El Liberalisme contra la pobresa. Article publicat en el butlletí dels liberals catalans per una societat oberta. Llibergència

Llibergencia

El primer trimestre d’enguany certifica moderadament la sortida -fràgil encara- d’una crisi d’una magnitud extraordinària. En aquests darrers anys, Catalunya, Espanya i bona part d’Occident han patit una crisi de greus conseqüències econòmiques i socials. Centenars de milers de llocs de treball perduts, milers d’empreses desaparegudes, famílies en situació precària, desnonaments a dojo, multitud de situacions límit, han trasbalsat justificadament una opinió pública que, entre la preocupació primer i la indignació després, ha recorregut un penós camí des de la tranquil•litat, que proporciona la prosperitat, a la desesperança i la por.

Efectivament, una dosi creixent de desigualtat econòmica i social, sectors productius brutalment colpejats, famílies que han entrat sobtadament en la pobresa i deplorables capítols d’exclusió social, conformen un balanç d’uns anys dramàtics per a bona part de les economies occidentals.

Aquest context és el que tradicionalment les esquerres parlamentàries i antiparlamentàries del món sencer utilitzen per ajustar comptes amb els seus enemics irreconciliables: el capital, el mercat, la propietat i les classes benestants en general. Tot el seu discurs accentua el perfil de crítica, de rebuig i de deslegitimació del sistema. Es tracta d’una impugnació en tota regla per a enfonsar-lo. Si més no, vet aquí la pretensió. Aquest és un vell propòsit de l’antiga esquerra. Un fenomen de l’esquerra excitada que no és pas nou. L’observem des de mitjans del segle XVIII i els processos revolucionaris endegats han estat la culminació i l’apoteosi, sempre fallides, de l’atac esquerranista contra el conjunt de la societat. Després de dècades on l’esquerra més radical del planeta s’ha batut en retirada, la crisi ha estat un clar i sòlid pretext per a tornar a l’atac. Per intentar-ho de nou.

Deixem-ho clar d’antuvi. Quina és la posició dels liberals? Neguem la desigualtat? Neguem l’exclusió? No som sensibles al patiment de tanta i tanta gent? Ens desentenem de la sort dels més perjudicats? Ans al contrari. El seu benestar i l’ajut per a tots ells és la causa fonamental de l’acció política dels liberals. Aquest ha estat el designi i el propòsit de les polítiques reformistes liberals en el passat i en el present.

No discutim ara de certs fonaments que poden donar la raó a determinades reivindicacions històricament i actual plantejades des dels principis polítics molt extrems. Impugnem la histriònica gesticulació i desvetllem el darrer propòsit: acabar amb el règim de llibertats.

També l’Acadèmia s’ha sumat, amb alguns arguments poderosos, ridículs uns altres, benintencionats els tercers, a l’ofensiva política i mediàtica de l’esquerra arreu. L’economista francès Thomas Piketty en el seu llibre “El capital al segle XXI” és l’exponent més reeixit del que dic. No és ara el moment d’abordar la resposta a les tesis d’en Piketty ni fer una valoració del seu llibre, però, compartint les seves preocupacions, dissentim de l’enfoc que dóna a les solucions. Moltes de les dades emprades són, en el millor dels casos, controvertides. I com era d’esperar, l’exageració i la instrumentació per part de moltes faccions polítiques interessades han estat les notes més rellevants del present debat polític. Un debat, per cert, amb un to baix i pla on un dels trets destacats és contemplar amb sorpresa com, en bona mesura, qui primer ha cedit són alguns dels defensors més nostrats dels principis liberals. L’ofensiva ha estat brutal i la resposta d’aquests polítics i intel•lectuals dels valors tradicionals que han transformat el món i han dut prosperitat en aquest darrer segle, ha estat vacil•lant i un punt erràtica. Hauríem d’haver après, a hores d’ara, que no hi ha –ni pot haver-n’hi- un quarter d’hivern pel pensament i l’acció liberals. Defugint l’enfrontament o ajornant-lo, sense batallar a camp obert, el pensament democràtic-liberal pot sortir ben malmès. Aquest funest desenllaç ha d’ésser evitat.

El debat no és la diagnosi, la disputa no és la constatació d’una situació greu, l’autèntica controvèrsia està en les solucions. Sense polítiques que impulsin el creixement, sense una visió clara del paper de l’empresa en general i de la indústria en particular, sense una aposta innegociable per a la formació i la recerca, sense beneficis i guanys per les companyies i els treballadors, no hi ha redistribució possible.

L’increment de competències per part de l’Estat, l’augment indiscriminat d’impostos, les polítiques de subsidi i la renúncia a la responsabilitat individual, porten al país, als seus ciutadans i, en particular, als més desfavorits, a la fallida. El debat consisteix en saber quines solucions permeten sortir, com més aviat millor, de la crisi, tot remuntant-la per a tornar a tenir beneficis i poder redistribuir-ne’n una part. Cal tornar a generar riquesa per a poder redistribuir-la amb prioritat entre els ciutadans més desafavorits.

Liberals i esquerranistes podem veure una part dels problemes d’un mode relativament semblant, però discrepem sense armistici, en les solucions. Les polítiques liberals necessiten, és clar que sí, d’un factor al qual mai renunciarem: la compassió. La compassió pels més desafavorits, pels més perjudicats per la crisi, pels més desvalguts, pels nens, joves i avis. Aquest sentiment i l’actuació que del mateix se’n deriva, té sentit i resol els problemes sempre i quan, les respostes polítiques i econòmiques estiguin en el bon camí. La tradició liberal està fonamentada i basada en la lluita per la llibertat, la propietat, la prosperitat, el creixement i la igualtat d’oportunitats. El repte és la seva implementació. Aquesta és la nostra responsabilitat.

La lluita contra la pobresa forma part de la nostra tradició política a Europa i a la resta del món, però aquesta acció no és exitosa si no s’acompanya de les mesures econòmiques necessàries que materialitzen els principis a dalt esmentats i que sintonitzen amb les aspiracions de milions i milions d’éssers humans.

Cal reformar el capitalisme? És clar que sí. Cal reformar allò que no funciona, cal millorar tot allò que sigui possible i apostar per un tracte just per a cada ciutadà, hem assistit a l’ensorrament ignominiós d’un pretès sistema econòmic i social alternatiu. El socialisme d’estat o comunisme. Defensem un món d’homes i dones lliures, educats i pròspers que, alhora, puguin preocupar-se d’aquells que més els hi costa seguir. Ens acompanya l’optimisme de la raó, sabem que hi ha molt camí per a fer i connectem amb l’instint més genuí de l’home lliure. Ara però, és el temps d’actuar amb tota la determinació i la contundència necessàries. Sense aquest compromís, el liberalisme no pot sortir a la plaça pública a disputar la primacia de la força política que representa i just això, és el que els temps demanen.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s