Entrevista a Nació digital amb Quico Sallés

Fernández Teixidó: «Si la majoria vol la independència, jo també hi seré»

Entrevista amb el portaveu econòmic de CiU al Parlament amb la que avisa que si CDC es torna socialdemòcrata “sobrarà” perquè ERC en té el “copyright”

Antoni Fernández Teixidó. Foto: Adrià Costa

Antoni Fernàndez Teixidó (Barcelona,1952). Portaveu d’Economia de CiU al Parlament, membre de la direcció CDC, liberal i no independentista. Es defineix com “accidentalista”. Acostumat a l’ensurt -és de l’Espanyol-, ja quan era diputat del CDS va defensar el dret a l’autodeterminació. Porta sis legislatures al Parlament. Té una oratòria extraordinària, vehement i simpàtica. I avisa a la “nova CDC” que això de la socialdemocràcia pot acabar amb el partit.

-Aquesta setmana s’han aprovat els pressupostos, per què un ciutadà de Catalunya ha d’estar tranquil amb aquests números?

-(Agafa aire) Podem començar per una altra pregunta?

-No pateixi, n’hi haurà de pitjors 

-Un ciutadà ha de saber que tenim uns pressupostos que preferiríem que fossin uns altres. Ara bé, amb aquests pressupostos es pot fer feina per enllestir la crisi, millorar les condicions de vida, posar la base fer més dinàmica, amb més expectatives, competitiva la nostra economia i poder fer més coses de les que fem. El capítol d’ingressos, però, és el capítol d’ingressos. Som conscients que els fiem a una hipotesi de la que no tenim la seguretat que es compleixi: que Espanya pagui els deutes històrics en relació a Catalunya. És un punt feble, però no tenim altra manera de conjurar la situació: no més retallades, no més esforç, complir amb el dèficit i evitar una pujada d’impostos generalitzada.

-Però aquest deute històric, si fins ara no s’ha pagat perquè ho faran ara? A més vostès han presentat aquests ingressos, 2,300 milions, d’una manera diferent aquí i a Madrid

-Són dues coses diferents. Podem confiar que aquests diners arribin a Catalunya? No. Ni plenament ni parcial, sobretot per la dificultat que suposa l’estat de les relacions amb l’Estat espanyol. Si aquests diners no arriben tindrà una traducció immediata en el dèficit, cosa que nosaltres no desitgem. Això és diferent al que vostè diu sobre un escenari pressupostari diferent a Madrid i aquí, un debat introduït pels socialistes. Estem parlant d’un marc pressupostari lliurat a l’estiu del 2014 i que ara ha patit transformacions. Això no és substancial, el que és substancial és que no volem patir més ajustos, volem que no creixin els impostos o volem que no es desmunti el dèficit. No hi ha camí alternatiu a reclamar aquest deute. De fet, tampoc vaig escoltar cap proposta alternativa dels grups llevat de la de “apugin impostos”, fins i tot, el PP.

-Però, no té la sensació que la política econòmica a Catalunya la fa el FLA?

-No. No. La política econòmica no la fa el Fons de Liquiditat Autonòmica malgrat que és una peça important d’aquesta política econòmica. La prova és la quantitat del pressupost i l’abast del FLA. Ara bé és un instrument important en la política de despesa de la Generalitat.

-I un instrument de control polític

-En part perquè jo crec que el Govern té un cert marge de maniobra per treure-li el suc al que el FLA suposa. Això és satisfactori? No. I tampoc el FLA no presenta les virtuts que el PP vol atribuir-li constament. És un instrument que hem d’aprofitar.

-Ha mencionat les relacions Catalunya i Espanya. Una de les seves darreres intervencions al Parlament, i amb certa vehemència, defensava el camí de la “Catalunya lliure”. S’ha tornat independentista? 

-No, no,  pensi que quan parlo de la Catalunya lliure parlo de la Catalunya rica, pròspera, justa i lliure. Hi ha molts lligams que Catalunya haurà d’afluixar, canviar i no només d’ordre polític i cap enfora sinó de Catalunya endins. Pensi que jo sóc un partidari abrandat i vehement de la llibertat, i em va semblar una bona manera d’acabar el discurs. No li busqui tres peus al gat.

-No hi haurà conversió?

 – No ho he estat mai. Sóc un nacionalista molt moderat. Molt moderat. I des de sempre. Per això sempre he estat prudent en aquestes qüestions. Ara bé, sóc un punt accidentalista. Vull dir dues coses sobre la meva personalitat definitòries en aquest procés sobiranista. La primera és que si la majoria del poble de Catalunya vol ser independent, ho serem. Trigarem més o menys, però ho serem. I si la majoria del poble de Catalunya la vol jo estaré al costat de la majoria del poble de Catalunya. Ara bé, a mi em sembla que probablement, el consum d’energia que això implica hem d’analitzar si políticament és rendible per la ciutadania o no. I això va lligat a la segona consideració .

