Impostos contra la sortida de la crisi

La presentació dels Pressupostos Generals de l’Estat per l’any 2014 ha certificat sense matisos que la pressió fiscal i l’asfixia tributària han arribat a un punt poc menys que insostenible.

Cap novetat. El Govern espanyol que durant tota la legislatura no ha endegat un seriós programa de reformes i quan ho ha fet,  ha estat amb notables insuficiències,  segueix  argüint que per atansar-se als objectius de dèficit exigits per Europa s’ha de retallar la despesa i s’han de pujar  els impostos per a garantir un increment substancial  de la recaptació.

La primera part de l’afirmació – retallar la despesa- no s’ha materialitzat degudament doncs la despesa anual fixada en els Pressupostos augmenta en pràcticament 15.000 milions d’euros. La segona part de l’afirmació – pujar els impostos- és exacta, malgrat que haurem de comprovar després en quin increment de la recaptació es traduirà la generalització de la pujada d’impostos.

Queda fora de dubte que el Partit Popular ha incomplert flagrantment tot el seu programa econòmic i, en particular,  la part relativa a la política tributària. Tots els impostos pràcticament sense excepció  han estat objecte de modificació a l’alça. Tota promesa de moderació fiscal ha estat menystinguda.  L’empremta del Govern i molt particularment del Ministre Montoro ha establert definitivament  que si pels socialistes baixar els impostos era d’esquerres- Zapatero dixit- pels conservadors espanyols pujar els impostos és de dretes.

Tots els estudis fets fins ara apunten que la pressió fiscal que pateixen, avui per avui, els ciutadans i els territoris supera totes les xifres conegudes anteriorment i tot això en un marc on la previsió pel 2014 és que la despesa pública creixi percentualment per sobre del PIB.

Sempre he pensat i defensat  que en època de crisi i recessió la pujada indiscriminada d’impostos no era una bona política: la voracitat fiscal és una sinistre acompanyant de la recessió i el Govern espanyol i el PP han donat mostres fefaents de predicar una política però practicar justament la contraria. Les possibilitats d’afiançar un lleu creixement de l’economia espanyola que el Govern preveu en un 0,7% del PIB per l’any vinent està en tela de judici per la disbaratada política d’asfíxia tributària que recomana i aplica el Ministre Montoro. La recessió econòmica mai ha estat combatuda eficaçment amb impostos elevats. Ni ara,  ni mai en el passat.

Les modestes expectatives de sortir de la crisi el proper any es poden veure reduïdes a tan sol això,  expectatives,  per la  ceguesa del Govern Rajoy.


Qüestió de confiança

AFT a l'esco del ParlamentPer les societats contemporànies i les pretèrites, el concepte de  confiança,  des dels punts de vista institucional, polític i econòmic ha esdevingut  absolutament clau.

Qualsevulla societat  civil, pròspera, rica i cohesionada requereix nivells de confiança suficients per a fer front al present i orientar el futur. Sense confiança és difícil i esdevé gairebé impossible el progrés sostingut dels individus i del conjunt.

Amb determinació gairebé biològica, els éssers humans necessitem imperiosament tenir confiança en tots els aspectes de la nostra vida per a poder progressar. Resulta imprescindible en tres àmbits: cal tenir confiança en les nostres pròpies possibilitats i en nosaltres mateixos,  en el proïsme i també en  l’acció lliure i interessada i, alhora concertada de milers i milers d’individus, per obtenir bona part dels objectius anhelats.  L’acció humana té en la confiança un ressort essencial.

L’any 1995 en Francis Fukuyama va publicar un llibre titulat “Trust”, traduït pel recordat Víctor Alba i editat  pel  Grup Zeta on el filòsof hegelià ens parlava de la importància de la confiança i del seu caràcter insubstituïble  en les societats capitalistes actuals.

