Lliçons que ens convindria aprendre

1447964358_673118_1447965046_noticia_normal

Tinc a bastament comprovat que una de les tasques més difícils per la majoria dels polítics contemporanis i la ciutadania en general, és aprendre, a temps i amb profit, les lliçons que el quefer diari ens proporciona. Ens és relativament més senzill extreure sòlides conclusions dels fets del passat però, si aquest és molt recent, costa Déu i ajut escatir el coneixement més ocult de les causes i dels efectes d’allò que hem viscut intensament.

La combinació de la gravíssima recessió econòmica patida a Catalunya i arreu, amb la lògica política del que hem anomenat Procés cap a l’Estat propi, hauria de despertar en tots nosaltres una serena reflexió i m’agradaria, temptativament, explicar el que penso és un seguit d’ensenyaments valuosos. Provem-ho.

La primera de les lliçons versa sobre la definitiva certesa de que la volguda negociació pactada i cordial per la separació de Catalunya de la resta d’Espanya és impossible. Hauríem d’entendre i actuar en conseqüència: la independència és poc menys que innegociable amb el Govern espanyol de torn.

La segona, apunta en la direcció de que per arribar eventualment a materialitzar el legítim dret a decidir del poble de Catalunya, es necessita superar amb escreix  l’actual correlació de forces entre ambdues nacions i aconseguir una important i creixent massa crítica que obri i imposi nous camins d’entesa amb el Govern d’Espanya, en línia de la defensa dels interessos polítics i econòmics dels catalans. Cap drecera pot abreujar-nos el camí.

La tercera conclusió rau en el fet que, probablement, hi ha una via possible cap a la independència de Catalunya, però aquesta va indefectiblement lligada a la insubmissió i algun tipus d’insurrecció. A parer meu, un accés unilateral i pacífic a la separació és pràcticament impossible i s’ha de reconèixer que és l’esquerra radical qui, de debò, senyala el camí en una direcció, que malgrat considero perillosa i aventurera, pot arribar a tenir un punt de realisme. Catalunya ha tingut en diversos moments de la seva passada història aquesta temptació i no és aquest el lloc adequat per parlar-ne i avaluar els resultats d’aquestes infructuoses temptatives. Vull remarcar, però, el caràcter frustrat i frustrant d’aquelles apostes històriques.

La quarta lliçó ens diu que la combinació de recessió econòmica i crisi política, tant a Catalunya com a Espanya, acostuma a tenir dos efectes complementaris prou estudiats. El primer, explica un desplaçament notable d’una part significativa de la ciutadania cap a posicions d’esquerres, més o menys radicalitzades i perceptiblement, un enduriment esquerranista dels programes polítics amb els que compareixen a les eleccions els partits de centre i d’esquerres. El segon efecte és simètric i consisteix en el lliscament d’una altra part de l’opinió pública, cap a plantejaments políticament i programàtica de dreta radical. Ambdós efectes combinats en generen un de complementari: l’ascens imparable dels populismes, d’un i d’altre signe. El segle XX europeu subministra un retrat ben eloqüent d’aquestes tendències. Tota crisi esperona la desafecció i aquesta alimenta els populistes.

La cinquena lliçó, Catalunya l’ha viscuda amb intensitat, i té a veure amb la progressiva i ineluctable desaparició de l’espai del centre i del catalanisme centrista moderat. Els votants compromesos vitalment amb visions ideològiques enfrontades abandonen el centre polític, convençuts de la inanitat de la moderació i el seny  en una conjuntura econòmica i social extrema.

L’estret lligam de les cinc lliçons apuntades genera una notable incertesa, que la crisi econòmica aguditza, tot incrementant-se el rebuig sense matisos de la classe política en general, la desafecció envers institucions cabdals i un notabilíssim increment de la insatisfacció que no exclou cap deriva política possible.

La recent constitució del Govern del President Puigdemont, la composició del mateix en base a dos partits -ERC i CDC- amb un ideari polític pactat per la candidatura de Junts pel Sí, la declaració del Parlament del nou de novembre, el pacte d’estabilitat signat amb la CUP i una inexplicable urgència històrica pel desenvolupament un punt improvisat del Full de ruta, expliquen bona part de les dificultats que el Govern català afronta. Evidencia, l’eventual fragilitat dels actuals acords i pactes i dibuixen un desenllaç que sospito força complex, per dir-ho amb prudència i moderació. No cal afegir que l’escenari polític espanyol d’inestabilitat i incertesa ens ajuda ben poc i va a la contra.

Es preguntaran, com jo, què caldria fer doncs: seguir confiant a fons amb la present agenda política del Govern o caldria rectificar? Més que interessant, aquesta és una pregunta extraordinàriament pertinent, però l’espai del què disposo obliga a que me n’ocupi en un altre moment.

La Vanguardia 27.02.2016



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s