El que ara toca

 

 
 
Vull afirmar un cop més que combatre la crisi ha de seguir essent la primera prioritat de CIU. La més exigent responsabilitat del nostre Govern – el d’avui i el de demà-  és sortir de la crisi. La taxa d’atur, el nombre creixent de desocupats,  l’augment dels ratis de pobresa, la disminució de l’índex de producció industrial, l’endeutament galopant de la Generalitat,  la situació extrema de les finances catalanes son proves concloents de la delicada situació de la nostra economia.  Ens trobem davant del moment més greu de l’actual crisi.

Ras i curt, els ciutadans han de comprovar que als nacionalistes catalans ens  preocupa i molt la qüestió nacional i el procés endegat envers el dret a decidir però,  per damunt de tot, ens amoïna i ens trasbalsa el patiment de milers i milers de catalans i catalanes. Vèncer la crisi és la primera obligació de tots nosaltres.  

És veritat també que el marge de maniobra de la Generalitat és petit i resta  condicionat a la política espanyola i a les constants vacil·lacions i canvis respecte a l’eventual sol·licitud del rescat a la Unió Europea. I addicionalment,  el pressupost del Govern espanyol per l’any 2013 no hi ajuda gens. Ans al contrari. Tot i així, el nostre Govern ha de fer front a la crisi amb els instruments de que disposa i fer-ho oferint certes garanties d’èxit.

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya són claus pel nostre país i decisives. El dia 25 de novembre els ciutadans tenen la paraula i és imprescindible obtenir el seu compromís ferm amb el dret a decidir. Hem d’obtenir una majoria absoluta suficient per a comandar amb seny i cura el procés del dret a decidir, tenint la convicció de que podrem exercir-lo prioritariament a Catalunya durant la propera legislatura. Aquest és un compromís formal amb tot el poble de Catalunya.

La campanya electoral es basarà en tres grans eixos: vèncer la crisi i reactivar l’economia, assentar les bases del manteniment de la societat del benestar i conjurar a tot Catalunya pel dret a decidir.

Les tres coses van lligades però resulta fonamental jerarquitzar correctament les nostres prioritats i els nostres objectius. El que ara toca no és el debat al voltant dels continguts d’un Estat propi ni una reflexió respecte a l’abast de les estructures d’Estat que ens calen. El que ara és determinant és que votem pensant en el compromís d’un Parlament i eventualment d’un Govern disposat a combatre sense repòs per a garantir la confiança i l’estabilitat política, a batallar per la reactivació econòmica i alhora assegurar el dret impecablement democràtic a decidir, sense límits ni condicionants.

Ens restarà temps per a parlar de tot però ara toca guanyar aquestes eleccions i proporcionar a tot aquest procés un comandament eficient, seriós, solvent i determinant.

Tinc per a mi que el President Mas i la coalició que li dona suport son l’expressió més aproximada de les virtuts recent esmentades. 

Qui té por del Dret a decidir?

 

 

 

En el darrer debat de Política General d’aquesta legislatura, el Parlament de Catalunya, va concloure amb la següent resolució recolzada per la majoria de grups parlamentaris: CIU, ERC, SI, ICV i el diputat Laporta, els vots en contra de PPC i C’s i l’abstenció del PSC


 

 “5. El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.”

Al llarg d’aquestes setmanes, s’ha parlat abastament sobre “el Dret a decidir”. Ha quedat palès, en diverses publicacions i enquestes, que la majoria dels ciutadans de Catalunya està d’acord amb la convocatòria d’una consulta. La Vanguardia recull que un 83,9% dels ciutadans la recolza.

Aquesta és una magnífica noticia. Els ciutadans de Catalunya manifesten explícitament la seva confiança envers les llibertats pròpies d’un sistema democràtic. És l’hora, doncs, que els electors prenguin la paraula, avaluant els programes de cada partit i decidint quin d’ells prefereixen, tenint en compte que, per activa o per passiva, el Dret a decidir esdevindrà fonamental. La consulta serà una qüestió clau, no la única, òbviament, però una molt important.

