Aparentment, el moviment dels indignats a tot l’Estat expressa un nou intent d’articulació de resposta ciutadana a la situació que pateix el país. És cert. Les acampades, les marxes, les concentracions son prova inequívoca d’un rebuig de la política i l’economia en general i de les polítiques econòmiques i socials en particular.
El Parlament de Catalunya ha aprovat la pràctica supressió de l’Impost de Successions després d’un tens debat entre Govern i oposició. Culmina així set anys de feina feixuga per tractar d’eliminar un impost que sempre he considerat injust i confiscatori. Set anys d’intensos debats al Parlament il·lustren abastament el seu contingut doctrinal i ideològic. No m’hi referiré ara. Al final de l’article trobareu una relació precisa de totes les nostres intervencions parlamentaries al llarg d’aquests anys.
Vull insistir avui en l’esforç que milers i milers de catalans han fet des de tribunes ben diferents per avançar en el camí de la supressió. Junt amb ells, CIU ha estat el principal motor parlamentari d’aquesta iniciativa.
La diputada Laia Ortiz d’ICV ho reconeixia explícitament ”Ningú ha fet més que Convergència i Unió per a suprimir aquest impost” Tenia raó. Això ha estat possible perquè la Federació ha captat el pes fonamentat i determinat de molts ciutadans compromesos amb l’objectiu de la supressió i, alhora perquè els partits de l’esquerra parlamentaria van interioritzar en el seu moment la pressió de CIU. De fet, la reforma feta pel Tripartit en la darrera legislatura n’és un exemple prou eloqüent.
Després de l’eliminació de l’Impost de Patrimoni per part del Govern del PSOE, els partits d’esquerra catalans es van veure obligats a portar a la Cambra el mes de febrer de 2010 la reducció de l’Impost de Successions més enllà dels seus programes i dels seus desitjos.
Aquell dia vaig tenir la clara percepció de què havíem guanyat el debat i que l’eliminació de l’Impost de Successions era qüestió de temps. Això em va permetre poder afirmar amb modèstia però amb convicció en el darrer Ple que “Si arribem al Govern suprimirem l’Impost de Successions”
És veritat que han estat moltes les persones que sense oposar-se a l’eliminació de l’Impost han suggerit si en plena crisi econòmica i amb les finances de la Generalitat escanyades era el moment adequat de fer-ho. Era personalment sensible a aquest plantejament però, crec sincerament, que en una situació de desafecció política com la que estem vivint era imprescindible complir amb el nostre programa electoral, amb el compromís que vàrem adquirir amb els catalans. Era una obligació política i moral.
Expresso doncs sense reserves la meva satisfacció perquè finalment els catalans ens hem pogut desempallegar en molt bona mesura d’un impost injust, atemptatori de la llibertat i minimitzador de la voluntat de testar lliurament a qui es volgués quan els impostos corresponents s’han satisfet prèviament com estipulen altres lleis tributàries.
La meva satisfacció té un però. La feina està quasi enllestida però resta encara una petita part de l’Impost que haurà d’ésser suprimida en el futur pels mateixos criteris de justícia i llibertat que han informat sempre els meus plantejaments a l’hora de justificar la supressió de l’Impost de successions.
Sempre he tingut en compte la vessant econòmica de l’Impost i això ha permès que batalléssim per què els ciutadans de Catalunya no es veiessin tractats de manera desigual i injusta respecte a la resta de CCAA. Sempre he valorat què suposava l’Impost en termes de recaptació per a l’Administració però hi havia dos criteris de major rang a tenir en compte: la injustícia constitutiva en el tractament de la successió i la llibertat del testador.
La feina com deia encara no està acabada. Encara ens queda l’Impost de Donacions i tinc la percepció de què acabarem amb ell en un termini màxim de dos anys.
Vull subratllar també en aquest article que el PP sempre ha estat un aliat en aquesta causa i em sembla de justícia reconeixeu-ho. Hi ha un compromís explícit amb el PP de què el Govern de CIU remeti a la Cambra un Projecte de Llei per a la supressió de l’Impost de Donacions abans de dos anys.
