Ahir es va celebrar el Ple monogràfic sobre la reactivació econòmica i la incidència de l'actuació del Govern en la qualitat dels serveis públics.
Van intervenir els representants dels diferents Grups Parlamentaris i el President de la Generalitat el qual va fer un anàlisi de l’actual escenari de crisi, les polítiques per reactivar l'economia i la necessitat del pacte fiscal.
El President de la Generalitat va argumentar la necessitat de fer polítiques d'austeritat si es vol continuar formant part de la Unió Europea i l'euro i rebent crèdits.
"Un país com el nostre, que ha viscut de crèdit, no es pot permetre el luxe de no fer els deures", ha dit, i ha recriminat l’atac d'amnèsia" dels socialistes, que "fins fa tres mesos governaven Espanya i fins fa un any i tres mesos governaven Catalunya i ara sembla com si no hi haguessin estat mai", quan "el que passa no és aliè al que van fer i al que no van fer". En aquest punt, va recordar el suport de CiU a les polítiques d'austeritat del Govern Zapatero on CIU va saber distingir entre el bé comú i l'interès del partit.
Com a representant del Grup Parlamentari de CIU vaig defensar les polítiques endegades pel Govern i després de valorar cadascuna de les intervencions dels diferents representants dels Grups Parlamentaris vaig expressar la disposició de CiU per assolir acords amb les altres formacions i vèncer la crisi.
Vaig també recalcar la gravetat extrema del moment i les dificultats del Govern català per a disciplinar el dèficit a Catalunya tenint en compte que els Pressupostos Generals de l’Estat treuen a Catalunya 1.800 milions d’euros i l’ofensiva centralitzadora dels conservadors nacionalistes espanyols.
Malgrat tot, vaig voler llançar un missatge de confiança en el sentit de què ens en sortirem i seguirem sent un país de primera.
Us animo doncs a seguir la meva intervenció
Ahir es van aprovar els Pressupostos de la Generalitat per l’any 2012 amb els vots a favor de CIU i l’abstenció del PPC.
Aquests pressupostos culminen la segona fase del pla d’ajust per reequilibrar les finances públiques catalanes i assolir l’objectiu del dèficit del 1,3% aquest any. Per aconseguir-ho s’incrementaran els ingressos amb una reducció menor de la despesa no financera i no finalista. Es manté també el compromís d’austeritat recollit en els anteriors pressupostos i la priorització de la despesa social.
Com a portaveu econòmic del Grup Parlamentari que dona suport el Govern vaig intervenir per a defendre aquests pressupostos com els millors per a combatre la crisi en un dels seus pitjors moments. La voluntat del Govern i el seu coratge son inqüestionables.
Aquests pressupostos donen suport a la recuperació econòmica i a l’impuls de l’economia productiva. Parlem de continuïtat dels programes, de l’Institut Català de Finances, de polítiques d’estímul a la recerca, al desenvolupament i a la innovació.
Ens cal dur a terme una política de reformes que ha de proporcionar un camí nou pel creixement de l’economia. Reforma del mercat laboral, del mercat financer, del mercat energètic, etc…
Ningú pot posar en dubte de què el Govern de CIU governa amb seriositat, compromís i rigor. Tenim un Govern que té determinació, decisió i coratge, Aquests pressupostos haurien d’ésser l’instrument per a garantir la unitat d’acció de tots els grups parlamentaris per a vèncer la crisi.
Darrer missatge per a la ciutadania: treballarem, doblegarem la crisi i ens en sortirem.
Com a portaveu de CIU he participat en la Comissió d’Estudi d’un Nou Model de Finançament basat en el Concert Econòmic que el Parlament va constituir el passat mes de juny per a donar compliment a la Resolució 61/IX aprovada en la sessió plenària del dia 4 de maig. El seu objectiu era analitzar la relació fiscal entre Catalunya i l’Estat, l’actual sistema de finançament autonòmic i la seva incidència sobre el grau de desenvolupament econòmic.
Aquest passat divendres, la Comissió va acabar els seus treballs amb la votació del corresponent dictamen. Valoro molt positivament la feina de tots els diputats i diputades que han col·laborat durant tot aquest temps.
Ens trobem ara en un moment decisiu, hem de vèncer la crisi i preparar el país pels propers anys i això requereix un nou model de finançament que es fonamenti en els criteris que hem plantejat en la Comissió.
Cada Grup Parlamentari va presentar la seva proposta de pacte fiscal. La proposta del Grup Parlamentari de CIU es basa, principalment, en quatre punts.
1- Un model bilateral de relacions amb l’estat espanyol
2- Tal i com estableix l’article 204.1 de l’Estatut, es reclama la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, que correspon a l’Agència Tributària de Catalunya.
3- La Llei del Pacte Fiscal, conformada per tres grans capítols: capítol fiscal, que estableixi i reguli la cessió de tots els tributs que es paguen a Catalunya; capítol financer, que determini els principis i les fórmules de càlcul d’una quota de compensació; i una llei que permeti establir la coordinació bilateral i la revisió i actualització del model.
4- La quota de retorn: la possible contribució a la solidaritat. Cap Grup s’ha manifestat en contra que Catalunya exerceixi la solidaritat respecte a la resta de pobles d’Espanya. Ningú ho discuteix. El que discutim és el topall i els límits.