Votarem, doncs, i decidirem. Amb el resultat a la mà, el país tindrà una guia segura i un horitzó més clar. Amb el temps, haurem modificat una part d’aquest sentiment dominant respecte de la inutilitat de la política i la incompetència dels polítics. Vèncer aquest corrent d’opinió esdevé imprescindible per la salut democràtica del nostre país.

És evident que el fet de que tots els partits polítics  defensin a Catalunya el Dret a decidir aprofundeix en els valors democràtics que respectem El President Mas insistia en la seva darrera intervenció al Parlament en aquesta idea: tots hem de ésser cridats a defensar la lliure opinió de Catalunya en un context polític, econòmic, social i nacional tan extrem.

La interpretació dels fets diferirà, les alternatives i solucions s’oposaran, els camins divergiran, però tots els partits de Catalunya haurien de posar l’accent en que el respecte democràtic i la dignitat d’homes i dones del país exigeixen poder decidir.

Qui hauria de tenir por del Dret a decidir? Qui vacil·larà davant d’una consulta que, en termes clars, pregunti al país què vol fer respecte al seu futur? Per descomptat, hi haurà opinions per tots els gustos, però innegablement ens uneix, del primer a l’últim, el respecte que sentim per les nostres institucions.

Vull assenyalar també l’adverbi de mode que condiciona la resolució: “prioritàriament” i em sembla una cautela essencial per avaluar, al llarg de la propera legislatura, quan ens convé materialitzar la consulta.

En política, més enllà dels sentiments, de les vocacions, de les idees i dels somnis, fins i tot, el que esdevé determinant és la correlació de forces. Sostinc que és en relació a aquesta qüestió que el Govern de Catalunya haurà d’escollir el moment més idoni que, indiscutiblement, coincidirà amb la relació més favorable per exercir la consulta amb tota mena de garanties, tant legals, com polítiques. Qui pot tenir por d’aquest plantejament?

L’experiència ens demostra sobrerament que el sistema democràtic té, amb el Dret a decidir, el seu element més preuat. No decideix la Nació, decideixen els homes i dones de la Nació. Un a un, amb responsabilitat i determinació.

Qui té por del Dret a decidir? Ningú hauria de tenir-ne.

 

 

 

 


A les urnes. La ciutadania té la paraula.

 

 
Desvetllada la primera incògnita a la que feia referència en el meu darrer article- el desenllaç sobre la negociació del Pacte Fiscal- s’obre ara a Catalunya un escenari electoral.  

Havíem arriscat apostant per un Pacte Fiscal amb un ampli suport parlamentari i amb un notable recolzament per part de la ciutadania catalana. Pels grups parlamentaris que vam votar la proposta,  fins i tot amb el suport parcial del partit socialista  el Pacte Fiscal era un bon instrument financer i polític tot representant un gruix sòlid d’aspiracions nacionals.

És cert que el Pacte Fiscal en la línia del Concert Econòmic era quelcom més que un nou sistema de finançament. No cal amargar-ho. A parer meu però, permetia un diàleg constructiu amb l’administració central. La resposta del Govern espanyol ja la coneixem i malauradament no ens sorprèn. En Rajoy l’havia deixat clara hores abans de la trobada amb en Mas. La contundència de la resposta i les formes emprades són inexplicables i demostren més enllà de la clàssica actitud de tants i tants governants espanyols durant la nostra recent història,  una ceguesa política lamentable.

Això ha generat un gran rebombori a la societat catalana, no només en els seus partits polítics sinó a tota la societat que venia d’una manifestació extraordinària com la de l’onze de setembre i amb importants sectors  que havien manifestat els seus dubtes i les seves reticències al Pacte Fiscal per considerar-lo clarament insuficient en relació a les aspiracions més sentides del país.