D’aquest manera haurem tancat el cercle i, malgrat les queixes, els laments, les imprecacions i les denúncies dels partits d’esquerres, Catalunya serà aleshores, vanguarda d’un model tributari just, eficient, modern i de referència per a tots els països europeus.
Sigui el meu darrer paràgraf per a valorar i agrair l’esforç de tots els meus conciutadans que durant anys han fonamentat les meves conviccions.
Debat Proposició de reforma parcial.18.04.2007 (I)
Debat Proposició de llei reforma parcial 14.10.2009 (I)
Debat Projecte de Llei Impost Successions i donacions. 10.03.2010
Debat Projecte de Llei Impost Successions i donacions. 27.05.10
Projecte de llei mod. Llei 19 2010. 01.06.2011
No cal estendre’s en la valoració quasi unànime dels resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques. Poques vegades el consens d’analistes, periodistes i polítics ha estat tan universal. Com en tota anàlisi només la pinzellada fina permet descriure aspectes diferents de la pinzellada gruixuda. És, però, el propòsit d’aquest escrit reflexionar uns instants respecte el que crec que seria la naturalesa adequada dels pactes postmunicipals a Catalunya.
Hi ha opinions per a tots els gustos, es clar, i, de fet, tinc la sensació de no coincidir gaire amb moltes coses de les que escolto aquests dies. Però vull dir clar i alt que només una política d’aliances que posi al capdavant el respecte inequívoc per la llista més votada, és la que s’ajusta al sentir i a les necessitats de la ciutadania i als nostres interessos com a partit polític.
No és aquesta una qüestió de principis, si no que neix de la percepció d’un quadre polític prou ric i matisat com per fer valdrà l’aspiració d’una mirada més llarga que l’exclusiva del pacte local l’endemà de les eleccions.
No és una qüestió de principis però tampoc és un mer càlcul electoral. Hauríem d’ésser capaços de convèncer als nostres dirigents locals primer, als nostres adversaris després i els ciutadans en general, de què en aquest moment concret de la vida política catalana on la crisi – el nostre principal repte – i l’abstenció de tanta i tanta gent fan aconsellable una aposta nítida, transparent i determinada en defensa de la llista més votada.
Exclou aquesta orientació algun pacte puntual en algun indret de Catalunya? Doncs no. Parlo naturalment de la tendència de fons de la nostra posició. Aquesta aposta hauria de permetre emplaçar políticament al PSC i al PP a que actuïn de la mateixa manera i explicar abastament als electors com uns i altres veiem el que convé fer. Fins i tot, la seva negativa – si es produís – no ens hauria de fer canviar la nostra orientació de fons.
Cal tenir en compte, que la legislatura dura 4 anys, que la política dona molts tombs, que la convivència política a les vil·les i les ciutats no és gens fàcil i que els esdeveniments, grans i petits, condicionen el dia a dia dels consistoris i obliguen a prendre decisions dràstiques per preservar programes, objectius i conductes…. però tenim marge per a fer-ho. .
Crec que CIU ha de enviar un missatge rotund a una ciutadania un xic desorientada i desencisada. Sense subterfugis: mereix governar aquella formació que ha comptat amb el suport majoritari dels seus conciutadans i la que ha guanyat, amb més o menys amplitud, però, en definitiva, ha guanyat les eleccions.
Els catalanistes no hauríem de dubtar a l’hora de donar suport a aquesta política.
Ahir es va debatre al Congrés de diputats una moció presentada per CIU que instava al Govern del PSOE a avançar el pagament a la Generalitat del Fons de Competitivitat de l’any 2011, previst en l’acord de finançament signat el 2009 ambdós governs. Independentment del contingut més o menys precís i de l’import més o menys exacte el que veritablement la moció traslluïa era la necessitat indispensable d’enfortir el finançament de Catalunya en un moment tan extraordinàriament crític per a les nostres finances públiques.
Com és ja una autèntica tradició històrica els diputats socialistes catalans van votar en contra d’aquesta moció i van donar suport al PSOE. Només que el PSC s’hagués abstingut en la votació, la iniciativa hagués prosperat i haguéssim estat en condicions de què els diners del Fons poguessin arribar a Catalunya. Tant és així, que CIU, ERC, ICV i el PP, van votar a favor de la moció degut a la indiscutible justesa de la pretensió dels catalanistes a Madrid.
