Després de les eleccions

No cal estendre’s en la valoració quasi unànime dels resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques. Poques vegades el consens d’analistes, periodistes i polítics ha estat tan universal. Com en tota anàlisi només la pinzellada fina permet descriure aspectes diferents de la pinzellada gruixuda. És, però, el propòsit d’aquest escrit reflexionar uns instants respecte el que crec que seria la naturalesa adequada dels pactes postmunicipals a Catalunya.

 

Hi ha opinions per a tots els gustos, es clar, i,  de fet,  tinc la sensació de no coincidir gaire amb moltes coses de les que escolto aquests dies. Però vull dir clar i alt que només  una política d’aliances que posi al capdavant el respecte inequívoc per la llista més votada, és la que s’ajusta al sentir i a les necessitats de la ciutadania i als nostres interessos com a partit polític.

 

No és aquesta una qüestió de principis, si no que neix de la percepció d’un quadre polític prou ric i matisat com per fer valdrà l’aspiració d’una mirada més llarga que l’exclusiva del pacte local l’endemà de les eleccions.

 

No és una qüestió de principis  però tampoc és un mer càlcul electoral. Hauríem d’ésser capaços de convèncer als nostres dirigents locals primer, als nostres adversaris després i els ciutadans en general, de què en aquest moment concret de la vida política catalana on la crisi – el nostre principal repte – i l’abstenció de tanta i tanta gent fan aconsellable una aposta nítida, transparent i determinada en defensa  de la llista més votada.

 

Exclou aquesta orientació algun pacte  puntual en algun indret de Catalunya? Doncs no. Parlo naturalment de la tendència de fons de la nostra posició.  Aquesta aposta hauria de permetre emplaçar políticament  al PSC i al PP a que actuïn de la mateixa manera i explicar abastament als electors com uns i altres veiem el que convé fer. Fins i tot, la seva negativa – si es produís –  no ens hauria de fer canviar la nostra orientació de fons.

 

Cal tenir en compte,  que la legislatura dura 4 anys, que la política dona molts tombs, que la convivència política a les vil·les i les ciutats no és gens fàcil i que els esdeveniments,  grans i petits, condicionen el dia a dia dels consistoris i obliguen a  prendre decisions dràstiques per preservar programes, objectius i conductes…. però tenim marge per a fer-ho. .

 

Crec que CIU ha de enviar un missatge rotund a una ciutadania un xic desorientada i desencisada. Sense subterfugis: mereix governar aquella formació que ha comptat amb el suport majoritari dels seus conciutadans i la que ha guanyat, amb més o menys amplitud,  però, en definitiva,  ha guanyat les eleccions.

 

Els catalanistes no hauríem de dubtar a l’hora de donar suport a aquesta política.

 

 


PSC: morir de por o morir de vergonya

Ahir es va debatre al Congrés de diputats una moció presentada per CIU que instava al Govern del PSOE a avançar el pagament a la Generalitat del Fons de Competitivitat de l’any 2011, previst en l’acord de finançament signat el 2009 ambdós governs. Independentment del contingut més o menys precís i de l’import més o menys exacte el que veritablement la moció traslluïa era la  necessitat indispensable d’enfortir el finançament de Catalunya en un moment tan extraordinàriament crític per a les nostres finances públiques.

 

Com és ja una autèntica tradició històrica els diputats socialistes catalans van votar en contra d’aquesta moció i van donar suport al PSOE. Només que el PSC s’hagués abstingut en la votació, la iniciativa hagués prosperat i haguéssim estat en condicions de què els diners del Fons poguessin arribar a Catalunya. Tant és així, que CIU, ERC, ICV i el PP, van votar a favor de la moció degut a la indiscutible justesa de la pretensió dels catalanistes a Madrid.