Pres el pols a la ciutadania i analitzada correctament la situació al President Mas no li ha quedat cap altra alternativa que convocar eleccions. Penso que les coses s’havien posat d’una manera que poques alternatives hi havia i si finalment teníem que convocar noves eleccions a la primavera o a principis d’estiu millor fer-ho quant abans.

He estat sempre partidari d’esgotar totes legislatures. No m’agraden els avançaments electorals però crec, sincerament,  que Catalunya passa ara per una situació excepcional. Com va dir ahir el President Mas,  davant situacions excepcionals , mesures excepcionals i la convocatòria d’aquestes eleccions ho és.

La convocatòria té una urgència que no se’ns amaga. En un escenari greu com el que pateix Catalunya, les catalanes i els catalans  han de prendre la paraula  i han de poder manifestar-se en primera instància respecte del contingut dels programes electorals com creguin convenient. Els continguts dels programes electorals esdevenen, a hores d’ara, una qüestió fonamental.

El debat polític a Catalunya no pot girar entorn a comentaris, intuïcions, rumors, pronunciaments,  l’hem de conduir cap a l’intercanvi creatiu i ric des del punt de vista de les opinions que sens dubte ajudarà a què cadascú sàpiga què vol, com ho vol i que, més enllà dels desitjos d’uns i d’altres,  prenguem consciència de l’estat d’ànim precís que hi ha en el país en aquests moments.

El contingut dels programes electorals i el seu compliment marcaran aquesta fase de la vida  política catalana i en funció d’ells tindrem una imatge nítida  de què volem i a què aspirem els catalans.

Hi ha moltes coses de les que parlar i ho farem abastament al llarg d’aquestes properes setmanes. És l’hora ara d’insistir en dues idees que entenc claus: la primera,  la naturalesa democràtica del debat i la seva intensitat i la segona la participació massiva dels ciutadans a les urnes. Els polítics i les institucions hem de garantir la primera i procurar la segona.

No cal que tinguem por dels propers anys que venen sinó que cal que actuem ara per condicionar exactament com s’han de fer les coses. És l’hora de discutir civilitzadament, amable i constructiva tota la problemàtica. Ara és el moment de què cadascú digui la seva tot respectant l’opinió del proïsme.

Tenim una gran oportunitat per a connectar amb profunditat amb les aspiracions dels país i que els ciutadans comprovin que als seus polítics els mouen els ideals, les idees, les propostes i un afany innegable de servei a les persones, a totes i a cadascuna. Ara és l’hora per derrotar als sectors més refractaris i violents de la societat amb els que ens topem dia a dia. No és plat de gust sentir-se insultat matí, tarda i nit quan entrem i  sortim del Parlament i vull creure que tot això és reconduible si massivament els ciutadans anem a votar.

L’esbroncada agre, permanent contra els polítics en general, sense matisos  ha de transformar-se en una percepció clara de que el país té l’energia suficient per discutir civilitzadament, manifestar sense por totes les seves aspiracions i fer gala de la tolerància i el respecte que,  sempre calen, però particularment ara en un moment delicat com aquest.

Vull afegir sense dessimul que el debat sobre la crisi hi serà present, hi ha de ser perquè aquest segueix sent el tema principal del moment present de Catalunya i amb la seva resolució adequada i justa ens hi juguem molt.  

El balanç de l’acció de Govern i les mesures per a vèncer definitivament la crisi ocuparan un lloc de primera fila en la campanya. És imprescindible que així sigui però tota aquesta reflexió anirà acompanyada de la importància de tot allò que nacionalment els catalans i els espanyols volem.

Cal esperar de tots els ciutadans començant es clar pels polítics de tots els partits  una visió elevada, generosa i cordial sobre l’esdevenidor.  La novena legislatura ha mort, preparem-nos per la desena que promet ésser una de les més apassionants que Catalunya hagi viscut com a nació. 

Serà amb la nova composició del Parlament on quedarà prefixada la ruta que haurem de seguir durant els propers anys. Estem en el primer minut del partit i queda molt joc per endavant però és el poble de Catalunya qui té la paraula.

