Escric aquesta breu reflexió sense saber, a hores d’ara, el resultat quantitatiu i qualitatiu de la convocatòria de vaga general. He de dir, però, que aquest matí m’ha semblat observar més tranquil·litat i normalitat que no pas desgavell i desordre. Haurem d’esperar al vespre per a passar comptes i analitzar el seu impacte.
L’anàlisi resultant, sigui la que sigui, no canviarà massa la meva opinió sobre la vaga i jo que he tingut l’oportunitat de viure’n més d’una, manifesto avui la meva perplexitat més absoluta. Veiem
Una protesta convocada amb tres mesos d’antelació per a respondre a una reforma laboral que, en aquell moment, no era coneguda en profunditat i a una política econòmica del Govern socialista que, en termes generals, els sindicats han compartit fil per randa i que, fins i tot amb bona mesura, se n’han responsabilitzat.
Una vaga convocada contra el Govern socialista? És difícil de creure ja que veiem a insignes portaveus del Govern del PSOE donant un discret suport a les declaracions dels líders sindicals espanyols i oferint un tracte cordial davant d’un moviment que aparentment cerca la profunda desqualificació de la seva política. Les reiterades manifestacions de comprensió i tàcita acceptació del moviment vaguista, per part de destacats membres del Govern per tal de no trencar amb els sindicats sorprèn i commou.
Més enllà, si pensem amb el Govern majoritàriament socialista a Catalunya resulta que els socis que han governat el país durant set anys encapçalen manifestacions i per activa i per passiva hi donen suport. Una vaga contra el Govern Montilla? Doncs no ho sembla.
Més encara, hem escoltat aquí i allà d’alguns dirigents polítics i d’algun sindical al·lusions envers el pervers paper de CIU davant la reforma laboral i a més d’un dirigent esventar que la vaga va contra les nostres idees. Sorprenent. Volen vostè més paradoxes? Unes poques més.
Quasi el 80% dels ciutadans consultats no volien la vaga, una part molt nombrosa de treballadors hi estaven en contra, els partits polítics de centre i de dreta, formalment en contra, han manifestat la seva comprensió per les motivacions dels sindicats de classe……molts empresaris ens han fet saber que era imprescindible fer la vaga contra el Govern socialista allà i aquí però, òbviament, no compartien la seva convocatòria. Molts treballadors que han votat als socialistes han anat a la vaga per motivacions polítiques malgrat que entenien que no el moment més adequat per fer-la. Algunes institucions públiques s’han sumat incondicionalment a la vaga però no saben, ben bé, des de quina òptica. I podríem seguir….
Gaire bé segur, aquest vespre tothom manifestarà una certa satisfacció, ja que cadascú farà la lectura que li convingui. Els sindicats per l’hipotètic grau de mobilització, el Govern socialista per la moderació que uns i altres han demostrat i la insuficient mobilització ciutadana, la Consellera Serna perquè els serveis mínims deguts a la comunitat – mai ha parlat del dret al treball- han funcionat bé. Uns perquè el PSOE i el President Zapatero han sortit molt tocats i d’altres perquè ni uns ni altres n’han sortit tant…….. i podria seguir…..
Crec, però, que no cal. Entendre que en el bell mig d’una crisi tant profunda com la que estem patint, aquest tipus de conducta social serveix per ben poc i que la inevitable instrumentalització d’una eina a la que s’ha de recórrer en situacions extremes – la vaga general – s’ha banalitzat penosament. Es veu que després de tants mesos d’ocultació de la crisi primer i de mesures disbaratades després, tocava ara la fer la vaga i avui en tenim la seva acurada representació escènica.
Haureu endevinat, es clar, que no comparteixo ni de lluny els motius de fons ni de superfície d’aquesta convocatòria de vaga general. Passarem comptes del seu resultat i de les seves implicacions polítiques i socials.
El 28 de novembre els catalans tenim una cita indefugible amb les urnes. Molt probablement sigui veritat que aquestes properes eleccions seran històriques. Certament poden afectar, més enllà dels quatre propers anys, a tota una generació de catalanes i catalans.
Ens hi juguem molt més que un imprescindible – a parer meu – canvi de Govern donant per enllestida l’atzarosa etapa dels governs tripartits. Catalunya necessita un canvi i penso que s’ha de produir amb una expressió electoral ben contundent.
L’orientació estratègica dels socialistes i de la resta de forces d’esquerra i la dels nacionalistes catalans divergeix ara, com en el passat, en molts aspectes. És justament en l’enfocament de la qüestió nacional on rau la divergència més profunda. I aquesta divergència tindrà un ressò força important durant la campanya. En parlaré les properes setmanes.
Si aquestes eleccions poden ésser històriques és perquè el proper Govern té davant seu un repte extraordinari: sortir quant abans de la crisi econòmica i social, d’una de les més profundes que ha patit el sistema en aquests darrers cinquanta anys. Sortir de la crisi vol dir no fer-ho de qualsevol manera, si no amb un sòlid model de creixement, amb unes polítiques d’inversió ben jerarquitzades i posant les bases d’una autèntica prosperitat per tal de combatre l’atur estructural del país. Cal apostar estratègicament per a que les empreses guanyin competitivitat i creixin sostingudament fent de l’exportació una orientació clau per l’economia catalana.
Son històriques aquestes eleccions perquè, més enllà, de les divergències nacionals, es confronten amb una claredat meridiana dos models contraposats de societat, dos visions de Catalunya, dos programes polítics i econòmics amb l’aspiració de vetllar pel present i l’esdevenidor de Catalunya en les millors condicions.
