L’esquerranització. – Article publicat a La Vanguardia 18.04.16

1447964358_673118_1447965046_noticia_normal

En aquests darrers anys, la política catalana ha girat, perceptiblement, cap a l’esquerra. És una afirmació contundent però irrebatible. El Govern de Junts pel Si amb el suport parlamentari de la CUP és l’expressió política més evident d’aquest viratge.

En un cert sentit, el Govern del President Puigdemont, defensa avui unes polítiques més esquerranitzades que les aplicades pels dos Governs Tripartits. En bona mesura, el marge de maniobra que l’oposició de centre dreta té al Parlament és més petit que quan CIU liderava l’oposició. A parer meu, la feblesa política del centre dreta català és avui inquietant.

En l’origen, la crisi econòmica ha accentuat aquesta tendència. Però, no només el seu desenvolupament. La lectura i la interpretació fetes per sectors importants de la classe política del país i de l’opinió il·lustrada, ha estat que per a sortir-se’n calia implementar polítiques més i més socials. Dit més planerament, els ajustos pressupostaris eren de dretes.

A banda de la crisi econòmica, detectem tres moments claus que consoliden aquest gir.

El primer, és el resultat de les eleccions de novembre del 2012 amb la sorprenent pèrdua per part de CIU de dotze escons. Poder governar va implicar, més enllà d’altres possibles aliances parlamentaries rebutjades, la signatura d’un Acord d’Estabilitat parlamentaria amb ERC. En aquest Acord, el programa d’acció de la legislatura començà a ésser subsidiari de la permanent radicalització de l’eix nacional. CIU va decidir llavors pactar amb ERC i acceptar algunes posicions més pròpies dels republicans que dels convergents en l’activitat parlamentaria conjunta.

El segon moment determinant va ésser la unitat entre CDC i ERC que va permetre concórrer en les darreres eleccions sota Junts pel Si. El full de ruta pactat i el programa electoral aprovat donaven un nou salt qualitatiu a posicions més, explícitament, social-demòcrates. De nou, la lògica esquerranista s’imposava.

El tercer moment decisiu arrenca de la signatura conjunta de la declaració del 9 de novembre. Desemboca en l’acord in extremis amb la CUP i a la sortida del President Mas per la impossibilitat d’ésser investit degut a les exigències- finalment exitoses – de les Candidatures d’Unitat Popular.

Programa de govern, objectius nacionals i praxis política ancorades, indubtablement, en el món de les esquerres nacionals.

És cert, que hi ha desacords en algunes de les polítiques que el Govern ha d’aplicar. En tenim proves evidents a cada Ple parlamentari, però la necessitat d’una unitat d’acció del Govern i la inevitable submissió a la majoria parlamentaria que només dona la CUP – perquè així ho han decidit CDC i ERC- accentua, perillosament, aquesta dinàmica.

És veritat també, que la persecució de l’objectiu de la independència ha radicalitzat tots els plantejaments polítics. En un altre article he explicat que molt aviat els dirigents de CIU van tenir la percepció que per avançar cap a una correlació de forces més sòlida davant el Govern espanyol, calia anar cap a posicions més extremes. Pensaven que un acord amb el Govern de l’Estat era pràcticament impossible des de la moderació política i que calia forçar la màquina per tal de millorar i fer més favorable aquella correlació.

El país, però, té l’experiència, perillosament acreditada, que tot assalt a la legalitat comporta desobediència i insubmissió. Sens dubte, l’esquerra radical proporciona aquests tipus d’actituds, més desacomplexadament i amb més determinació.

La letal combinació dels resultats electorals inesperats, dels pactes parlamentaris amb l’Estat Propi com a mascaró de proa, el creixement de forces polítiques a l’esquerra del catalanisme clàssic i la crisi econòmica, han possibilitat un marc torturat com l’actual. Més encara, la victòria de Podemos a Catalunya en les darreres eleccions – malgrat que perseguia un objectiu nacional diferent- ha intensificat més l’esquerranització de la que estem parlant.

Les previsions electorals davant d’una eventual convocatòria d’eleccions generals al mes de juny pot fer més dramàtica aquesta situació

Gir de la política, gir dels mitjans de comunicació, gir de l’opinió pública i gir en els hàbits i imaginari de la ciutadania. Sembla fora de discussió, que avui la societat catalana té un esbiaix d’esquerres que, indiscutiblement la crisi econòmica ha desfermat però que la creixent radicalització nacional ha completat.

Potser ambdues coses – crisi i radicalització- passaran. Potser si. La crisi, segur. La radicalització nacional, no ho sé. Caldrà fer un esforç extraordinari perquè el centre polític a Catalunya torni a tenir una certa hegemonia que permeti la reversió d’aquesta dinàmica. El centre catalanista només ho ha aconseguirà si aprèn de les intenses lliçons del període 2012-2016.

L’esquerranisme ha amarat, en bona mesura, una part important dels moviments polítics a Catalunya. Reconeix-ho és la primera condició per a combatre-ho políticament. Des del respecte, es clar, però amb la fermesa i amb la convicció de què si no ho fem, ens esperen temps ben difícils.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s