Després de més de quatre anys, la crisi a Catalunya i a Espanya mostra sense dissimul la seva cara més agre. Malgrat els esforços de la societat catalana i del Govern, essent la crisi d’abast internacional, ni les dades ni les expectatives a curt i mig termini han millorat.
El retrocés de l’economia catalana durant el segon trimestre de l’any en un -1,1%, la disminució de l’índex de producció industrial en un – 2,1%, les darreres xifres d’endeutament de la Catalunya per a sobre dels 50.000MЄ, essent la comunitat autònoma més endeutada, etc…. I particularment la xacra de l’atur amb 821.000 persones i amb una taxa del 21,95%, segueix colpejant sense pietat el dia a dia i la consciència de la ciutadania del país.
En aquest complex context es va produir el passat dia 11 de setembre una manifestació colossal que va aplegar a centenars de milers de catalanes i catalans sota la demanda explícita “Catalunya, nou Estat d’Europa” En efecte, ciutadans aplegats sota una multitud de banderes catalanes, estelades i europees demanaven intensament la independència per a Catalunya.
Des de feia uns pocs anys veníem advertint de la mutació profunda del catalanisme polític com a mínim en dos camps decisius: un creixent anhel sobiranista i una marcada distància respecte a Espanya com a Estat i com a realitat política. Subratllàvem – i avui això es veu amb una gran claredat – que el catalanisme polític d’aquestes darreres dècades donava pas a un moviment de fons de gran abast en defensa del dret a decidir.
El catalanisme polític liderat per CIU i pel President Mas estructurava el catalanisme amb un terra: el dret a decidir i amb un sostre: els instruments d’Estat per Catalunya. A parer meu, els actes de la Diada Nacional emfatitzen la fondària del canvi de rumb del catalanisme polític tal qual l’hem entès darrerament: sempre el dret a decidir i ara les estructures d’Estat a l’abast de Catalunya. El catalanisme polític es mourà entre aquest horitzó i el més explícit dels sobiranistes independentistes.
Una part important de l’estratègia del Govern del President Mas ha consistit durant aquesta legislatura en la discussió primer i l’aprovació després en el si del Parlament d’una proposta de Pacte Fiscal. Bona part del esforços polítics dels parlamentaris catalans s’han orientat en la confecció d’un text aprovat per una notable majoria política just abans de l’estiu. Hem parlat abastament sobre el Pacte Fiscal. Ara ens trobem a les portes de l’eventual negociació dels continguts del mateix amb el Govern Rajoy. Assenyalo eventual perquè no tinc la seguretat, a hores d’ara, de què la negociació comenci, es desenvolupi i finalitzi amb un grau suficient d’èxit. Més encara, sostinc que aquesta negociació podrà resultar – malgrat l’èxit que pugui tenir- insuficient pels sectors més radicals del catalanisme polític del país.
Arribat a aquest punt i atenent al clima d’eufòria que el país sembla expressar respecte al futur immediat i mediat de les esperances nacionals, crec que resten per a desvetllar les quatre incògnites que, a parer meu, sentenciaran les mobilitzacions catalanes durant els propers mesos.
La primera incògnita i més decisiva ara és el desenllaç sobre la negociació del Pacte Fiscal. És més que probable que el Govern Rajoy no s’adoni de la intensitat de la reclamació de Catalunya en la greu hora present. És possible que les parts implicades puguin arribar a menystenir les possibilitats d’èxit de la negociació. En qualsevol cas però, serà un procés que no s’allargarà en excés i que influirà – no sé fins a quin punt- en el decurs dels esdeveniments a Catalunya.
La segona té a veure amb els signes inequívocs de la recuperació econòmica europea, espanyola i catalana que ens permeti pensar que li estem posant el peu al coll de la crisi. Sóc pessimista i ho sóc en relació al quadre de recessió econòmica que probablement ens acompanyarà durant bona part de l’any 2013.
No he cregut mai que un Pacte Fiscal reeixit pugui sortir efectes taumatúrgics en l’economia catalana. Els tempos són diferents i la situació de les finances espanyoles és un punt menys, només un punt menys dramàtica que la de les finances catalanes per a garantir amb seguretat la demanda de les reivindicacions financeres catalanes.
Un possible rescat de l’economia espanyola indubtablement ens ajudaria, però tampoc tindria efectes immediats en la sortida de la crisi. Crisi, Pacte Fiscal i sobirania incideixen l’un sobre l’altre però no en son resolució automàtica.
La tercera, rau en la maduració de la consciència política i identitaria del país i en la seva immediata evolució. Son centenars de milers els catalans i les catalanes que aspiren a la independència, però desconeixem, a hores d’ara, amb exactitud que pensa la majoria política del país. La necessitat d’un Pacte Fiscal ha fet forat, el compromís de la ciutadania al voltant del Govern per a la seva consecució és evident, però no sabem la naturalesa del compromís del poble de Catalunya entorn, no del dret a decidir, que podria ésser compartit, si no a la fórmula de la independència com a desideràtum nacional.
Només unes noves eleccions ens permetrien saber que pensen, que volen i a què aspiren els nostres conciutadans. Noti el lector que parlo de les properes eleccions, però fugeixo en aquesta nota d’assenyalar quan aquesta convocatòria seria bona i desitjable per a Catalunya primer i després pel partit el President del qual ha de convocar les eleccions.
Em queda per a desvetllar la darrera incògnita que té a veure amb l’evolució de la classe obrera catalana, els seus sindicats i partits. Sostinc que la mobilització de l’onze de setembre va ésser fonamentalment una moguda important de les classes mitjanes catalanes. Qui va prendre el Passeig de Gràcia, la Plaça de Catalunya i Pau Claris van ésser les classes mitges d’aquest país.
