QUÈ TENIM DRET A ESPERAR? La Vanguardia 16.05.16

Finalment, les eleccions del 26J han estat convocades.  L’inacabable galimaties espanyol no ha deixat cap altra opció. Vist el que hem vist però, aquest no ha  d’ésser, necessàriament, el pitjor escenari. La ciutadania té de nou la paraula, torna a poder decidir.

És evident, però,  que hi ha una notable decepció arreu i una particular incomoditat dels partits polítics que, llevat d’alguna excepció, no desitjaven la repetició de les eleccions.

Per a Democràcia i Llibertat, la convocatòria és una pèssima notícia. Ho és per CDC i per Demòcrates. De nou, es  veuen  confrontats a unes eleccions on hi ha ben poc a guanyar i molt a perdre. En són ben conscients.

Davant el pànic a la nova consulta, CDC ha volgut escollir la sortida amb menys risc: una llista conjunta amb ERC. Ho ha intentat, malgrat el malestar expressat pels altres dos socis de Democràcia i Llibertat, que advocaven per una candidatura transversal de totes les forces independentistes amb una personalitat independent al capdavant.

Com era d’esperar, ERC ha dit que no a la proposta de CDC. Cap novetat. Els republicans han repetit la negativa amb les mateixes raons adduïdes durant la convocatòria del 20D de l’any passat.  “Sumem més separats que junts”… una  manera educada de dir que els republicans estan segurs de quedar per davant dels convergents. I volen deixar ben clar que aspiren a l’hegemonia del centre-esquerra independentista. Legítima aspiració, és clar.

Patriotisme o conveniència? Vostès escullen. L’experiència ens diu, però, que s’acostuma a prioritzar el resultat electoral per davant del requeriment patriòtic de la unitat. A Catalunya ho hem vist manta vegades. Ara, una més.

Com hem d’interpretar, més enllà de la conjuntura electoral, aquest contundent rebuig d’ERC a la llista d’unitat? Què podem esperar, després del previsible resultat electoral que es traduirà- em temo-  en un avenç per ERC, un retrocés per CDC i una victòria de En Comú Podem?

Resulta evident, a parer meu, que Junts pel Sí és, avui, un matrimoni de conveniència i malavingut. La governabilitat del dia a dia ho deixa ben palès. El darrer debat al voltant de l’augment d’impostos proposat per ERC, n’és una prova prou eloqüent. Estem davant d’una parella que conviu a la força, i que malgrat que ho neguen,  té dos capitans, dues tripulacions i dos designis polítics ben diferents a l’hora de tractar de conduir una mateixa nau. Per acabar-ho ’adobar,  la CUP condiciona, en funció de les seves expectatives polítiques, el dia a dia del Govern amb propostes al Parlament de Catalunya que generen, volgudament, fricció i divisió a dojo. Es podia esperar alguna altra cosa?

Després del 26J, avaluarem una nova situació caracteritzada per tres circumstàncies complementàries:

1-El mapa electoral català virarà, una mica més,  cap a l’esquerra. La percepció de la ciutadania serà d’una victòria clara dels esquerranistes no independentistes i un magre segon lloc pels independentistes que, sumats,  probablement perdran força.

2- L’escenari espanyol amb la signatura d’un acord Podem – IU fa que tot estigui més obert. En aquest cas, l’abstenció pot seguir ara un camí, lleugerament, diferent del previst i, sembla que creixen les expectatives d’un Govern de centre dreta. Ambdues possibilitats no beneficien el Govern de Catalunya i certifiquen la negativa de les forces polítiques espanyoles a canviar, substancialment,  el registre de la confrontació entre Catalunya i Espanya.

3- L’evolució de les possibilitats del Procés es fa més laberíntica. En el supòsit  que es sàpiga a on es va, els previsibles resultats electorals, l’inhòspit escenari espanyol,  les desavinences creixents dins de Junts pel Sí  i amb la CUP i la constant sensació d’improvisació, compliquen notablement el Procés. Fins a fer problemàtica la seva continuació? Fins a fer-lo impossible?

Tots admeten  i són conscients que ens espera un llarg i tortuós camí per endavant. Què hem d’esperar en aquest torturat marc? Sospito que, el creixent desgast per les diferències dins del Govern, la percepció indissimulada de projectes enfrontats, l’assumpció generalitzada de reptes inassolibles i el compromís d’eleccions constituents quan acabin els divuit mesos d’aquesta legislatura, disparen totes les conjectures alarmants. S’ha d’estar cec per a no adonar-se’n que caminem alegres i confiats cap un desenllaç inescrutable.

Es pot arribar en aquestes condicions a unes eleccions previstes, en principi, per a la tardor de l’any 2017?.  Haurem de patir un nou avenç electoral que intenti resoldre una situació política cada cop més enrevessada? Podrà el Govern complir amb el compromís, per excés o defecte,  d’una convocatòria en 18 mesos? Ara per ara,  sospito que la dinàmica electoral tornarà a estar present ben aviat. Les lleis de la història acostumen a ésser més fortes que les maniobres polítiques dels partits.

En aquest context i per acabar, només he de formular un darrer pronòstic d’urgència: si la convocatòria electoral i el seu presumible desenllaç es produeix en el referit escenari polític, la victòria aclaparadora de les forces d’esquerra a Catalunya, està servida. Prenguin nota.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s