La crisi i el dret a decidir

 

 
Després de més de quatre anys, la crisi a Catalunya i a Espanya mostra sense dissimul la seva cara més agre. Malgrat els esforços de la societat catalana i del Govern, essent la crisi d’abast internacional,  ni les dades ni les expectatives a curt i mig termini han millorat.

El retrocés de l’economia catalana durant el segon trimestre de l’any en un -1,1%, la disminució de l’índex de producció industrial en un – 2,1%,  les darreres xifres d’endeutament de la Catalunya per a sobre dels 50.000MЄ, essent la comunitat autònoma més endeutada, etc…. I particularment la xacra de l’atur amb 821.000 persones  i amb una taxa del 21,95%,  segueix colpejant sense pietat el dia a dia i la consciència de la ciutadania del país.

En aquest complex context es va produir el passat dia 11 de setembre una manifestació colossal que va aplegar a centenars de milers de catalanes i catalans sota la demanda explícita “Catalunya, nou Estat d’Europa”  En efecte, ciutadans aplegats sota una multitud de banderes catalanes, estelades i europees demanaven intensament la independència per a Catalunya.

Des de feia uns pocs anys veníem advertint de la mutació profunda del catalanisme polític com a mínim en dos camps decisius: un creixent anhel sobiranista i una marcada distància respecte a Espanya com a Estat i com a realitat política. Subratllàvem –  i avui això es veu amb una gran claredat – que el catalanisme polític d’aquestes darreres dècades donava pas a un moviment de fons de gran abast en defensa del dret a decidir.

El catalanisme polític liderat per CIU i pel President Mas estructurava el catalanisme amb un terra: el dret a decidir i amb un sostre:  els instruments d’Estat per Catalunya. A parer meu, els actes de la Diada Nacional emfatitzen la fondària del canvi de rumb del catalanisme polític tal qual l’hem entès darrerament: sempre el dret a decidir i ara les estructures d’Estat a l’abast de Catalunya.  El catalanisme polític es mourà entre aquest horitzó i el més explícit dels sobiranistes independentistes.

Una part important de l’estratègia del Govern del President Mas ha consistit durant aquesta legislatura en la discussió primer i l’aprovació després en el si del Parlament d’una proposta de Pacte Fiscal.  Bona part del esforços polítics dels parlamentaris catalans s’han orientat en la confecció d’un text aprovat per una notable majoria política just abans de l’estiu. Hem parlat abastament sobre el Pacte Fiscal. Ara ens trobem a les portes de l’eventual negociació dels continguts del mateix amb el Govern Rajoy. Assenyalo eventual perquè no tinc la seguretat, a hores d’ara, de què la negociació comenci, es desenvolupi i finalitzi amb un grau suficient d’èxit.  Més encara, sostinc que aquesta negociació podrà resultar – malgrat l’èxit que pugui tenir- insuficient pels sectors més radicals del catalanisme polític del país.

Arribat a aquest punt i atenent al clima d’eufòria que el país sembla expressar respecte al futur immediat i mediat de les esperances nacionals, crec que resten per a desvetllar les quatre incògnites que, a parer meu, sentenciaran les mobilitzacions catalanes durant els propers mesos.

La primera incògnita i més decisiva ara és el desenllaç sobre la negociació del Pacte Fiscal. És més que probable que el Govern Rajoy no s’adoni de la intensitat de la reclamació de Catalunya en la greu hora present. És possible que les parts implicades puguin arribar a menystenir les possibilitats d’èxit de la negociació. En qualsevol cas però, serà un procés que no s’allargarà en excés i que influirà – no sé fins a quin punt- en el decurs dels esdeveniments a Catalunya.

La segona té a veure amb els signes inequívocs de la recuperació econòmica europea, espanyola i catalana que ens permeti pensar que li estem posant el peu al coll de la crisi. Sóc pessimista i ho sóc en relació al quadre de recessió econòmica que probablement ens acompanyarà durant bona part de l’any 2013.