Precisament, la greu crisi que pateix avui bona part del món occidental i,  molt particularment la vella Europa,  ha evidenciat  una preocupant i angoixant manca de confiança. També els economistes clàssics es varen advertir a bastament sobre la importància de la mateixa en les institucions i la que calia  generar en l’opinió pública. En resum, la confiança és,  ara i sempre,  sinònim de què ens en podem en sortir.

Les condicions objectives han propiciat que aquest be tan preuat estigui,  avui per avui,  sota mínims. Sense recuperar-ne una dosi notable és molt difícil vèncer la recessió, superar la dura crisi econòmica, política i institucional i, alhora, encaminar-nos cap a un creixement sostenible.

Explico des de fa setmanes, que hi ha elements suficients per a poder afirmar amb prudència i cautela que la situació econòmica pot anar canviant,  primer poc a poc i, després,  acceleradament durant el darrer trimestre del 2013 i durant tot l’any 2014. Amb la possibilitat, més enllà de modestos moviments laborals que es poden produir durant el proper any, d’albirar creixements encara tímids d’ocupació en el 2015. Per a què això passi l’economia espanyola i catalana haurà de créixer una mica  per  sobre del 1% i així aconseguirem generar ocupació neta.

Perquè m’atreveixo a pensar que l’economia espanyola en general i la catalana en particular, comença a apuntar a un canvi de cicle que agafarà més velocitat durant els dos propers anys i ens portarà a un creixement significatiu durant el 2015?

Penso que hi ha prou  elements que comencen a evidenciar-ho. Passo a citar-ne els més destacats:

1-  El sector exterior ha recuperat en bona mesura la competitivitat perduda. Hem passat d’un desequilibri de 12.220MЄ a gener de 2008 a un superàvit de quasi 5.000MЄ a desembre de 2012. Cal tenir en compte que una balança exterior amb superàvit frena el procés d’acumulació del deute extern, una de les principals fonts vulnerables en l’economia.

 

2-  S’està avançant significativament en el sanejament del sistema financer, malgrat que encara caldrà possiblement una injecció addicional de capital d’uns 10.000MЄ per a garantir el refinançament dels deutes d’algunes entitats bancàries.

 

3-  La reforma laboral – encara incompleta a parer meu- comença a presentar aspectes positius que,  si més no, han ajudat a no destruir més ocupació o a fer-ho amb molta menys intensitat.

4-  Els actius de l’economia espanyola estan a molt baix preu i això ha de permetre inversions de capital estranger que tornen a resultar força atractives pels fons foranis.

5-  L’esforç del sector privat pel seu desenpalancament ha estat extraordinari, tot i que malauradament,  no es pot dir el mateix de l’endeutament públic. Des de l’any 2010 hi ha hagut una disminució de l’endeutament privat de 27,8 punts del PIB.

6-  En un any s’han creat a tot Espanya prop de 85.000 noves pimes amb dues característiques primordials:

-       No depenen en absolut d’eventuals contractes amb l’Administració.

-       Bona part d’elles s’han autofinançat. Al no haver-hi crèdit disponible per part de les entitats bancàries les empreses han tingut que buscar-se la vida.

7-  La borsa anticipa la recuperació. La trajectòria de l’IBEX 35 reforça la hipòtesis de la recuperació de l’economia durant el proper any. A Espanya,  empíricament,  s’ha demostrat el caràcter d’anticipació  de l’evolució borsària al llarg del cicle econòmic.

8-  El quadre macroeconòmic ha millorat substancialment, particularment amb un descens significatiu de la prima de risc.

La prima de risc ha passat, des del seu punt més àlgid al juliol de 2012 arribant pràcticament a 650 punts fins a 290 punts al maig 2013.

La batalla,  però,  no està guanyada . A parer meu, hi ha dues qüestions que dificulten la possible sortida de la crisi. La política fiscal que s’està aplicant, molt especialment a Espanya, no està contribuint a la recuperació i la considero errada. I l’evolució  de la crisi econòmica  a països europeus vinculats a processos d’inestabilitat política, no només Xipre si no també Itàlia. La primera qüestió depèn, en part de nosaltres, la segona no.

