Gobiernos de colisión

imgres.jpg

La política española se halla inmersa en el debate de investidura del candidato Sánchez. Discursos previsibles; desenlace esperado. El pacto firmado entre PSOE y Ciudadanos no ha prosperado. El Gobierno de coalición deberá esperar.

Sostengo, desde hace semanas, que más allá de la calculada escenificación electoral, protagonizada por el PSOE y el resto de partidos, la convocatoria de elecciones dependerá de las previsiones electorales que arrojen las encuestas en las próximas semanas. Singularmente, Podemos observará vacilante el escenario, pero los partidos en liza estarán sujetos a tal servidumbre


 

Comprobaremos como la cacareada nueva política guarda una estrecha relación con los viejos hábitos electorales. No por viejos, menos razonables. Se abstendrá Podemos en una próxima votación si sus expectativas menguan, significativamente. Si así fuera –y con argumentos ad hoc de rancia política- Sánchez podría convertirse en el próximo Presidente y líder de una coalición de Gobierno entre PSOE y Ciudadanos, con la abstención de Iglesias.

Es sabido que la política española carece de la cultura de coalición necesaria para regir el destino de la Nación. Pero se acabará aceptando que, con investidura o con nuevas elecciones, un Gobierno de tal naturaleza es inevitable. Nada que debiera sorprendernos –pues, independientemente, de que un Gobierno de coalición sólo es eficaz si es fuerte y estable- la política española, por esa razón, cada vez más, se parecerá a la europea. En la Unión Europea, el acuerdo, después de mucho esfuerzo negociador, deviene una bendición.

Hablar de coalición de Gobierno es un lugar común en Catalunya. La experiencia del Govern Tripartit, en el período 2003 – 2010, con dos Gobiernos presididos, respectivamente, por los Presidents Maragall y Montilla, dejó un inquietante balance de claroscuros. Aparecieron con rotundidad las dificultades propias de un Gobierno de coalición, frágilmente ensamblado en torno dos objetivos políticos básicos. En primer lugar, que no gobernara el partido que ganó las elecciones y, en segundo, el ejercicio del poder mediante un pacto político excesivamente débil. Recordamos estupefactos las reiteradas incompatibilidades entre los partidos que formaban Gobierno y entre los partidos y el President de turno. Fueron llamativas las discrepancias entre ERC y PSC y entre ambos e ICV. Y, más que llamativas, sorprendentes, las reacciones que, con frecuencia, ponían en cuestión el liderazgo de Maragall, primero y Montilla, después. La ciudadanía asistió atónita a los efectos letales de una política de colisión, más que a una de coalición. La acción de gobierno fue, metafóricamente, comparada al Dragon Khan de la feria y, sus efectos políticos fueron, francamente, controvertidos.

¿Fallaba, acaso, la forma de coalición debido a su naturaleza o, más bien, las constantes desavenencias se debían a inconciliables intereses partidarios de corto y medio plazo? El lector que recuerda la historia podrá juzgar, pero hubo mucho de ambas cuestiones. La combinación de la frágil naturaleza del pacto y la exaltación de los intereses de partido arrojó un balance claramente negativo para la ciudadanía. Se tradujo en una formidable derrota de los partidos de la coalición y en una victoria rotunda del partido que, durante esos años, lideró la oposición.

Hoy, nos encontramos ante una fórmula de Gobierno parecida a aquélla, con protagonistas que, sólo en parte, han cambiado. Junts pel Sí, expresión electoral y organizativa de CDC y ERC, gobierna el país bajo la presidencia de Puigdemont -candidato sorpresa en el último suspiro gracias al pacto in extremis firmado con la CUP.

Habrá que estar atentos a que el Gobierno de coalición no se convierta, en un futuro próximo, en uno de colisión. Hay suficientes razones para creer que eso puede suceder en los próximos meses. El programa de Junts pel Sí es en buena medida un pacto contra las tradiciones políticas que han encarnado Convergència y ERC, singularmente el primero.  El programa acordado tiene el antecedente primordial en la experiencia vivida en el Parlamento catalán, del Pacto de Estabilidad 2013 – 2014. Allí se cimentó la base programática de Junts pel Sí e implicó un giro de CDC hacia la izquierda –debido a las imposiciones a las que, objetivamente, obligaba la crisis y, subjetivamente, reclamaba ERC. Hoy ese programa es la carne y sangre del nuevo Gobierno.

Esta acción concertada es hoy posible, gracias al pacto explícito de las dos formaciones en torno al objetivo común superior de la independencia de Catalunya. La eventual consecución de dicho objetivo hace que las diferencias, que existen, se atenúen. Y, aunque un atento observador contemple las tensiones subterráneas que ha provocado la formación del Gobierno, la elección de altos cargos y la adopción de las primeras decisiones políticas, el objetivo de la independencia pone en sordina el ruido de la discrepancia. Pese a la aparente unidad de la acción gubernamental, tenemos la percepción de la incipiente batalla. A medida que se acerque el plazo de los dieciocho meses que el Govern se ha dado, los desacuerdos se manifestarán con mayor crudeza.

Esta dinámica contradictoria y compleja vendrá exacerbada por las tensiones del pacto con la CUP, que padece ya sus propias dificultades internas.