No he cregut mai que un Pacte Fiscal reeixit pugui sortir efectes taumatúrgics en l’economia catalana. Els tempos són diferents i la situació de les finances espanyoles és un punt menys, només un punt menys dramàtica que la de les finances catalanes per a garantir amb seguretat la demanda de les reivindicacions financeres catalanes.

Un possible rescat de l’economia espanyola indubtablement ens ajudaria, però tampoc tindria efectes immediats en la sortida de la crisi. Crisi, Pacte Fiscal i sobirania incideixen l’un sobre l’altre però no en son resolució automàtica.

La tercera, rau en la maduració de la consciència política i identitaria del país i en la seva immediata evolució. Son centenars de milers els catalans i les catalanes que aspiren a la independència, però desconeixem, a hores d’ara, amb exactitud que pensa la majoria política del país. La necessitat d’un Pacte Fiscal ha fet forat, el compromís de la ciutadania al voltant del Govern per a la seva consecució és evident, però no sabem la naturalesa del compromís del poble de Catalunya entorn, no del dret a decidir, que podria ésser compartit, si no a la fórmula de la independència com a desideràtum nacional.

Només unes noves eleccions ens permetrien saber que pensen, que volen i a què aspiren els nostres conciutadans. Noti el lector que parlo de les properes eleccions, però fugeixo en aquesta nota d’assenyalar quan aquesta convocatòria seria bona i desitjable per a Catalunya primer i després pel partit el President del qual ha de convocar les eleccions.

Em queda per a desvetllar la darrera incògnita que té a veure amb l’evolució de la classe obrera catalana, els seus sindicats i partits. Sostinc que la mobilització de l’onze de setembre va ésser fonamentalment una moguda important de les classes mitjanes catalanes. Qui va prendre el Passeig de Gràcia, la Plaça de Catalunya i Pau Claris van ésser les classes mitges d’aquest país.

Serà objecte d’un altre article explicar el perquè d’aquesta afirmació que, malgrat l’indiscutible caràcter transversal de la manifestació, sembla fonamentada. Necessitem saber ara que en pensen els treballadors catalans, què opinen les seves organitzacions de classe, quin partit prendrien i cap a on orientarien les seves reivindicacions; tot tenint en compte, que,  malgrat que  la crisi colpeja a totes les classes i estaments de la societat catalana, son els treballadors i els sectors més proletariats de la petita burgesia els que s’emporten la pitjor part. Els més de vuit-cents mil aturats catalans son bàsicament treballadors, obrers que han perdut la seva feina i que els hi costarà molt recuperar-la.

A tots aquests que sofreixen la crisi, que s’angoixen i s’ofeguen en un penós dia a dia de supervivència i patiment els hi haurem de preguntar que, tot i que el combat contra la crisi no només ha de continuar si no que s’ha d’intensificar, quina és la seva aposta nacional i amb quina identitat els treballadors del país es volen sentir finalment representants.  

Més enllà dels polítics, dels mitjans de comunicació i dels sectors actius més compromesos, el gran interrogant de fons avui és saber fins a on estan disposats a arribar els sectors més castigats per la crisi per a garantir la cohesió del país i caminar junts exercint el dret a decidir.

També esdevindrà determinant la capacitat de mobilització i resistència dels sectors més favorables a la dinàmica sobiranista. El tram final d’aquest repte apassionant – el dret a decidir- només ha fet que començar.  

L’Impost de Patrimoni: Tornem-hi

En el darrer Consell de Ministres del passat divendres 16 de setembre el Govern va aprovar un Decret Llei per reimplantar l’Impost de Patrimoni per un període de dos anys, amb un mínim exempt de 700.000 euros i una immediata entrada en vigor. La mesura respon inequívocament a una estratègia electoral del candidat Rubalcaba que ha topat estrepitosament amb diversos ministres del Gabinet que s’hi han oposat sense èxit.
 
