Assemblea Districte de les Corts – 27.09.12

 

 
Ahir vaig participar en l’Assemblea ordinària de l’agrupació de les Corts de CDC. Soc el diputat adscrit al districte i sovint em conviden a les reunions i actes que organitzen.

Catalunya viu un moment transcendental i històric després de la manifestació del dia 11 de setembre i de l’anunci del President Mas de convocatòria d’eleccions anticipades pel dia 25 de novembre.

La crisi que pateix Catalunya des de fa més de trenta anys i que ara ensenya la seva cara més agre, la llarga aposta pel Pacte Fiscal i la resposta negativa del President Rajoy, la manifestació de l’11 de setembre, la proposta de resolució aprovada pel Parlament i el contingut del programa electoral de CIU van ésser els elements claus de la meva intervenció i del debat que vam mantenir a continuació.


A les urnes. La ciutadania té la paraula.

 

 
Desvetllada la primera incògnita a la que feia referència en el meu darrer article- el desenllaç sobre la negociació del Pacte Fiscal- s’obre ara a Catalunya un escenari electoral.  

Havíem arriscat apostant per un Pacte Fiscal amb un ampli suport parlamentari i amb un notable recolzament per part de la ciutadania catalana. Pels grups parlamentaris que vam votar la proposta,  fins i tot amb el suport parcial del partit socialista  el Pacte Fiscal era un bon instrument financer i polític tot representant un gruix sòlid d’aspiracions nacionals.

És cert que el Pacte Fiscal en la línia del Concert Econòmic era quelcom més que un nou sistema de finançament. No cal amargar-ho. A parer meu però, permetia un diàleg constructiu amb l’administració central. La resposta del Govern espanyol ja la coneixem i malauradament no ens sorprèn. En Rajoy l’havia deixat clara hores abans de la trobada amb en Mas. La contundència de la resposta i les formes emprades són inexplicables i demostren més enllà de la clàssica actitud de tants i tants governants espanyols durant la nostra recent història,  una ceguesa política lamentable.

Això ha generat un gran rebombori a la societat catalana, no només en els seus partits polítics sinó a tota la societat que venia d’una manifestació extraordinària com la de l’onze de setembre i amb importants sectors  que havien manifestat els seus dubtes i les seves reticències al Pacte Fiscal per considerar-lo clarament insuficient en relació a les aspiracions més sentides del país.

Pres el pols a la ciutadania i analitzada correctament la situació al President Mas no li ha quedat cap altra alternativa que convocar eleccions. Penso que les coses s’havien posat d’una manera que poques alternatives hi havia i si finalment teníem que convocar noves eleccions a la primavera o a principis d’estiu millor fer-ho quant abans.

He estat sempre partidari d’esgotar totes legislatures. No m’agraden els avançaments electorals però crec, sincerament,  que Catalunya passa ara per una situació excepcional. Com va dir ahir el President Mas,  davant situacions excepcionals , mesures excepcionals i la convocatòria d’aquestes eleccions ho és.

La convocatòria té una urgència que no se’ns amaga. En un escenari greu com el que pateix Catalunya, les catalanes i els catalans  han de prendre la paraula  i han de poder manifestar-se en primera instància respecte del contingut dels programes electorals com creguin convenient. Els continguts dels programes electorals esdevenen, a hores d’ara, una qüestió fonamental.

El debat polític a Catalunya no pot girar entorn a comentaris, intuïcions, rumors, pronunciaments,  l’hem de conduir cap a l’intercanvi creatiu i ric des del punt de vista de les opinions que sens dubte ajudarà a què cadascú sàpiga què vol, com ho vol i que, més enllà dels desitjos d’uns i d’altres,  prenguem consciència de l’estat d’ànim precís que hi ha en el país en aquests moments.

El contingut dels programes electorals i el seu compliment marcaran aquesta fase de la vida  política catalana i en funció d’ells tindrem una imatge nítida  de què volem i a què aspirem els catalans.

Hi ha moltes coses de les que parlar i ho farem abastament al llarg d’aquestes properes setmanes. És l’hora ara d’insistir en dues idees que entenc claus: la primera,  la naturalesa democràtica del debat i la seva intensitat i la segona la participació massiva dels ciutadans a les urnes. Els polítics i les institucions hem de garantir la primera i procurar la segona.

No cal que tinguem por dels propers anys que venen sinó que cal que actuem ara per condicionar exactament com s’han de fer les coses. És l’hora de discutir civilitzadament, amable i constructiva tota la problemàtica. Ara és el moment de què cadascú digui la seva tot respectant l’opinió del proïsme.

