Per les societats contemporànies i les pretèrites, el concepte de confiança, des dels punts de vista institucional, polític i econòmic ha esdevingut absolutament clau.
Qualsevulla societat civil, pròspera, rica i cohesionada requereix nivells de confiança suficients per a fer front al present i orientar el futur. Sense confiança és difícil i esdevé gairebé impossible el progrés sostingut dels individus i del conjunt.
Amb determinació gairebé biològica, els éssers humans necessitem imperiosament tenir confiança en tots els aspectes de la nostra vida per a poder progressar. Resulta imprescindible en tres àmbits: cal tenir confiança en les nostres pròpies possibilitats i en nosaltres mateixos, en el proïsme i també en l’acció lliure i interessada i, alhora concertada de milers i milers d’individus, per obtenir bona part dels objectius anhelats. L’acció humana té en la confiança un ressort essencial.
L’any 1995 en Francis Fukuyama va publicar un llibre titulat “Trust”, traduït pel recordat Víctor Alba i editat pel Grup Zeta on el filòsof hegelià ens parlava de la importància de la confiança i del seu caràcter insubstituïble en les societats capitalistes actuals.
Precisament, la greu crisi que pateix avui bona part del món occidental i, molt particularment la vella Europa, ha evidenciat una preocupant i angoixant manca de confiança. També els economistes clàssics es varen advertir a bastament sobre la importància de la mateixa en les institucions i la que calia generar en l’opinió pública. En resum, la confiança és, ara i sempre, sinònim de què ens en podem en sortir.
Les condicions objectives han propiciat que aquest be tan preuat estigui, avui per avui, sota mínims. Sense recuperar-ne una dosi notable és molt difícil vèncer la recessió, superar la dura crisi econòmica, política i institucional i, alhora, encaminar-nos cap a un creixement sostenible.
Explico des de fa setmanes, que hi ha elements suficients per a poder afirmar amb prudència i cautela que la situació econòmica pot anar canviant, primer poc a poc i, després, acceleradament durant el darrer trimestre del 2013 i durant tot l’any 2014. Amb la possibilitat, més enllà de modestos moviments laborals que es poden produir durant el proper any, d’albirar creixements encara tímids d’ocupació en el 2015. Per a què això passi l’economia espanyola i catalana haurà de créixer una mica per sobre del 1% i així aconseguirem generar ocupació neta.
Perquè m’atreveixo a pensar que l’economia espanyola en general i la catalana en particular, comença a apuntar a un canvi de cicle que agafarà més velocitat durant els dos propers anys i ens portarà a un creixement significatiu durant el 2015?
Penso que hi ha prou elements que comencen a evidenciar-ho. Passo a citar-ne els més destacats:
1- El sector exterior ha recuperat en bona mesura la competitivitat perduda. Hem passat d’un desequilibri de 12.220MЄ a gener de 2008 a un superàvit de quasi 5.000MЄ a desembre de 2012. Cal tenir en compte que una balança exterior amb superàvit frena el procés d’acumulació del deute extern, una de les principals fonts vulnerables en l’economia.
2- S’està avançant significativament en el sanejament del sistema financer, malgrat que encara caldrà possiblement una injecció addicional de capital d’uns 10.000MЄ per a garantir el refinançament dels deutes d’algunes entitats bancàries.
3- La reforma laboral – encara incompleta a parer meu- comença a presentar aspectes positius que, si més no, han ajudat a no destruir més ocupació o a fer-ho amb molta menys intensitat.
4- Els actius de l’economia espanyola estan a molt baix preu i això ha de permetre inversions de capital estranger que tornen a resultar força atractives pels fons foranis.
5- L’esforç del sector privat pel seu desenpalancament ha estat extraordinari, tot i que malauradament, no es pot dir el mateix de l’endeutament públic. Des de l’any 2010 hi ha hagut una disminució de l’endeutament privat de 27,8 punts del PIB.
6- En un any s’han creat a tot Espanya prop de 85.000 noves pimes amb dues característiques primordials:
- No depenen en absolut d’eventuals contractes amb l’Administració.
- Bona part d’elles s’han autofinançat. Al no haver-hi crèdit disponible per part de les entitats bancàries les empreses han tingut que buscar-se la vida.
7- La borsa anticipa la recuperació. La trajectòria de l’IBEX 35 reforça la hipòtesis de la recuperació de l’economia durant el proper any. A Espanya, empíricament, s’ha demostrat el caràcter d’anticipació de l’evolució borsària al llarg del cicle econòmic.
8- El quadre macroeconòmic ha millorat substancialment, particularment amb un descens significatiu de la prima de risc.
La prima de risc ha passat, des del seu punt més àlgid al juliol de 2012 arribant pràcticament a 650 punts fins a 290 punts al maig 2013.
La batalla, però, no està guanyada . A parer meu, hi ha dues qüestions que dificulten la possible sortida de la crisi. La política fiscal que s’està aplicant, molt especialment a Espanya, no està contribuint a la recuperació i la considero errada. I l’evolució de la crisi econòmica a països europeus vinculats a processos d’inestabilitat política, no només Xipre si no també Itàlia. La primera qüestió depèn, en part de nosaltres, la segona no.
Tot i les grans dificultats, com tots els factors a dalt esmentats estan presents en la nostra economia i milers d’individus han decidit crear noves empreses, crec que estem en condicions de dir que ens en podem en sortir abans del que la majoria pensa.