Tot i les grans dificultats,  com tots els factors a dalt esmentats  estan presents en la nostra economia i milers d’individus  han decidit crear noves empreses,  crec que estem en condicions de dir que ens en podem en sortir abans del que la majoria pensa.

Un element clau, potser decisiu, és que les institucions en general i els governs en particular i específicament els polítics, siguem capaços de transmetre una onada de confiança,  no voluntarista, ans al contrari, fonamentada.

Els governs i els ciutadans en general acostumem a copsar l’arribada de la crisi amb retard – recordeu el President Zapatero i la seva ceguesa política a l’hora de preveure la crisi – i també triguem més a veure els primers signes clars de recuperació.  Ens trobem ara en aquesta situació? Doncs sospito que si.

Estic convençut que la recuperació econòmica està arribant poc a poc i desitjo, com mai,  tenir raó. Penso,  sincerament que aquest és el camí a seguir i que una basa molt important per aconseguir-ho és la confiança en nosaltres mateixos, en la nostra societat i en les nostres institucions. Depèn dels empresaris, dels treballadors, de les seves organitzacions, dels polítics i de les nostres entitats.


El que ara toca

 

 
 
Vull afirmar un cop més que combatre la crisi ha de seguir essent la primera prioritat de CIU. La més exigent responsabilitat del nostre Govern – el d’avui i el de demà-  és sortir de la crisi. La taxa d’atur, el nombre creixent de desocupats,  l’augment dels ratis de pobresa, la disminució de l’índex de producció industrial, l’endeutament galopant de la Generalitat,  la situació extrema de les finances catalanes son proves concloents de la delicada situació de la nostra economia.  Ens trobem davant del moment més greu de l’actual crisi.

Ras i curt, els ciutadans han de comprovar que als nacionalistes catalans ens  preocupa i molt la qüestió nacional i el procés endegat envers el dret a decidir però,  per damunt de tot, ens amoïna i ens trasbalsa el patiment de milers i milers de catalans i catalanes. Vèncer la crisi és la primera obligació de tots nosaltres.  

És veritat també que el marge de maniobra de la Generalitat és petit i resta  condicionat a la política espanyola i a les constants vacil·lacions i canvis respecte a l’eventual sol·licitud del rescat a la Unió Europea. I addicionalment,  el pressupost del Govern espanyol per l’any 2013 no hi ajuda gens. Ans al contrari. Tot i així, el nostre Govern ha de fer front a la crisi amb els instruments de que disposa i fer-ho oferint certes garanties d’èxit.

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya són claus pel nostre país i decisives. El dia 25 de novembre els ciutadans tenen la paraula i és imprescindible obtenir el seu compromís ferm amb el dret a decidir. Hem d’obtenir una majoria absoluta suficient per a comandar amb seny i cura el procés del dret a decidir, tenint la convicció de que podrem exercir-lo prioritariament a Catalunya durant la propera legislatura. Aquest és un compromís formal amb tot el poble de Catalunya.

La campanya electoral es basarà en tres grans eixos: vèncer la crisi i reactivar l’economia, assentar les bases del manteniment de la societat del benestar i conjurar a tot Catalunya pel dret a decidir.

Les tres coses van lligades però resulta fonamental jerarquitzar correctament les nostres prioritats i els nostres objectius. El que ara toca no és el debat al voltant dels continguts d’un Estat propi ni una reflexió respecte a l’abast de les estructures d’Estat que ens calen. El que ara és determinant és que votem pensant en el compromís d’un Parlament i eventualment d’un Govern disposat a combatre sense repòs per a garantir la confiança i l’estabilitat política, a batallar per la reactivació econòmica i alhora assegurar el dret impecablement democràtic a decidir, sense límits ni condicionants.

Ens restarà temps per a parlar de tot però ara toca guanyar aquestes eleccions i proporcionar a tot aquest procés un comandament eficient, seriós, solvent i determinant.