L’argument emprat és senzill: davant la crisi els rics han de pagar més perquè tenen més. Causa fatiga l’entestament demagògic de l’esquerra espanyola a l’hora d’aprovar mesures que, malgrat son absolutament discutibles, volen apuntalar unes expectatives electorals força minvades apel·lant a la vella emoció de “rics contra pobres” i “socialistes contra rics”.
 
És difícilment concebible que, esgotada la Legislatura, a dos mesos de les eleccions generals, mitjançant l’instrument del Decret Llei i amb caràcter retroactiu, el Govern socialista quedi presoner de la dialèctica electoralista del seu candidat i una amplia franja de ciutadans pagui la nova ocurrència.
 
El President Zapatero ha interioritzat la pressió partidista de l’exministre Rubalcaba i el Govern es plega als desitjos del seu candidat. Inacceptable. Un Decret Llei per la reimplantació d’un impost – el de Patrimoni - que en cap moment ha figurat en el programa electoral dels socialistes!
 
No podem acceptar passivament i silenciosa una orientació que és absolutament contraria als procediments democràtics elementals. Li pot ésser  furtat al Congrés de diputats el debat sobre la reimplantació d’una figura impositiva d’aquesta transcendència ideològica? Els socialistes espanyols i els seus còmplices s’atreveixen a això i a molt més. N’han donat proves suficients.
 
No valen avui les raons esgrimides pel President Zapatero fa uns anys quan va eliminar l’Impost? Que ha canviat exactament des de la perspectiva  de la justícia en el tractament d’aquest impost? No aconsegueixo copsar arguments de relleu que permetin introduir-lo de nou, sobre la base de la justificació econòmica d’un eventual increment de la recaptació per part de les CCAA.
 
Tornarà a ésser les classes mitjanes i no les grans fortunes les que paguin per segona vegada quan ja han tributat amb anterioritat.  Perquè les nostres  classes mitjanes tenen que fer front una vegada més a una obligació fiscal que, arbritariament,  l’Executiu central ha decidit recuperar en mig de les discussions i contradiccions pròpies d’un Govern quasi agònic?
 
Un cop més la retòrica socialista de la pujada d’impostos tornarà a pesar en les butxaques dels contribuents en una època de crisi en el que s’exigeix és justament tot el contrari.
 
 
He repetit amb reiteració que necessitem que els migrats recursos dels contribuents vagin a parar al consum, a la inversió i a l’estalvi i no hi ha res més desencertat en el moment actual, que un sector important de la població es vegi castigat per l’increment de la tributació i de la pressió fiscal via Impost de Patrimoni.
 
Haurem d’esperar que diu finalment el Govern de Catalunya i quina serà la seva actitud. Sabem de l’extraordinària dificultat de l’actual sistema de finançament i l’angoixa que suposa pels nostres governants fer front a les seves obligacions públiques. Resulta,  però inevitable que  el Govern català tingui present els motius que varen justificar la recent supressió de l’Impost de Successions. Podrà el Govern desdir-se de l’orientació àmpliament manifestada respecte de la política tributària en època de crisi? Fàcil no serà. Prefereixo pensar que seguirem defensant els criteris i la política fiscal que varen inspirar el nostre programa electoral i ens van dur a una magnífica victòria electoral. 

Mobilitzacions populars

 
Aparentment, el moviment dels indignats a tot l’Estat expressa un nou intent d’articulació de resposta ciutadana a la situació que pateix el país. És cert. Les acampades, les marxes, les concentracions son prova inequívoca d’un rebuig de la política i l’economia en general i de les polítiques econòmiques i socials en particular.
 
Semblaria que s’està conformant un nou moviment de protesta que recentment ha decidit abandonar les acampades per organitzar-se de forma més política. Deia un contertulià meu en un recent debat televisiu que: “Es tracta de l’aparició d’un nou paradigma”. És exactament així? Estem davant d’un fenomen nou? Son les seves consignes l’expressió d’una nova forma de fer política? S’haurà de veure, però no n’estic molt segur.
 