Durant la meva intervenció a la Comissió, vaig reivindicar la necessitat d’un Pacte Fiscal per fer front a la crisi econòmica actual. Es tracta d’una aspiració majoritària a la societat catalana. La sentència del Tribunal Constitucional – que va frustrar les nostres aspiracions nacionals – i la posterior manifestació del dia 10 de juliol va obrir els ulls a centenars de ciutadans que van entendre que no podíem seguir com estàvem i van reconèixer massivament que aquest era el camí a seguir.
El Pacte Fiscal ha de servir per garantir l’Estat del Benestar, garantir la societat del benestar vol dir anar més enllà i disposar d’un nou model de finançament que ho faci possible.
El nou model de finançament pactat l’any 2009 ha posat de manifest, en els seus primers anys de funcionament, l’existència d’una sèrie d’insuficiències que justifiquen la revisió del mateix.
Hi ha uns recursos nets per a Catalunya inferiors al rendiment de la cistella d’impostos cedida i el principi d’ordinalitat no es garanteix. Catalunya és en la 3a posició en capacitat en recursos tributaris, però passa finalment a la 15a en recursos reals rebuts, una vegada aplicats els mecanismes d’anivellament. Hi ha 6 comunitats autònomes que reben més recursos que Catalunya quan la seva capacitat tributària és inferior a la catalana. Com ens hauríem de conformar amb una ordinalitat d’aquestes característiques?
Curt i ras. Necessitem un nou model de finançament. Crec sincerament que aquesta Comissió ha estat el primer pas per aconseguir-ho i estic convençut que ens sortirem. Si més no, després dels treballs de la Comissió estem tots una mica més esperançats.
En el darrer Consell de Ministres del passat divendres 16 de setembre el Govern va aprovar un Decret Llei per reimplantar l’Impost de Patrimoni per un període de dos anys, amb un mínim exempt de 700.000 euros i una immediata entrada en vigor. La mesura respon inequívocament a una estratègia electoral del candidat Rubalcaba que ha topat estrepitosament amb diversos ministres del Gabinet que s’hi han oposat sense èxit.L’argument emprat és senzill: davant la crisi els rics han de pagar més perquè tenen més. Causa fatiga l’entestament demagògic de l’esquerra espanyola a l’hora d’aprovar mesures que, malgrat son absolutament discutibles, volen apuntalar unes expectatives electorals força minvades apel·lant a la vella emoció de “rics contra pobres” i “socialistes contra rics”.
És difícilment concebible que, esgotada la Legislatura, a dos mesos de les eleccions generals, mitjançant l’instrument del Decret Llei i amb caràcter retroactiu, el Govern socialista quedi presoner de la dialèctica electoralista del seu candidat i una amplia franja de ciutadans pagui la nova ocurrència.
El President Zapatero ha interioritzat la pressió partidista de l’exministre Rubalcaba i el Govern es plega als desitjos del seu candidat. Inacceptable. Un Decret Llei per la reimplantació d’un impost – el de Patrimoni - que en cap moment ha figurat en el programa electoral dels socialistes!
No podem acceptar passivament i silenciosa una orientació que és absolutament contraria als procediments democràtics elementals. Li pot ésser furtat al Congrés de diputats el debat sobre la reimplantació d’una figura impositiva d’aquesta transcendència ideològica? Els socialistes espanyols i els seus còmplices s’atreveixen a això i a molt més. N’han donat proves suficients.
No valen avui les raons esgrimides pel President Zapatero fa uns anys quan va eliminar l’Impost? Que ha canviat exactament des de la perspectiva de la justícia en el tractament d’aquest impost? No aconsegueixo copsar arguments de relleu que permetin introduir-lo de nou, sobre la base de la justificació econòmica d’un eventual increment de la recaptació per part de les CCAA.
Tornarà a ésser les classes mitjanes i no les grans fortunes les que paguin per segona vegada quan ja han tributat amb anterioritat. Perquè les nostres classes mitjanes tenen que fer front una vegada més a una obligació fiscal que, arbritariament, l’Executiu central ha decidit recuperar en mig de les discussions i contradiccions pròpies d’un Govern quasi agònic?
Un cop més la retòrica socialista de la pujada d’impostos tornarà a pesar en les butxaques dels contribuents en una època de crisi en el que s’exigeix és justament tot el contrari.
He repetit amb reiteració que necessitem que els migrats recursos dels contribuents vagin a parar al consum, a la inversió i a l’estalvi i no hi ha res més desencertat en el moment actual, que un sector important de la població es vegi castigat per l’increment de la tributació i de la pressió fiscal via Impost de Patrimoni.
Haurem d’esperar que diu finalment el Govern de Catalunya i quina serà la seva actitud. Sabem de l’extraordinària dificultat de l’actual sistema de finançament i l’angoixa que suposa pels nostres governants fer front a les seves obligacions públiques. Resulta, però inevitable que el Govern català tingui present els motius que varen justificar la recent supressió de l’Impost de Successions. Podrà el Govern desdir-se de l’orientació àmpliament manifestada respecte de la política tributària en època de crisi? Fàcil no serà. Prefereixo pensar que seguirem defensant els criteris i la política fiscal que varen inspirar el nostre programa electoral i ens van dur a una magnífica victòria electoral.