Tinc per a mi que el President Mas i la coalició que li dona suport son l’expressió més aproximada de les virtuts recent esmentades. 

A les urnes. La ciutadania té la paraula.

 

 
Desvetllada la primera incògnita a la que feia referència en el meu darrer article- el desenllaç sobre la negociació del Pacte Fiscal- s’obre ara a Catalunya un escenari electoral.  

Havíem arriscat apostant per un Pacte Fiscal amb un ampli suport parlamentari i amb un notable recolzament per part de la ciutadania catalana. Pels grups parlamentaris que vam votar la proposta,  fins i tot amb el suport parcial del partit socialista  el Pacte Fiscal era un bon instrument financer i polític tot representant un gruix sòlid d’aspiracions nacionals.

És cert que el Pacte Fiscal en la línia del Concert Econòmic era quelcom més que un nou sistema de finançament. No cal amargar-ho. A parer meu però, permetia un diàleg constructiu amb l’administració central. La resposta del Govern espanyol ja la coneixem i malauradament no ens sorprèn. En Rajoy l’havia deixat clara hores abans de la trobada amb en Mas. La contundència de la resposta i les formes emprades són inexplicables i demostren més enllà de la clàssica actitud de tants i tants governants espanyols durant la nostra recent història,  una ceguesa política lamentable.

Això ha generat un gran rebombori a la societat catalana, no només en els seus partits polítics sinó a tota la societat que venia d’una manifestació extraordinària com la de l’onze de setembre i amb importants sectors  que havien manifestat els seus dubtes i les seves reticències al Pacte Fiscal per considerar-lo clarament insuficient en relació a les aspiracions més sentides del país.

Pres el pols a la ciutadania i analitzada correctament la situació al President Mas no li ha quedat cap altra alternativa que convocar eleccions. Penso que les coses s’havien posat d’una manera que poques alternatives hi havia i si finalment teníem que convocar noves eleccions a la primavera o a principis d’estiu millor fer-ho quant abans.

He estat sempre partidari d’esgotar totes legislatures. No m’agraden els avançaments electorals però crec, sincerament,  que Catalunya passa ara per una situació excepcional. Com va dir ahir el President Mas,  davant situacions excepcionals , mesures excepcionals i la convocatòria d’aquestes eleccions ho és.

La convocatòria té una urgència que no se’ns amaga. En un escenari greu com el que pateix Catalunya, les catalanes i els catalans  han de prendre la paraula  i han de poder manifestar-se en primera instància respecte del contingut dels programes electorals com creguin convenient. Els continguts dels programes electorals esdevenen, a hores d’ara, una qüestió fonamental.

El debat polític a Catalunya no pot girar entorn a comentaris, intuïcions, rumors, pronunciaments,  l’hem de conduir cap a l’intercanvi creatiu i ric des del punt de vista de les opinions que sens dubte ajudarà a què cadascú sàpiga què vol, com ho vol i que, més enllà dels desitjos d’uns i d’altres,  prenguem consciència de l’estat d’ànim precís que hi ha en el país en aquests moments.

El contingut dels programes electorals i el seu compliment marcaran aquesta fase de la vida  política catalana i en funció d’ells tindrem una imatge nítida  de què volem i a què aspirem els catalans.

Hi ha moltes coses de les que parlar i ho farem abastament al llarg d’aquestes properes setmanes. És l’hora ara d’insistir en dues idees que entenc claus: la primera,  la naturalesa democràtica del debat i la seva intensitat i la segona la participació massiva dels ciutadans a les urnes. Els polítics i les institucions hem de garantir la primera i procurar la segona.

No cal que tinguem por dels propers anys que venen sinó que cal que actuem ara per condicionar exactament com s’han de fer les coses. És l’hora de discutir civilitzadament, amable i constructiva tota la problemàtica. Ara és el moment de què cadascú digui la seva tot respectant l’opinió del proïsme.