Un element clau, potser decisiu, és que les institucions en general i els governs en particular i específicament els polítics, siguem capaços de transmetre una onada de confiança, no voluntarista, ans al contrari, fonamentada.
Els governs i els ciutadans en general acostumem a copsar l’arribada de la crisi amb retard – recordeu el President Zapatero i la seva ceguesa política a l’hora de preveure la crisi – i també triguem més a veure els primers signes clars de recuperació. Ens trobem ara en aquesta situació? Doncs sospito que si.
Estic convençut que la recuperació econòmica està arribant poc a poc i desitjo, com mai, tenir raó. Penso, sincerament que aquest és el camí a seguir i que una basa molt important per aconseguir-ho és la confiança en nosaltres mateixos, en la nostra societat i en les nostres institucions. Depèn dels empresaris, dels treballadors, de les seves organitzacions, dels polítics i de les nostres entitats.
La política viu a Catalunya circumstàncies apassionants. El Govern català afronta un conjunt tan gran de reptes importants, que si sabem donar la resposta adequada, la cara de Catalunya canviarà substancialment per molts anys.
Crisi, finances, economia, societat i qüestió nacional conformen un escenari extraordinàriament atractiu. És veritat que el Govern català ha de fer front a unes finances públiques en un estat lamentable, em refereixo es clar a la magnitud del dèficit i de l’endeutament i, alhora, ha de donar solucions operatives i funcionals a la desindustrialització del país i a la impostergada creació d’ocupació. És obvi, que les finances públiques i el seu redreçament van ara primer, però crec que és molt difícil tractar de resoldre la greu situació financera sense fixar, alhora, unes bases sòlides per una reactivació econòmica profunda i duradora.
És ben segur que el Govern ho intenta i estic convençut que aviat veurem resultats però convé abordar tots aquests problemes amb una determinació que té a veure no només en com sortir de la crisi, si no en com materialitzar canvis profunds, de tendència, que obrin una nova etapa a Catalunya.
Dit d’una altra manera, restaurar les finances de la Generalitat vol dir també que s’han de posar definitivament les bases per una industrialització intensa i avançada que aposti pel coneixement i les noves tecnologies, per una proliferació de milers de noves empreses generadores d’ocupació neta i per la reformulació d’una Administració pública àgil, eficient que desmunti sense dilacions les mil i una dificultats i traves burocràtiques que dificulten i obstaculitzen la vida dels ciutadans.
Són temps interessants, difícils, arriscats però els que estimem la política sabem que aquests són els temps millors. Lluitar per a redreçar el país, per posar les bases per a la prosperitat i, alhora, reptar a l’Estat espanyol en defensa dels catalans per a la consecució d’un nou Pacte Fiscal és una tasca que ens ha d’omplir d’il·lusió i d’entusiasme. Tota l’energia creativa al servei de l’ideal del país.
De fet, la política en majúscules té a veure en què polítics i ciutadans compromesos i còmplices, som capaços d’escriure una nova fulla, de transitar una nova ruta en la construcció del país i fer-ho amb seriositat, rigor i…. jovialitat. Vivim temps interessants i cal aprofitar-los.
Vèncer la crisi i fer-ho en condicions per a sortir-ne enfortits com a país vol dir ésser capaços de treballar en diversos àmbits alhora. És fonamental operar un canvi profund de mentalitat en l’acció discursiva i executiva del nou govern. És evident que el govern ha de tenir protagonisme per les polítiques que ha d’implementar i per la determinació amb la que ha d’actuar. És clar també que el govern, tot dissenyant un pla de xoc eficaç per vèncer la crisi, ha de posar les bases polítiques i econòmiques que condueixin a la recuperació de la confiança.
Resulta imprescindible un govern d’àmplia majoria social, fort, sòlid, competent i il·lusionat com a garantia sine quòrum per a tornar la confiança als nostres conciutadans. Ara bé, l’acció d’aquest govern no pot substituir l’activitat i l’empenta de les empreses – empresaris i treballadors- per a sortir de la crisi.
Un govern en sintonia amb els temps que corren n’és un que dona una passa enrera per què la societat en doni dues endavant. És la institució que, amb polítiques adequades, acompanya la iniciativa de milers i milers d’empreses i que disciplina l’Administració per aprofundir en una autèntica dinàmica de canvi. Han d’ésser els agents socials els autèntics protagonistes de l’embranzida per a superar la crisis.
Un govern que es decisiu per a combatre els pitjors efectes de la recessió, per instrumentar el canvi i ajudar al país a sortir-se’n, colidera amb la part més emprenedora de la societat catalana totes els esforços envers la recuperació. No li és permès cap vacil·lació en aquest designi.
Crec, sincerament, que no és difícil tenir una actitud positiva d’aquestes característiques. Cal acceptar un paper de la funció governamental modest, realista i batallar per fer entendre a la societat la importància de les empreses i els empresaris sense alentar cap desconfiança envers el paper de l’empresa com a generadora de prosperitat. O ella o ningú.
Combatrem la crisi, tornarem a créixer, reduirem l’atur, practicarem polítiques socials però ho haurem de fer des de la base d’una perfecta i sincera relació amb tots els que creen riquesa perquè amb part dels seus fruits a les mans, el govern la pugui distribuir.
Això significa un canvi profund de mentalitat, d’orientació i de voluntat i aquest canvi és inajornable.