Tenim una gran oportunitat per a connectar amb profunditat amb les aspiracions dels país i que els ciutadans comprovin que als seus polítics els mouen els ideals, les idees, les propostes i un afany innegable de servei a les persones, a totes i a cadascuna. Ara és l’hora per derrotar als sectors més refractaris i violents de la societat amb els que ens topem dia a dia. No és plat de gust sentir-se insultat matí, tarda i nit quan entrem i  sortim del Parlament i vull creure que tot això és reconduible si massivament els ciutadans anem a votar.

L’esbroncada agre, permanent contra els polítics en general, sense matisos  ha de transformar-se en una percepció clara de que el país té l’energia suficient per discutir civilitzadament, manifestar sense por totes les seves aspiracions i fer gala de la tolerància i el respecte que,  sempre calen, però particularment ara en un moment delicat com aquest.

Vull afegir sense dessimul que el debat sobre la crisi hi serà present, hi ha de ser perquè aquest segueix sent el tema principal del moment present de Catalunya i amb la seva resolució adequada i justa ens hi juguem molt.  

El balanç de l’acció de Govern i les mesures per a vèncer definitivament la crisi ocuparan un lloc de primera fila en la campanya. És imprescindible que així sigui però tota aquesta reflexió anirà acompanyada de la importància de tot allò que nacionalment els catalans i els espanyols volem.

Cal esperar de tots els ciutadans començant es clar pels polítics de tots els partits  una visió elevada, generosa i cordial sobre l’esdevenidor.  La novena legislatura ha mort, preparem-nos per la desena que promet ésser una de les més apassionants que Catalunya hagi viscut com a nació. 

Serà amb la nova composició del Parlament on quedarà prefixada la ruta que haurem de seguir durant els propers anys. Estem en el primer minut del partit i queda molt joc per endavant però és el poble de Catalunya qui té la paraula.

La crisi i el dret a decidir

 

 
Després de més de quatre anys, la crisi a Catalunya i a Espanya mostra sense dissimul la seva cara més agre. Malgrat els esforços de la societat catalana i del Govern, essent la crisi d’abast internacional,  ni les dades ni les expectatives a curt i mig termini han millorat.

El retrocés de l’economia catalana durant el segon trimestre de l’any en un -1,1%, la disminució de l’índex de producció industrial en un – 2,1%,  les darreres xifres d’endeutament de la Catalunya per a sobre dels 50.000MЄ, essent la comunitat autònoma més endeutada, etc…. I particularment la xacra de l’atur amb 821.000 persones  i amb una taxa del 21,95%,  segueix colpejant sense pietat el dia a dia i la consciència de la ciutadania del país.

En aquest complex context es va produir el passat dia 11 de setembre una manifestació colossal que va aplegar a centenars de milers de catalanes i catalans sota la demanda explícita “Catalunya, nou Estat d’Europa”  En efecte, ciutadans aplegats sota una multitud de banderes catalanes, estelades i europees demanaven intensament la independència per a Catalunya.

Des de feia uns pocs anys veníem advertint de la mutació profunda del catalanisme polític com a mínim en dos camps decisius: un creixent anhel sobiranista i una marcada distància respecte a Espanya com a Estat i com a realitat política. Subratllàvem –  i avui això es veu amb una gran claredat – que el catalanisme polític d’aquestes darreres dècades donava pas a un moviment de fons de gran abast en defensa del dret a decidir.

El catalanisme polític liderat per CIU i pel President Mas estructurava el catalanisme amb un terra: el dret a decidir i amb un sostre:  els instruments d’Estat per Catalunya. A parer meu, els actes de la Diada Nacional emfatitzen la fondària del canvi de rumb del catalanisme polític tal qual l’hem entès darrerament: sempre el dret a decidir i ara les estructures d’Estat a l’abast de Catalunya.  El catalanisme polític es mourà entre aquest horitzó i el més explícit dels sobiranistes independentistes.

Una part important de l’estratègia del Govern del President Mas ha consistit durant aquesta legislatura en la discussió primer i l’aprovació després en el si del Parlament d’una proposta de Pacte Fiscal.  Bona part del esforços polítics dels parlamentaris catalans s’han orientat en la confecció d’un text aprovat per una notable majoria política just abans de l’estiu. Hem parlat abastament sobre el Pacte Fiscal. Ara ens trobem a les portes de l’eventual negociació dels continguts del mateix amb el Govern Rajoy. Assenyalo eventual perquè no tinc la seguretat, a hores d’ara, de què la negociació comenci, es desenvolupi i finalitzi amb un grau suficient d’èxit.  Més encara, sostinc que aquesta negociació podrà resultar – malgrat l’èxit que pugui tenir- insuficient pels sectors més radicals del catalanisme polític del país.