Ahir Convergència va aprovar el seu programa electoral amb un esperit i una lletra que fan de l’impuls econòmic, del paper del mercat, de la moderació fiscal, dels valors individuals, de la lluita contra el dirigisme i l’intervencionisme i de la reforma en profunditat de l’administració, punts programàtics essencials. En definitiva, un bon instrument basat en el dret i la capacitat dels ciutadans d’elegir, que portat a l’acció de Govern ha de permetre un tomb històric a Catalunya.
Es tracta d’unes noves eleccions, decisives i determinants que crec que incorporen aquesta dicotomia entre els que fan del dirigisme i l’intervencionisme el seu credo polític i aquells que ens hi oposem aferrissadament. Que hi estem en contra per principis, perquè hem pogut testar durant els darrers set anys el desori, el desgavell del programa polític i l’actuació governamental de socialistes, republicans i comunistes en el Govern de la Generalitat.
Els catalans podran, doncs, optar entre un model o un altre, podran decidir-se per una de les dues opcions. Penso, sincerament, que el 29 N serà un dia històric i dependrà directament del pes que socialistes o nacionalistes tinguin en el futur Parlament de Catalunya.
Com a conseqüència de la nevada del passat dia 8 de març, les comarques gironines han viscut una situació extremadament critica i han suportat – entre la paciència i la indignació- des d’aquella tarda els efectes d’una apagada elèctrica sense precedents tant pel que fa el nombre d’usuaris afectats com per la seva extensió i durada.
L’efecte combinat de l’acumulació de neu (fenomen del maniguet de neu) sobre els cables elèctrics i l’acció del fort vent ha estat l’explicació que les companyies elèctriques han donat per la caiguda generalitzada de 33 torres d’alta tensió, més de 500 de mitja tensió i centenars de baixa tensió amb la conseqüent manca de subministrament elèctric a 220.000 ciutadans.
És coneguda per a tothom la manifesta feblesa i el nivell crític de la xarxa elèctrica de les comarques de Girona amb una preocupant manca de capacitat de servei i de garantia de qualitat. Si algunes de les pilones caigudes haguessin estat de la línia a 220 kV Vic- Juià, els efectes haurien estat d’una magnitud inimaginablement més gran. Trist consol.
A parer meu, la gestió de la crisi ha estat molt insatisfactòria per part del Govern i de les companyies amb una inexplicable manca d’informació, malgrat que cal admetre que la resposta logística de Fecsa -Endesa ha suposat un esforç notable…. que menys!
Des del primer moment des de CIU vàrem considerar que l’objectiu prioritari no podia ésser altre que aconseguir que els usuaris afectats poguessin disposar del subministrament elèctric en el termini més curt possible, exigint que els responsables – Govern i empreses elèctriques – actuessin amb eficàcia i diligència, posant en valor els esforços ímprobes dels ajuntaments gironins.
Vull reconèixer aquí que els consistoris han estat activissims per cercar solucions, alleujar els problemes de la gent i ser capaços de posar-se d’acord en l’elaboració d’un manifest a l’opinió pública que ha fet evident la indignació raonada i continguda dels seus conciutadans i ha exigit alhora solucions a curt i a mig termini.
Quines lliçons hem d’extraure de la crisi energètica recentment viscuda?
1- És absolutament necessari dotar a Girona d’una línia alternativa de transport d’alta tensió. La línia Sentmenat – Vic – Bescanó, que es va planificar i començar a tramitar ja fa més de deu anys està a punt d’arribar a Bescanó. Bona noticia. Estaran però enllestides les instal·lacions que tenen previst desplegar-se des de Bescanó a 400 / 220 kV per donar subministrament el proper estiu des de la referida subestació? Hi podem comptar?
2- Sense subterfugis, Girona necessita la MAT ja. Podem discutir si convé o no que la línia sigui soterrada, podem estudiar el seu cost econòmic i les eventuals repercussions en el territori, però el que no podem és esperar més temps perquè la tensió de 400 kV arribi a Figueres, tant des de Bescanó com des de Baixàs. És un atemptat contra el territori i la seva gent seguir marejant la perdiu.
3- El Govern va assegurar que la Llei de garantia i qualitat del subministrament elèctric aprovada en el Parlament el dia 23 de desembre de 2008 resoldria, en bona mesura, els problemes energètics i de la qualitat del subministrament. Amb forces reserves des de CIU vàrem donar suport a la llei. No ens penedim però hem d’afirmar avui que si haguéssim progressat adequadament els efectes de l’apagada haurien estat molt menors o, fins i tot, poc destacables.
4- A tenor de la polèmica suscitada en el si del Govern – una més- caldria tenir la seguretat que les revisions dutes a terme durant aquests darrers sis anys han estat realitzades convenientment. Em deixa estupefacte comprovar com un membre del Govern, el Sr. Joan Boada, secretari general d’interior, suggereix, sense tartamudejar, que potser les revisions no s’han fet i emplaci al Conseller Castells i a tot el seu equip a demostrar si s’han fet o no. Insòlit.
Si hi ha una cosa que no ens podem permetre ara és no treure les lliçons pertinents que se’n deriven de tot plegat i cal actuar amb la necessàries celeritat i determinació per evitar que situacions tant compromeses com les que hem patit aquests darrers dies es tornin a repetir.
En la confiança de que no es perdrà ni un minut més, però amb la suspicàcia que la manera de procedir del Govern tripartit em desperta, enllesteixo aquest article.