Serà objecte d’un altre article explicar el perquè d’aquesta afirmació que, malgrat l’indiscutible caràcter transversal de la manifestació, sembla fonamentada. Necessitem saber ara que en pensen els treballadors catalans, què opinen les seves organitzacions de classe, quin partit prendrien i cap a on orientarien les seves reivindicacions; tot tenint en compte, que, malgrat que la crisi colpeja a totes les classes i estaments de la societat catalana, son els treballadors i els sectors més proletariats de la petita burgesia els que s’emporten la pitjor part. Els més de vuit-cents mil aturats catalans son bàsicament treballadors, obrers que han perdut la seva feina i que els hi costarà molt recuperar-la.
A tots aquests que sofreixen la crisi, que s’angoixen i s’ofeguen en un penós dia a dia de supervivència i patiment els hi haurem de preguntar que, tot i que el combat contra la crisi no només ha de continuar si no que s’ha d’intensificar, quina és la seva aposta nacional i amb quina identitat els treballadors del país es volen sentir finalment representants.
Més enllà dels polítics, dels mitjans de comunicació i dels sectors actius més compromesos, el gran interrogant de fons avui és saber fins a on estan disposats a arribar els sectors més castigats per la crisi per a garantir la cohesió del país i caminar junts exercint el dret a decidir.
També esdevindrà determinant la capacitat de mobilització i resistència dels sectors més favorables a la dinàmica sobiranista. El tram final d’aquest repte apassionant – el dret a decidir- només ha fet que començar.
El Govern socialista va negar l’existència de la crisi fins arribar a fer el ridícul. Estabornit per la crisi, pressionat pels mercats i obligat per les autoritats europees, el passat mes de maig el President Zapatero va posar en marxa un conjunt de mesures per a la reducció del dèficit i per a fer front a la crisi. Tot i que les vàrem considerar clarament insuficients ens vàrem abstenir al Congrés per tal de què el Reial Decret Llei s’aprovés i progressés.
Una cosa és programar mesures i l’altra és aplicar-les diligentment. El Govern socialista ha demostrat abastament que l’aplicació de mesures serioses i eficaces no és el seu fort. El debat sobre la reforma del mercat de treball i el tímid inici de la seva aplicació n’és una prova prou evident.
La manca d’iniciatives rigoroses i serioses per a combatre la crisi i el creixent desprestigi europeu i mundial del President Zapatero i del seu Govern ha facilitat que els mercats tornin despietadament a la carga. Cap sorpresa. Estàvem avisats.
La situació revesteix tal gravetat, els advertiments de les autoritats monetàries europees són tant rotunds que el President Zapatero s’ha vist obligat, una vegada més, a improvisar un nou paquet de mesures per injectar credibilitat en el deute espanyol i relativa confiança en l’actuació del Govern.
Les mesures, privatitzacions, reduccions d’impostos, fi de les quotes a les cambres, etc… tot i que van en la bona direcció, arriben tard, molt tard. Ens queda el consol de la dita castellana “mas vale tarde que nunca” però no se’ns escapa la profunditat i gravetat de la crisi que pateixen els esglaons més febles de la cadena europea.
Algunes mesures les havíem proposat nosaltres al Parlament i al Congrés de diputats en una forma o una altra, en un tràmit o un altre sense merèixer en cap moment l’atenció ni del PSOE ni del Govern tripartit.
S’han entossudit fins el darrer moment en pensar que la reducció del tipus de l’Impost de Societats per a les pimes era una mesura que donava cobertura a una ideologia que afavoria, suposadament, als rics. Misèria política i intel·lectual. Alleugerar part de la carrega tributària que pateixen les nostres empreses i, alhora, facilitar l’accés al crèdit per a garantir la seva liquiditat, són dues de les necessitats més peremptòries del nostre teixit empresarial si volem guanyar en competitivitat i contribuir a la sortida de la crisi.
Les mesures un cop més arriben tard, molt tard i malauradament sense el reconeixement explícit per part del Govern socialista de que els nacionalistes catalans ho havíem advertit seriosament una vegada i una altra fins avorrir-nos.
El procediment de les privatitzacions d’AENA i de les Loteries mereixen un capítol a part. Amb nocturnitat i amb traïdoria les mesures suposen que l’actual Govern català en funcions s’empassa una vegada més una altra granota. La marginalitat de la Generalitat en tot aquest procés m’irrita i em preocupa, però aquestes, són figues d’un altre paner.
El passat dilluns vaig participar en un sopar – col·loqui a Tarragona, organitzat per Llibergència. Vaig centrar la meva intervenció en les mesures liberals que cal dur a terme per a fer front i sortir de la crisi actual.
Vaig exposar les cinc mesures que per a mi son bàsiques i que haurien de centrar la política econòmica en un futur Govern de CiU, entre elles la reducció (aprimament) de l’Administració Pública, la inversió en polítiques de desenvolupament de l’activitat empresarial i el necessari canvi de mentalitat de la societat catalana des d’una administració amiga (Business friendly).
Caldria aplicar un conjunt de mesures microeconòmiques que fomentin la innovació, que afavoreixin la dimensió empresarial i sobretot que revalorin la formació empresarial. Cal moderar la fiscalitat, no incrementar els impostos i suprimir l’Impost de Donacions i Succesions per reequilibrar la pressió fiscal que pateix Catalunya que és més elevada que la resta de l’Estat.
Convergència i Unió vol impulsar el Pacte Fiscal per Catalunya, convocant a tots els partits polítics després de les eleccions per consensuar la fórmula per assolir-lo.