 

El PSC, com tantes i tantes vegades s’ha demostrat, tenia que resoldre dos grans qüestions. La primera, votar amb el PSOE i en contra dels interessos de Catalunya  o votar a favor de les necessitats  de  Catalunya i en contra de les directrius partidistes dels socialistes a Madrid. La segona, morir-se de por per votar diferent dels seus col·legues espanyols evidenciant un cop més la covardia reiterada davant el PSOE, o morir-se de vergonya davant la ciutadania de Catalunya. En aquests circumstàncies, els diputats socialistes catalans no ho dubten ni que s’ensorri el món. Si han  d’escollir entre Catalunya i el PSOE tenen molt clar que prefereixen el PSOE, i si han de triar entre morir-se de vergonya o de por, prefereixen morir-se de vergonya davant de la societat catalana abans que desplaure  als socialistes espanyols.  És veu que així duren més.

 

No cal ni dir que detesto les dues opcions escollides malgrat que no em sorprèn gens el comportament dels diputats socialistes catalans. Ens tenen acostumats. Ara bé, en una època de crisi sense precedents en les finances de la Generalitat en la, en bona mesura, en son corresponsables, l’actitud dels diputats socialistes catalans, tot i que tenen el dret de votar el que vulguin, em sembla  des de la perspectiva dels interessos dels catalans, una decisió menyspreable.

 


Una oportunitat desaprofitada

Els Grups Parlamentaris per unanimitat vàrem decidir la compareixença de les caixes catalanes al si de la Comissió d’Economia i Finances del Parlament de Catalunya. Tot i que va ésser una votació unànime no es varen poder evitar algunes friccions en la interpretació de la conveniència  o no,  de la presència de les caixes al Parlament.

 

Com a President de la Comissió d’Economia i Finances del Parlament em semblava obvi que, en una situació com la que han passat i estan passant les caixes catalanes, era convenient  que les nostres institucions financeres  compareguessin davant del Parlament per a donar explicacions  i, alhora,  per ajudar a que  tots els Grups Parlamentaris s’interessessin de debò per l’actual estat de la qüestió.

 

La compareixença de les caixes al Parlament de Catalunya ha estat un fet  pioner perquè les caixes no han tingut, fins ara,   la tradició de comparèixer regularment al si de la nostra institució parlamentaria. Crec però que ha estat  una bona iniciativa de tots els Grups Parlamentaris.

 

Tots els compareixents, representants de La Caixa, de la Caixa d’Estalvis Laietana, de la Caixa d’Estalvis del Penedès, de CatalunyaCaixa i d’Unnim, van tenir una responsable actuació amb intervencions ben preparades i solvents. Probablement però, tot valorant positivament les persones que hi van participar,  el rang de representació institucional podia haver estat més alt.

 

Era imprescindible analitzar la gravetat de la situació per la que travessen les caixes, la importància de les mateixes en el sistema financer català, el dret i l’obligació d’uns i d’altres d’escoltar-nos i la possibilitat de seguir de prop l’evolució tant complicada que li espera a aquestes institucions durant els propers mesos.

 

Com a President de la Comissió vaig tenir la sensació de que potser, insisteixo, potser, les nostres caixes no volien donar a la seva compareixença al Parlament – la casa de tots ,  també la seva- la màxima rellevància.

 

Vaig tenir la percepció d’una oportunitat només parcialment aprofitada perquè, malgrat el dret que tenen tots els compareixents a fer la intervenció davant dels diputats i diputades de la Comissió que creguin oportuna, – res a dir- pensava jo que era el moment d’establir solides complicitats entre tots els partits – Govern i oposició –  i les caixes. Dit d’una altra manera, potser no es va treure tot el suc que s’hagués pogut treure a una compareixença que havia d’apel·lar més directament al suport dels Grups Parlamentaris en tot aquest procés.

 

També es veritat  que hagués ajudat molt al debat un punt d’autocrítica per part dels representants de les caixes. Aquest ha estat un procés molt complicat amb clars-obscurs i amb responsabilitats que potser necessitarien ésser avaluades des de la més exquisida actitud i amb tota la serenitat i prudència  que persones i institucions tant rellevants del nostre país mereixen.

 

Un oportunitat perduda? Doncs………. ja m’heu llegit.