Tenim una gran oportunitat per a connectar amb profunditat amb les aspiracions dels país i que els ciutadans comprovin que als seus polítics els mouen els ideals, les idees, les propostes i un afany innegable de servei a les persones, a totes i a cadascuna. Ara és l’hora per derrotar als sectors més refractaris i violents de la societat amb els que ens topem dia a dia. No és plat de gust sentir-se insultat matí, tarda i nit quan entrem i  sortim del Parlament i vull creure que tot això és reconduible si massivament els ciutadans anem a votar.

L’esbroncada agre, permanent contra els polítics en general, sense matisos  ha de transformar-se en una percepció clara de que el país té l’energia suficient per discutir civilitzadament, manifestar sense por totes les seves aspiracions i fer gala de la tolerància i el respecte que,  sempre calen, però particularment ara en un moment delicat com aquest.

Vull afegir sense dessimul que el debat sobre la crisi hi serà present, hi ha de ser perquè aquest segueix sent el tema principal del moment present de Catalunya i amb la seva resolució adequada i justa ens hi juguem molt.  

El balanç de l’acció de Govern i les mesures per a vèncer definitivament la crisi ocuparan un lloc de primera fila en la campanya. És imprescindible que així sigui però tota aquesta reflexió anirà acompanyada de la importància de tot allò que nacionalment els catalans i els espanyols volem.

Cal esperar de tots els ciutadans començant es clar pels polítics de tots els partits  una visió elevada, generosa i cordial sobre l’esdevenidor.  La novena legislatura ha mort, preparem-nos per la desena que promet ésser una de les més apassionants que Catalunya hagi viscut com a nació. 

Serà amb la nova composició del Parlament on quedarà prefixada la ruta que haurem de seguir durant els propers anys. Estem en el primer minut del partit i queda molt joc per endavant però és el poble de Catalunya qui té la paraula.

Temps interessants

 

 

 

 

 

La política viu a Catalunya circumstàncies apassionants. El Govern català afronta  un conjunt tan gran de reptes importants,  que si sabem donar la resposta adequada, la cara de Catalunya canviarà substancialment per molts anys. 

 

 

Crisi, finances, economia, societat i qüestió nacional conformen un escenari extraordinàriament atractiu. És veritat que el Govern català ha de fer front a unes finances públiques en un estat lamentable, em refereixo es clar a la magnitud del dèficit i de l’endeutament i, alhora,  ha de donar solucions operatives i funcionals a la desindustrialització del país i a la impostergada creació d’ocupació. És obvi,  que les finances públiques  i el seu redreçament van ara primer, però crec que és molt difícil tractar de resoldre la greu situació financera sense fixar, alhora,  unes bases sòlides  per una reactivació econòmica profunda i duradora. 

 

 

 

 

És ben segur que el Govern ho intenta i estic convençut que aviat veurem resultats però convé abordar tots aquests problemes amb una determinació que té a veure no només en com sortir de la crisi,  si no en com materialitzar canvis profunds, de tendència,  que obrin una nova etapa a Catalunya.

 

 

 

Dit d’una altra manera, restaurar les finances de la Generalitat vol dir també que s’han de posar definitivament les bases  per una industrialització intensa i avançada que aposti pel coneixement i les noves tecnologies,  per una proliferació de milers de noves empreses generadores d’ocupació neta i per la reformulació d’una Administració pública àgil, eficient que desmunti sense dilacions les mil i una dificultats i traves burocràtiques que dificulten i obstaculitzen la vida dels ciutadans.  

   

 

Són temps interessants, difícils, arriscats però els que estimem la política sabem que aquests són els temps millors. Lluitar per  a redreçar el país, per posar les bases per a la prosperitat i,  alhora,  reptar a  l’Estat espanyol en defensa dels catalans  per a la consecució d’un nou Pacte Fiscal és una tasca que ens ha d’omplir d’il·lusió i d’entusiasme. Tota l’energia creativa al servei de l’ideal del país.

