En marxa… Cap a on exactament?

Contra pronòstic, el pacte entre Junts pel Sí i la CUP va esdevenir possible. En un moviment –diguem-ne audaç- es posaren les bases per la investidura. Certament, a un preu ben alt. El cap del candidat Mas, a canvi del vot favorable a la investidura i de presumptes contrapartides de la CUP. Qui havia guanyat? No sabria dir-ho amb exactitud. Però  crec que  CDC i el President Mas foren els damnificats més grans.

Deia en Mas, encara President, que anar a noves eleccions era un pèssim escenari pel país i no ho volia ningú. Era aquesta, una afirmació benintencionada, però discutible. Als catalans ens convenia votar i que la ciutadania valorés els tres mesos d’inoïda negociació, procurant, si ho creia oportú, un nou escenari polític a Catalunya.

Les coses haguessin pogut canviar. I sospito que no per a pitjor. Però, en Mas intuïa, correctament, que no podria comptar, novament amb Junts pel Sí per  anar a les eleccions. A ERC creien que podien guanyar-les, doncs el cost polític de la negociació havia estat molt baix per a ells. I segur que el resultat de CDC no hagués estat especialment reeixit. La generositat d’en Mas –indiscutible- tenia en compte aquesta hipòtesi i van prevaler els interessos generals per sobre les seves aspiracions personals.

Com presentar el flamant acord davant l’opinió pública? Pagant-ne un preu, fent veure que es cobrava un altre. A saber: la renúncia d’en Mas, a canvi de la sortida del Parlament de determinats diputats i diputades de la CUP i, l’artificiosa fórmula parlamentària de cessió  de dos electes de la CUP a la majoria. Es corregia així el designi polític atorgat el 27S. De l’afirmació del President Mas segons la qual els resultats eren “dues victòries en una: la del sí i la de la democràcia”, a l’asseveració arriscada: “el que les urnes no ens van donar directament s’ha hagut de corregir a través de la negociació”.

Amb el pacte, hem conjurat la possibilitat d’un resultat electoral indesitjat. No és poca cosa, però la naturalesa de les relacions entre Junts pel Sí i la CUP, entre CDC i ERC i, a més, la particular idiosincràsia política i organitzativa de la CUP, no garanteixen, a curt, l’estabilitat , ni asseguren els acords signats. De fet, els dirigents de la CUP han presentat l’acord d’investidura de mode substancialment diferent a com ho han fet els negociadors de Junts pel Sí. Uns i altres parlaven de coses semblants amb resultats  diferents.

És possible avançar cap a la independència de Catalunya amb el programa d’acció acordat? És aquell full de ruta un instrument idoni per millorar l’actual correlació de forces? Disposem de  suficient massa crítica  ciutadana  per a fer front a una aspiració tan colossal?

Sense una estabilitat política, ferma i duradora, això és impossible, i no serà fàcil que el pacte es mantingui incòlume i operatiu durant els propers mesos. És probable, que l’ànima revolucionària de la CUP s’empassi l’ànima independentista. Poc tindria d’estrany i, aleshores, la pretesa domesticació de la CUP seria paper mullat. L’aspiració de lligar de peus i mans als cupaires, com es pretén, em sembla una pietosa intenció de  resultat incert.

És ingenu creure que la voluntat política ho fa tot possible i que impossible és només una opinió. La ingenuïtat i la bona fe, tenen en política, sovint, conseqüències letals. A on rau la massa crítica decisiva pels canvis d’avui és en el Dret a Decidir. No insistiré en l’efecte mobilitzador d’aquest en l’imaginari de les massives manifestacions populars.

És clar que la consecució de la República Catalana i l’Estat propi és un objectiu ben digne, però requereix quelcom més que una majoria intrínsecament inestable del 47’8% dels vots. En aquest context, el Govern de Catalunya ha de governar i resoldre una munió de problemes que assetgen els catalans, tot vetllant pel dit procés constituent. Les polítiques públiques en l’àmbit de l’educació, salut, Justícia i governació no seran fàcils de concertar en el si del Govern.

Preferia les eleccions a març. El pacte signat, ni és sostenible, ni ens convé com a país, doncs els legítims interessos, respectables i contradictoris, d’uns i altres, no es resolen en l’àmbit de la creació d’un Estat català. Sense una estabilitat política ferma i lleial, no hi ha Procés possible. El temps ho demostrarà. Acceptaré que estem en marxa, però preguntant-me: cap a on exactament?.

La política proporciona escenaris  complexes, dels que voldríem fugir cercant  confort pel present i l’esdevenidor. Podem escollir, però hauríem de procurar no equivocar-nos massa. Insinuo que ens equivoquem? Sostinc, convençut, que l’Acord cap a la Independència, patirà més del que els seus protagonistes imaginen.

La polèmica declaració del nou de novembre no podrà desenvolupar-se. La fragilitat del pacte signat no ho permetrà i serà impossible respondre amb solvència cap a on hem d’anar i intentar-ho. Entossudir-se no és una estratègia política plausible. És potser un error imperdonable?

La Vanguardia, 18 de gener 2016.

 



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s