Arxiu de juny, 2011

Mobilitzacions populars

juny 22, 2011  |  Camí de Servitud  |  Desactiva els comentaris
 
Aparentment, el moviment dels indignats a tot l’Estat expressa un nou intent d’articulació de resposta ciutadana a la situació que pateix el país. És cert. Les acampades, les marxes, les concentracions son prova inequívoca d’un rebuig de la política i l’economia en general i de les polítiques econòmiques i socials en particular.
 
Semblaria que s’està conformant un nou moviment de protesta que recentment ha decidit abandonar les acampades per organitzar-se de forma més política. Deia un contertulià meu en un recent debat televisiu que: “Es tracta de l’aparició d’un nou paradigma”. És exactament així? Estem davant d’un fenomen nou? Son les seves consignes l’expressió d’una nova forma de fer política? S’haurà de veure, però no n’estic molt segur.
 
M’inclino a pensar que els indignats representen més aviat una resposta un xic desesperada a la crisi econòmica en la seva fase més aguda. Una qüestió que naturalment ha d’ésser tinguda en compte però, resulta a parer meu,  que l’exasperació de les conseqüències de la crisi és el motor que alimenta la mobilització.
 
En efecte, els ajustos pressupostaris, les xifres d’atur – especialment l’atur juvenil- la davallada d’oportunitats, la crisi a les universitats, etc… tot plegat presenta un panorama que angoixa a capes molt amplies de la societat i cal fer-hi front de diverses maneres.
 
El gruix de la societat entén que la resposta més adequada a la crisi és treballar des de les institucions públiques i privades, empreses i treballadors i fer-ho sense desmai per tractar d’ensortir-nos. Centenars de milers de ciutadans que no es manifesten,  molt preocupats,  voten – ho han fet fa ben poc-  a les diverses opcions polítiques avalant la tesi de desplegar les mesures més adequades per acabar doblegant la crisi. I d’altra banda, hi ha un sector de la societat que entén que aquest camí s’ha esgotat.
 
És aquest  un fenomen espontani? En absolut. Em sembla prou evident que l’empremta de les organitzacions ultraesquerranistes és clarament detectable i que des d’aquestes organitzacions polítiques s’intenta donar contingut, relleu i projecció al moviment. Molt normal. Després d’estar anys reduïts a la marginalitat més extrema els ultraesquerranistes creuen que ha arribat el moment de guanyar preponderància entre els sectors socials més desesperats per la crisi i assumir-ne la seva direcció.
 
És una situació nova? En absolut. Cal tenir en compte la història dels moviments socials, polítics i econòmics per adonarse’n que, en èpoques de crisi greu els sindicats i els partits dels treballadors resten a un punt d’ésser desbordats per la protesta i l’acció de sectors minoritaris molt radicalitzats. Sectors decidits  a impulsar les seves tesis que, en la intimitat de les seves organitzacions,  pretenen que son revolucionaries.
 
És la història repetida una i cent vegades. Mobilitzacions que, més enllà de les agrupacions sindicals i dels partits de classe de l’esquerra intenten combatre revolucionàriament els efectes de la crisi. Ho fan oposant-se a les inevitables polítiques governamentals de dur ajust pressupostari que mai són plat de gust de ningú, ni dels sectors afectats ni tampoc del Govern de torn que les ha de prendre. Addicionalment, en aquest moment en concret, la impugnació de la política, els polítics i les institucions ocupen una part del sentir de les persones que es mobilitzen.
 
Vull afegir, que sospito que, malauradament en els propers mesos veurem sorgir altres mobilitzacions de signe contrari i oposat: la dels extremistes de  dreta que creuen que el governs són febles, que les respostes són tèbies, que no es combat adequadament el perill ultraesquerrà  i es presenten com a candidats alternatius per dirigir un altra tipus de moviment   que apunta a una direcció semblant.
 
Tant de bo m’equivoqui,  però crec que podem estar en les beceroles de minories antitètiques d’extrema dreta i esquerra que tracten de portar l’aigua al seu molí sense massa miraments. En aquest sentit, les mobilitzacions populars i  l’esdevenidor de les mateixes, malgrat que amb noves particularitats, amb nova fisonomia,  recorden esdeveniments del passat i en prefiguren els del futur.
 
