L’Impost de Patrimoni: Tornem-hi

En el darrer Consell de Ministres del passat divendres 16 de setembre el Govern va aprovar un Decret Llei per reimplantar l’Impost de Patrimoni per un període de dos anys, amb un mínim exempt de 700.000 euros i una immediata entrada en vigor. La mesura respon inequívocament a una estratègia electoral del candidat Rubalcaba que ha topat estrepitosament amb diversos ministres del Gabinet que s’hi han oposat sense èxit.
 
L’argument emprat és senzill: davant la crisi els rics han de pagar més perquè tenen més. Causa fatiga l’entestament demagògic de l’esquerra espanyola a l’hora d’aprovar mesures que, malgrat son absolutament discutibles, volen apuntalar unes expectatives electorals força minvades apel·lant a la vella emoció de “rics contra pobres” i “socialistes contra rics”.
 
És difícilment concebible que, esgotada la Legislatura, a dos mesos de les eleccions generals, mitjançant l’instrument del Decret Llei i amb caràcter retroactiu, el Govern socialista quedi presoner de la dialèctica electoralista del seu candidat i una amplia franja de ciutadans pagui la nova ocurrència.
 
El President Zapatero ha interioritzat la pressió partidista de l’exministre Rubalcaba i el Govern es plega als desitjos del seu candidat. Inacceptable. Un Decret Llei per la reimplantació d’un impost – el de Patrimoni – que en cap moment ha figurat en el programa electoral dels socialistes!
 
No podem acceptar passivament i silenciosa una orientació que és absolutament contraria als procediments democràtics elementals. Li pot ésser  furtat al Congrés de diputats el debat sobre la reimplantació d’una figura impositiva d’aquesta transcendència ideològica? Els socialistes espanyols i els seus còmplices s’atreveixen a això i a molt més. N’han donat proves suficients.
 
No valen avui les raons esgrimides pel President Zapatero fa uns anys quan va eliminar l’Impost? Que ha canviat exactament des de la perspectiva  de la justícia en el tractament d’aquest impost? No aconsegueixo copsar arguments de relleu que permetin introduir-lo de nou, sobre la base de la justificació econòmica d’un eventual increment de la recaptació per part de les CCAA.
 
Tornarà a ésser les classes mitjanes i no les grans fortunes les que paguin per segona vegada quan ja han tributat amb anterioritat.  Perquè les nostres  classes mitjanes tenen que fer front una vegada més a una obligació fiscal que, arbritariament,  l’Executiu central ha decidit recuperar en mig de les discussions i contradiccions pròpies d’un Govern quasi agònic?
 
Un cop més la retòrica socialista de la pujada d’impostos tornarà a pesar en les butxaques dels contribuents en una època de crisi en el que s’exigeix és justament tot el contrari.
 
 
He repetit amb reiteració que necessitem que els migrats recursos dels contribuents vagin a parar al consum, a la inversió i a l’estalvi i no hi ha res més desencertat en el moment actual, que un sector important de la població es vegi castigat per l’increment de la tributació i de la pressió fiscal via Impost de Patrimoni.
 
Haurem d’esperar que diu finalment el Govern de Catalunya i quina serà la seva actitud. Sabem de l’extraordinària dificultat de l’actual sistema de finançament i l’angoixa que suposa pels nostres governants fer front a les seves obligacions públiques. Resulta,  però inevitable que  el Govern català tingui present els motius que varen justificar la recent supressió de l’Impost de Successions. Podrà el Govern desdir-se de l’orientació àmpliament manifestada respecte de la política tributària en època de crisi? Fàcil no serà. Prefereixo pensar que seguirem defensant els criteris i la política fiscal que varen inspirar el nostre programa electoral i ens van dur a una magnífica victòria electoral.