Creo que, en los próximos meses, el objetivo de la independencia se alejará discreta, pero perceptiblemente, y la lucha sorda entre socios de Gobierno y, entre éstos y su socio parlamentario, no dejará de crecer. Sospecho que observaremos notables colisiones, pues la cultura y tradición políticas de los tres actores en presencia son muy distintas. Viviremos episodios graves, más propios de un Gobierno de colisión que uno de coalición.

Economia digital,  03 de març 2016


Lliçons que ens convindria aprendre

1447964358_673118_1447965046_noticia_normal

Tinc a bastament comprovat que una de les tasques més difícils per la majoria dels polítics contemporanis i la ciutadania en general, és aprendre, a temps i amb profit, les lliçons que el quefer diari ens proporciona. Ens és relativament més senzill extreure sòlides conclusions dels fets del passat però, si aquest és molt recent, costa Déu i ajut escatir el coneixement més ocult de les causes i dels efectes d’allò que hem viscut intensament.

La combinació de la gravíssima recessió econòmica patida a Catalunya i arreu, amb la lògica política del que hem anomenat Procés cap a l’Estat propi, hauria de despertar en tots nosaltres una serena reflexió i m’agradaria, temptativament, explicar el que penso és un seguit d’ensenyaments valuosos. Provem-ho.

La primera de les lliçons versa sobre la definitiva certesa de que la volguda negociació pactada i cordial per la separació de Catalunya de la resta d’Espanya és impossible. Hauríem d’entendre i actuar en conseqüència: la independència és poc menys que innegociable amb el Govern espanyol de torn.

La segona, apunta en la direcció de que per arribar eventualment a materialitzar el legítim dret a decidir del poble de Catalunya, es necessita superar amb escreix  l’actual correlació de forces entre ambdues nacions i aconseguir una important i creixent massa crítica que obri i imposi nous camins d’entesa amb el Govern d’Espanya, en línia de la defensa dels interessos polítics i econòmics dels catalans. Cap drecera pot abreujar-nos el camí.

La tercera conclusió rau en el fet que, probablement, hi ha una via possible cap a la independència de Catalunya, però aquesta va indefectiblement lligada a la insubmissió i algun tipus d’insurrecció. A parer meu, un accés unilateral i pacífic a la separació és pràcticament impossible i s’ha de reconèixer que és l’esquerra radical qui, de debò, senyala el camí en una direcció, que malgrat considero perillosa i aventurera, pot arribar a tenir un punt de realisme. Catalunya ha tingut en diversos moments de la seva passada història aquesta temptació i no és aquest el lloc adequat per parlar-ne i avaluar els resultats d’aquestes infructuoses temptatives. Vull remarcar, però, el caràcter frustrat i frustrant d’aquelles apostes històriques.

La quarta lliçó ens diu que la combinació de recessió econòmica i crisi política, tant a Catalunya com a Espanya, acostuma a tenir dos efectes complementaris prou estudiats. El primer, explica un desplaçament notable d’una part significativa de la ciutadania cap a posicions d’esquerres, més o menys radicalitzades i perceptiblement, un enduriment esquerranista dels programes polítics amb els que compareixen a les eleccions els partits de centre i d’esquerres. El segon efecte és simètric i consisteix en el lliscament d’una altra part de l’opinió pública, cap a plantejaments políticament i programàtica de dreta radical. Ambdós efectes combinats en generen un de complementari: l’ascens imparable dels populismes, d’un i d’altre signe. El segle XX europeu subministra un retrat ben eloqüent d’aquestes tendències. Tota crisi esperona la desafecció i aquesta alimenta els populistes.

La cinquena lliçó, Catalunya l’ha viscuda amb intensitat, i té a veure amb la progressiva i ineluctable desaparició de l’espai del centre i del catalanisme centrista moderat. Els votants compromesos vitalment amb visions ideològiques enfrontades abandonen el centre polític, convençuts de la inanitat de la moderació i el seny  en una conjuntura econòmica i social extrema.

L’estret lligam de les cinc lliçons apuntades genera una notable incertesa, que la crisi econòmica aguditza, tot incrementant-se el rebuig sense matisos de la classe política en general, la desafecció envers institucions cabdals i un notabilíssim increment de la insatisfacció que no exclou cap deriva política possible.

La recent constitució del Govern del President Puigdemont, la composició del mateix en base a dos partits -ERC i CDC- amb un ideari polític pactat per la candidatura de Junts pel Sí, la declaració del Parlament del nou de novembre, el pacte d’estabilitat signat amb la CUP i una inexplicable urgència històrica pel desenvolupament un punt improvisat del Full de ruta, expliquen bona part de les dificultats que el Govern català afronta. Evidencia, l’eventual fragilitat dels actuals acords i pactes i dibuixen un desenllaç que sospito força complex, per dir-ho amb prudència i moderació. No cal afegir que l’escenari polític espanyol d’inestabilitat i incertesa ens ajuda ben poc i va a la contra.

Es preguntaran, com jo, què caldria fer doncs: seguir confiant a fons amb la present agenda política del Govern o caldria rectificar? Més que interessant, aquesta és una pregunta extraordinàriament pertinent, però l’espai del què disposo obliga a que me n’ocupi en un altre moment.

La Vanguardia 27.02.2016