 

Successions: quasi un punt i final

juny 6, 2011  |  Articles, Camí de Servitud, Debat parlament  |  Desactiva els comentaris

El Parlament de Catalunya ha aprovat la pràctica supressió de l’Impost de Successions després d’un tens debat entre Govern i oposició. Culmina així set anys de feina feixuga per tractar d’eliminar un impost que sempre he considerat injust i confiscatori. Set anys d’intensos debats al Parlament il·lustren abastament el seu contingut doctrinal i ideològic.  No m’hi referiré ara. Al final de l’article trobareu una relació precisa de totes les nostres intervencions parlamentaries al llarg d’aquests anys.

 

Vull insistir avui en l’esforç que milers i milers de catalans han fet des de tribunes ben diferents per avançar en el camí de la supressió. Junt amb ells, CIU ha estat el principal motor parlamentari d’aquesta iniciativa.

 

La diputada Laia Ortiz d’ICV ho reconeixia explícitament ”Ningú ha fet més que Convergència i Unió  per a suprimir aquest impost”  Tenia raó. Això ha estat possible perquè la Federació ha captat el pes fonamentat i determinat de molts ciutadans compromesos amb l’objectiu de la supressió i, alhora perquè els partits de l’esquerra parlamentaria van interioritzar en el seu moment  la pressió de CIU. De fet, la reforma feta pel Tripartit en la darrera legislatura n’és un exemple prou eloqüent.

 

Després de l’eliminació de l’Impost de Patrimoni per part del Govern del PSOE, els partits d’esquerra catalans es van veure obligats a portar  a la Cambra el mes de febrer de 2010 la reducció de l’Impost de Successions més enllà dels seus programes i dels seus desitjos.

 

Aquell dia vaig tenir la clara percepció de què havíem guanyat el debat i que l’eliminació de l’Impost de Successions era qüestió de temps. Això em va permetre poder afirmar amb modèstia però amb convicció en el darrer Ple que “Si arribem al Govern suprimirem l’Impost de Successions”

 

És veritat que han estat moltes les persones que sense oposar-se a l’eliminació de l’Impost han suggerit si en plena crisi econòmica i amb les finances de la Generalitat escanyades era el moment adequat de fer-ho. Era personalment sensible a aquest plantejament però, crec sincerament, que en una situació de desafecció política com la que estem vivint era imprescindible complir amb el nostre programa electoral, amb el compromís que vàrem adquirir amb els catalans. Era una obligació política i moral.

  

Expresso doncs sense reserves la meva satisfacció perquè finalment els catalans ens hem pogut desempallegar en molt bona mesura d’un impost injust, atemptatori  de la llibertat i minimitzador de la voluntat de testar lliurament a qui es volgués quan els impostos corresponents s’han satisfet prèviament com estipulen altres lleis tributàries.

 

 

La meva satisfacció té un però. La feina està quasi enllestida però resta encara una petita part de l’Impost que haurà d’ésser suprimida en el futur pels mateixos criteris de justícia i llibertat que han informat sempre els meus plantejaments a l’hora de justificar la supressió de l’Impost de successions.

 

Sempre he tingut en compte la vessant econòmica de l’Impost i això ha permès que batalléssim per què els ciutadans de Catalunya no es veiessin tractats de manera desigual i injusta respecte a la resta de CCAA. Sempre he valorat  què suposava l’Impost en termes de recaptació per a l’Administració però hi havia dos criteris de major rang a tenir en compte:  la injustícia constitutiva en el tractament de la successió i la llibertat del testador.

 

La feina com deia encara no està acabada. Encara ens queda l’Impost de Donacions i tinc la percepció de què acabarem amb ell en un termini  màxim  de dos anys.

 

Vull subratllar també en aquest article que el PP sempre ha estat un aliat en aquesta causa i em sembla de justícia reconeixeu-ho.  Hi ha un compromís explícit amb el PP  de què el Govern de CIU remeti a la Cambra un Projecte de Llei per a la supressió de l’Impost de Donacions abans de dos anys.

 

D’aquest manera haurem tancat el cercle i, malgrat les queixes, els laments, les imprecacions i les denúncies dels partits d’esquerres, Catalunya serà aleshores, vanguarda d’un model tributari just, eficient, modern i de referència per a tots els països europeus.

 

Sigui el meu darrer paràgraf per a valorar i agrair l’esforç de tots els meus conciutadans que durant anys han fonamentat les meves conviccions.

 

 

 

 Debat Proposició de reforma parcial.18.04.2007 (I)

 Debat Proposició de llei reforma parcial 14.10.2009 (I)

 Debat Projecte de Llei Impost Successions i donacions. 10.03.2010

Debat Projecte de Llei Impost Successions i donacions. 27.05.10

Projecte de llei mod. Llei 19 2010. 01.06.2011