El PSC, com tantes i tantes vegades s’ha demostrat, tenia que resoldre dos grans qüestions. La primera, votar amb el PSOE i en contra dels interessos de Catalunya o votar a favor de les necessitats de Catalunya i en contra de les directrius partidistes dels socialistes a Madrid. La segona, morir-se de por per votar diferent dels seus col·legues espanyols evidenciant un cop més la covardia reiterada davant el PSOE, o morir-se de vergonya davant la ciutadania de Catalunya. En aquests circumstàncies, els diputats socialistes catalans no ho dubten ni que s’ensorri el món. Si han d’escollir entre Catalunya i el PSOE tenen molt clar que prefereixen el PSOE, i si han de triar entre morir-se de vergonya o de por, prefereixen morir-se de vergonya davant de la societat catalana abans que desplaure als socialistes espanyols. És veu que així duren més.
No cal ni dir que detesto les dues opcions escollides malgrat que no em sorprèn gens el comportament dels diputats socialistes catalans. Ens tenen acostumats. Ara bé, en una època de crisi sense precedents en les finances de la Generalitat en la, en bona mesura, en son corresponsables, l’actitud dels diputats socialistes catalans, tot i que tenen el dret de votar el que vulguin, em sembla des de la perspectiva dels interessos dels catalans, una decisió menyspreable.
Els Grups Parlamentaris per unanimitat vàrem decidir la compareixença de les caixes catalanes al si de la Comissió d’Economia i Finances del Parlament de Catalunya. Tot i que va ésser una votació unànime no es varen poder evitar algunes friccions en la interpretació de la conveniència o no, de la presència de les caixes al Parlament.
Com a President de la Comissió d’Economia i Finances del Parlament em semblava obvi que, en una situació com la que han passat i estan passant les caixes catalanes, era convenient que les nostres institucions financeres compareguessin davant del Parlament per a donar explicacions i, alhora, per ajudar a que tots els Grups Parlamentaris s’interessessin de debò per l’actual estat de la qüestió.
La compareixença de les caixes al Parlament de Catalunya ha estat un fet pioner perquè les caixes no han tingut, fins ara, la tradició de comparèixer regularment al si de la nostra institució parlamentaria. Crec però que ha estat una bona iniciativa de tots els Grups Parlamentaris.
Tots els compareixents, representants de La Caixa, de la Caixa d’Estalvis Laietana, de la Caixa d’Estalvis del Penedès, de CatalunyaCaixa i d’Unnim, van tenir una responsable actuació amb intervencions ben preparades i solvents. Probablement però, tot valorant positivament les persones que hi van participar, el rang de representació institucional podia haver estat més alt.
Era imprescindible analitzar la gravetat de la situació per la que travessen les caixes, la importància de les mateixes en el sistema financer català, el dret i l’obligació d’uns i d’altres d’escoltar-nos i la possibilitat de seguir de prop l’evolució tant complicada que li espera a aquestes institucions durant els propers mesos.
Com a President de la Comissió vaig tenir la sensació de que potser, insisteixo, potser, les nostres caixes no volien donar a la seva compareixença al Parlament – la casa de tots , també la seva- la màxima rellevància.
Vaig tenir la percepció d’una oportunitat només parcialment aprofitada perquè, malgrat el dret que tenen tots els compareixents a fer la intervenció davant dels diputats i diputades de la Comissió que creguin oportuna, – res a dir- pensava jo que era el moment d’establir solides complicitats entre tots els partits – Govern i oposició – i les caixes. Dit d’una altra manera, potser no es va treure tot el suc que s’hagués pogut treure a una compareixença que havia d’apel·lar més directament al suport dels Grups Parlamentaris en tot aquest procés.
També es veritat que hagués ajudat molt al debat un punt d’autocrítica per part dels representants de les caixes. Aquest ha estat un procés molt complicat amb clars-obscurs i amb responsabilitats que potser necessitarien ésser avaluades des de la més exquisida actitud i amb tota la serenitat i prudència que persones i institucions tant rellevants del nostre país mereixen.
Un oportunitat perduda? Doncs………. ja m’heu llegit.