M’inclino a pensar que els indignats representen més aviat una resposta un xic desesperada a la crisi econòmica en la seva fase més aguda. Una qüestió que naturalment ha d’ésser tinguda en compte però, resulta a parer meu,  que l’exasperació de les conseqüències de la crisi és el motor que alimenta la mobilització.
 
En efecte, els ajustos pressupostaris, les xifres d’atur – especialment l’atur juvenil- la davallada d’oportunitats, la crisi a les universitats, etc… tot plegat presenta un panorama que angoixa a capes molt amplies de la societat i cal fer-hi front de diverses maneres.
 
El gruix de la societat entén que la resposta més adequada a la crisi és treballar des de les institucions públiques i privades, empreses i treballadors i fer-ho sense desmai per tractar d’ensortir-nos. Centenars de milers de ciutadans que no es manifesten,  molt preocupats,  voten – ho han fet fa ben poc-  a les diverses opcions polítiques avalant la tesi de desplegar les mesures més adequades per acabar doblegant la crisi. I d’altra banda, hi ha un sector de la societat que entén que aquest camí s’ha esgotat.
 
És aquest  un fenomen espontani? En absolut. Em sembla prou evident que l’empremta de les organitzacions ultraesquerranistes és clarament detectable i que des d’aquestes organitzacions polítiques s’intenta donar contingut, relleu i projecció al moviment. Molt normal. Després d’estar anys reduïts a la marginalitat més extrema els ultraesquerranistes creuen que ha arribat el moment de guanyar preponderància entre els sectors socials més desesperats per la crisi i assumir-ne la seva direcció.
 
És una situació nova? En absolut. Cal tenir en compte la història dels moviments socials, polítics i econòmics per adonarse’n que, en èpoques de crisi greu els sindicats i els partits dels treballadors resten a un punt d’ésser desbordats per la protesta i l’acció de sectors minoritaris molt radicalitzats. Sectors decidits  a impulsar les seves tesis que, en la intimitat de les seves organitzacions,  pretenen que son revolucionaries.
 
És la història repetida una i cent vegades. Mobilitzacions que, més enllà de les agrupacions sindicals i dels partits de classe de l’esquerra intenten combatre revolucionàriament els efectes de la crisi. Ho fan oposant-se a les inevitables polítiques governamentals de dur ajust pressupostari que mai són plat de gust de ningú, ni dels sectors afectats ni tampoc del Govern de torn que les ha de prendre. Addicionalment, en aquest moment en concret, la impugnació de la política, els polítics i les institucions ocupen una part del sentir de les persones que es mobilitzen.
 
Vull afegir, que sospito que, malauradament en els propers mesos veurem sorgir altres mobilitzacions de signe contrari i oposat: la dels extremistes de  dreta que creuen que el governs són febles, que les respostes són tèbies, que no es combat adequadament el perill ultraesquerrà  i es presenten com a candidats alternatius per dirigir un altra tipus de moviment   que apunta a una direcció semblant.
 
Tant de bo m’equivoqui,  però crec que podem estar en les beceroles de minories antitètiques d’extrema dreta i esquerra que tracten de portar l’aigua al seu molí sense massa miraments. En aquest sentit, les mobilitzacions populars i  l’esdevenidor de les mateixes, malgrat que amb noves particularitats, amb nova fisonomia,  recorden esdeveniments del passat i en prefiguren els del futur.
 
 

Successions: quasi un punt i final

El Parlament de Catalunya ha aprovat la pràctica supressió de l’Impost de Successions després d’un tens debat entre Govern i oposició. Culmina així set anys de feina feixuga per tractar d’eliminar un impost que sempre he considerat injust i confiscatori. Set anys d’intensos debats al Parlament il·lustren abastament el seu contingut doctrinal i ideològic.  No m’hi referiré ara. Al final de l’article trobareu una relació precisa de totes les nostres intervencions parlamentaries al llarg d’aquests anys.

 

Vull insistir avui en l’esforç que milers i milers de catalans han fet des de tribunes ben diferents per avançar en el camí de la supressió. Junt amb ells, CIU ha estat el principal motor parlamentari d’aquesta iniciativa.