-Vostè dirà

-Per a mi, el triomf d’una línia política d’aquestes característiques va intrínsecament lligada a la correlació de forces i aquesta per definició varia. Per tant hem d’estar amatents com a catalans a que aquesta correlació de forces ens porti a la derrota. Per defensar que la correlació de forces inevitablement ens condueix a la victòria, Catalunya té molta gent, molta. Ara bé, per defensar que compte que una dolenta correlació de forces es té menys gent, i amb aquests rols que juguem a la política catalana jo jugo aquest últim.

-Vostè és un liberal

-Absolutament

-S’ha pervertit el concepte liberalisme i més després de la crisi que encara estem patint?

-Fa temps que l’esquerra tradicional i la renovada apunta i dispara contra el liberalisme. Es va inventar l’epítet del neoliberalisme que ha tractat de disparar no sobre les polítiques de determinats governants de determinats països sinó sobre el liberalisme en general. Això seria com si per sortir de l’atzucac els neoliberals parlessin de neoestalinisme. Tindria el mateix valor i el mateix pes. Tracten de devaluar i contaminar un liberalisme fonamentat en la llibertat i amb els drets de la ciutadania, per sobre de tot. Això no està en crisi. Al contrari, els temps estan cridats a veure el liberalisme triomfant a tot el planeta.

-Però com ha afectat la crisi al liberalisme?

-Ha retrocedit. Efectivament. Pensi en la caiguda del Mur de Berlín, recordi l’autor malinterpretat Fukuyama…

-I la seva fi de la història…

-Però ell no parla de la fi de la història, parla del triomf possible d’un model determinat que té a veure amb el liberalisme polític amb un munt de cauteles perquè és un defensor de l’Estat. De fet, Fukuyama no és un liberal, és un hegelià. Situem-nos en els anys 90 i aquesta mentalitat i ara. Podem,als 90 era un anacronisme -ara també- però era un anacronisme que ningú fa dotze anys estava disposat a escoltar. En canvi ara, hi ha molta gent disposada a escoltar-lo. I això ho ha provocat la crisi. De fet, la crisi sempre ofereix dues alternatives polítiques: o l’extrema dreta o l’extrema esquerra. L’Alemanya dels 30 o Llatinoamèrica o la polarització de la societat com va passar a la República espanyola en són un exemple. De moment, a l’Estat espanyol i a Grècia la tendència és esquerranista… de moment.

-De moment?

-Si, de moment, és tan lamentable que ens governi l’extrema esquerra com la dreta. Totes dues són letals per la democràcia liberal.

-Econòmicament, Hayek continua viu?  

-Sóc un austríac no dogmàtic, però hi ha aportacions liberals de Milton Friedman o Isaiah Berlin que jo també assumeixo com a propis. No tinc un corpus incorrupte, això seria antiliberal.Un liberal avui no arriba a ser un eclèctic però té explicacions enmig de tanta banalitat. I recordi que l’extrem de la banalitat és el populisme que ataca els racons de l’ànima i no a l’intel·lecte. Quan escolto segons qui dir segons quines coses a Catalunya o Espanya vull pensar que no ho diuen de mala fe, sinó que són ignorants.

 

-Parlem d’ideologies. S’ha aprovat pel Consell Nacional de CDC l’esquema ideològic del que vol ser el partit després de la seva refundació: un partit independentista, socialdemòcrata i transparent. Què en penseu els llibergents?

-Si CDC es vol convertir en un partit nacional, independentista, amb l’Estat com a única sortida i socialdemòcrata, doncs…. ja tenim ERC. No sé què hi fem, la veritat. I a més, amb una diferència, ERC en té la marca i el copyright fa molt temps. Si nosaltres hem de compatir des d’aquestes posicions amb ERC hauríem de pensar en altres vies, no compartir aquest espai que ja tenen ocupat legítimament aquest col·legues. Per ser més precís, o CDC és capaç de ser un partit de síntesi de corrents, on es pugui presentar depèn dels moments polítics, la versió o la imatge que més convé per resoldre els problemes que té el país. Ara toca aquest accent, som-hi, ara toca aquest altres, som-hi també. Però si optes per un sol accent, per un escàs debat, per una escassa formació… crec que a la llarga, sobrarem.

-Creu que és més majoritari el sentiment liberal en les bases que no pas a la direcció?

-Som minoritaris a la direcció, això sí que li ho puc assegurar. Les nostres bases són diverses i plurals, tot i que hi ha més gent que sintonitza més amb un que no pas amb l’altre. Aquest ha estat l’èxit de CDC, un espai on s’hi trobaven socialistes, socialdemòcrates, liberals i socialcristians. Si volem renunciar a això, podrem refundar una cosa molts diferent al que és CDC. I jo, evidentment aquesta orientació de la refundació no la puc compartir.

-Catalunya serà liberal o no serà?

-Catalunya serà sempre Catalunya, amb socialdemòcrates o sense o amb liberals o sense. Es tracta de ser un país ric, pròsper, i lliure de veritat, sense complexes, obert i solidari i això depèn que el poble de Catalunya opti per la via de la modernitat, un principi molt liberal… però tots hi som cridats.

Antoni Fernández Teixidó. Foto: Adrià Costa

 

 

 



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s