Arribat a aquest punt i atenent al clima d’eufòria que el país sembla expressar respecte al futur immediat i mediat de les esperances nacionals, crec que resten per a desvetllar les quatre incògnites que, a parer meu, sentenciaran les mobilitzacions catalanes durant els propers mesos.

La primera incògnita i més decisiva ara és el desenllaç sobre la negociació del Pacte Fiscal. És més que probable que el Govern Rajoy no s’adoni de la intensitat de la reclamació de Catalunya en la greu hora present. És possible que les parts implicades puguin arribar a menystenir les possibilitats d’èxit de la negociació. En qualsevol cas però, serà un procés que no s’allargarà en excés i que influirà – no sé fins a quin punt- en el decurs dels esdeveniments a Catalunya.

La segona té a veure amb els signes inequívocs de la recuperació econòmica europea, espanyola i catalana que ens permeti pensar que li estem posant el peu al coll de la crisi. Sóc pessimista i ho sóc en relació al quadre de recessió econòmica que probablement ens acompanyarà durant bona part de l’any 2013.

No he cregut mai que un Pacte Fiscal reeixit pugui sortir efectes taumatúrgics en l’economia catalana. Els tempos són diferents i la situació de les finances espanyoles és un punt menys, només un punt menys dramàtica que la de les finances catalanes per a garantir amb seguretat la demanda de les reivindicacions financeres catalanes.

Un possible rescat de l’economia espanyola indubtablement ens ajudaria, però tampoc tindria efectes immediats en la sortida de la crisi. Crisi, Pacte Fiscal i sobirania incideixen l’un sobre l’altre però no en son resolució automàtica.

La tercera, rau en la maduració de la consciència política i identitaria del país i en la seva immediata evolució. Son centenars de milers els catalans i les catalanes que aspiren a la independència, però desconeixem, a hores d’ara, amb exactitud que pensa la majoria política del país. La necessitat d’un Pacte Fiscal ha fet forat, el compromís de la ciutadania al voltant del Govern per a la seva consecució és evident, però no sabem la naturalesa del compromís del poble de Catalunya entorn, no del dret a decidir, que podria ésser compartit, si no a la fórmula de la independència com a desideràtum nacional.

Només unes noves eleccions ens permetrien saber que pensen, que volen i a què aspiren els nostres conciutadans. Noti el lector que parlo de les properes eleccions, però fugeixo en aquesta nota d’assenyalar quan aquesta convocatòria seria bona i desitjable per a Catalunya primer i després pel partit el President del qual ha de convocar les eleccions.

Em queda per a desvetllar la darrera incògnita que té a veure amb l’evolució de la classe obrera catalana, els seus sindicats i partits. Sostinc que la mobilització de l’onze de setembre va ésser fonamentalment una moguda important de les classes mitjanes catalanes. Qui va prendre el Passeig de Gràcia, la Plaça de Catalunya i Pau Claris van ésser les classes mitges d’aquest país.

Serà objecte d’un altre article explicar el perquè d’aquesta afirmació que, malgrat l’indiscutible caràcter transversal de la manifestació, sembla fonamentada. Necessitem saber ara que en pensen els treballadors catalans, què opinen les seves organitzacions de classe, quin partit prendrien i cap a on orientarien les seves reivindicacions; tot tenint en compte, que,  malgrat que  la crisi colpeja a totes les classes i estaments de la societat catalana, son els treballadors i els sectors més proletariats de la petita burgesia els que s’emporten la pitjor part. Els més de vuit-cents mil aturats catalans son bàsicament treballadors, obrers que han perdut la seva feina i que els hi costarà molt recuperar-la.

A tots aquests que sofreixen la crisi, que s’angoixen i s’ofeguen en un penós dia a dia de supervivència i patiment els hi haurem de preguntar que, tot i que el combat contra la crisi no només ha de continuar si no que s’ha d’intensificar, quina és la seva aposta nacional i amb quina identitat els treballadors del país es volen sentir finalment representants.  

Més enllà dels polítics, dels mitjans de comunicació i dels sectors actius més compromesos, el gran interrogant de fons avui és saber fins a on estan disposats a arribar els sectors més castigats per la crisi per a garantir la cohesió del país i caminar junts exercint el dret a decidir.

També esdevindrà determinant la capacitat de mobilització i resistència dels sectors més favorables a la dinàmica sobiranista. El tram final d’aquest repte apassionant – el dret a decidir- només ha fet que començar.