 

La diputada Laia Ortiz d’ICV ho reconeixia explícitament ”Ningú ha fet més que Convergència i Unió  per a suprimir aquest impost”  Tenia raó. Això ha estat possible perquè la Federació ha captat el pes fonamentat i determinat de molts ciutadans compromesos amb l’objectiu de la supressió i, alhora perquè els partits de l’esquerra parlamentaria van interioritzar en el seu moment  la pressió de CIU. De fet, la reforma feta pel Tripartit en la darrera legislatura n’és un exemple prou eloqüent.

 

Després de l’eliminació de l’Impost de Patrimoni per part del Govern del PSOE, els partits d’esquerra catalans es van veure obligats a portar  a la Cambra el mes de febrer de 2010 la reducció de l’Impost de Successions més enllà dels seus programes i dels seus desitjos.

 

Aquell dia vaig tenir la clara percepció de què havíem guanyat el debat i que l’eliminació de l’Impost de Successions era qüestió de temps. Això em va permetre poder afirmar amb modèstia però amb convicció en el darrer Ple que “Si arribem al Govern suprimirem l’Impost de Successions”

 

És veritat que han estat moltes les persones que sense oposar-se a l’eliminació de l’Impost han suggerit si en plena crisi econòmica i amb les finances de la Generalitat escanyades era el moment adequat de fer-ho. Era personalment sensible a aquest plantejament però, crec sincerament, que en una situació de desafecció política com la que estem vivint era imprescindible complir amb el nostre programa electoral, amb el compromís que vàrem adquirir amb els catalans. Era una obligació política i moral.

  

Expresso doncs sense reserves la meva satisfacció perquè finalment els catalans ens hem pogut desempallegar en molt bona mesura d’un impost injust, atemptatori  de la llibertat i minimitzador de la voluntat de testar lliurament a qui es volgués quan els impostos corresponents s’han satisfet prèviament com estipulen altres lleis tributàries.

 

 

La meva satisfacció té un però. La feina està quasi enllestida però resta encara una petita part de l’Impost que haurà d’ésser suprimida en el futur pels mateixos criteris de justícia i llibertat que han informat sempre els meus plantejaments a l’hora de justificar la supressió de l’Impost de successions.

 

Sempre he tingut en compte la vessant econòmica de l’Impost i això ha permès que batalléssim per què els ciutadans de Catalunya no es veiessin tractats de manera desigual i injusta respecte a la resta de CCAA. Sempre he valorat  què suposava l’Impost en termes de recaptació per a l’Administració però hi havia dos criteris de major rang a tenir en compte:  la injustícia constitutiva en el tractament de la successió i la llibertat del testador.

 

La feina com deia encara no està acabada. Encara ens queda l’Impost de Donacions i tinc la percepció de què acabarem amb ell en un termini  màxim  de dos anys.

 

Vull subratllar també en aquest article que el PP sempre ha estat un aliat en aquesta causa i em sembla de justícia reconeixeu-ho.  Hi ha un compromís explícit amb el PP  de què el Govern de CIU remeti a la Cambra un Projecte de Llei per a la supressió de l’Impost de Donacions abans de dos anys.

 

D’aquest manera haurem tancat el cercle i, malgrat les queixes, els laments, les imprecacions i les denúncies dels partits d’esquerres, Catalunya serà aleshores, vanguarda d’un model tributari just, eficient, modern i de referència per a tots els països europeus.

 

Sigui el meu darrer paràgraf per a valorar i agrair l’esforç de tots els meus conciutadans que durant anys han fonamentat les meves conviccions.

 

 

 

 Debat Proposició de reforma parcial.18.04.2007 (I)

 Debat Proposició de llei reforma parcial 14.10.2009 (I)

 Debat Projecte de Llei Impost Successions i donacions. 10.03.2010

Debat Projecte de Llei Impost Successions i donacions. 27.05.10

Projecte de llei mod. Llei 19 2010. 01.06.2011