 

 

 De fet, la política en majúscules té a veure en què polítics i ciutadans  compromesos i còmplices, som capaços d’escriure una nova fulla, de transitar una nova ruta en la construcció del país i fer-ho amb seriositat, rigor i….  jovialitat. Vivim temps interessants i cal aprofitar-los.


SORTIR DE LA CRISI. CREAR PROSPERITAT (II)

 

Vèncer la crisi i fer-ho en condicions per a sortir-ne enfortits com a país vol dir ésser capaços de treballar en diversos àmbits alhora. És fonamental operar un canvi profund de mentalitat en l’acció discursiva i executiva del nou govern. És evident que el govern ha de tenir protagonisme per les polítiques que ha d’implementar i per la determinació amb la que ha d’actuar. És clar també que el govern, tot dissenyant  un pla de xoc eficaç per vèncer la crisi, ha de posar les bases polítiques i econòmiques que condueixin a la recuperació de la confiança.

 

Resulta imprescindible un govern d’àmplia majoria social, fort, sòlid, competent i il·lusionat com a garantia sine quòrum  per a tornar la confiança als nostres conciutadans. Ara bé, l’acció d’aquest govern no pot substituir l’activitat i l’empenta de les empreses – empresaris i treballadors- per  a sortir de la crisi.

 

Un govern en sintonia amb els temps que corren n’és un que dona una passa enrera per què la societat en doni dues endavant. És la institució que, amb polítiques adequades,  acompanya la iniciativa de milers i milers d’empreses i que disciplina l’Administració per aprofundir en una autèntica dinàmica de canvi. Han d’ésser els agents socials els autèntics protagonistes de l’embranzida per a superar la crisis.

 

Un govern que es decisiu per a combatre els pitjors efectes de la recessió, per instrumentar el canvi i ajudar al país a sortir-se’n, colidera amb la part més emprenedora de la societat catalana totes els esforços envers la recuperació.  No li és permès cap vacil·lació en aquest designi.

 

Crec, sincerament, que no és difícil tenir una actitud positiva d’aquestes característiques. Cal acceptar un paper de la funció governamental modest, realista i batallar per fer entendre a la societat la importància de les empreses i els empresaris sense alentar cap desconfiança envers el paper de l’empresa com a generadora de prosperitat. O ella o ningú.

 

Combatrem la crisi, tornarem a créixer, reduirem l’atur, practicarem polítiques socials però ho haurem de fer des de la base  d’una perfecta i sincera relació  amb tots els que creen riquesa  perquè amb part dels seus fruits a les mans, el govern la pugui distribuir.

 

Això significa un canvi profund de mentalitat, d’orientació i de voluntat i aquest canvi és inajornable.

 


Sopar a Tarragona

El passat dilluns vaig participar en un sopar – col·loqui  a Tarragona, organitzat per Llibergència. Vaig centrar la meva intervenció en les mesures liberals que cal dur a terme per a fer front i sortir de la crisi actual.

Vaig exposar les cinc mesures que per a mi son bàsiques i que haurien de centrar la política econòmica en un futur Govern de CiU, entre elles la reducció (aprimament) de l’Administració Pública, la inversió en polítiques de desenvolupament de l’activitat empresarial i el necessari canvi de mentalitat de la societat catalana des d’una administració amiga (Business friendly).

Caldria aplicar un conjunt de mesures microeconòmiques que fomentin la innovació, que afavoreixin la dimensió empresarial i sobretot que revalorin la formació empresarial. Cal moderar la fiscalitat, no incrementar els impostos i suprimir l’Impost de Donacions i Succesions per reequilibrar la pressió fiscal que pateix Catalunya que és més elevada que la resta de l’Estat.

Convergència i Unió vol impulsar el Pacte Fiscal per Catalunya, convocant  a tots els partits polítics després de les eleccions per consensuar la fórmula per assolir-lo.