Model contra model. La Vanguardia. 24.06.16

Sovint he explicat que les darreres eleccions a Catalunya i Espanya varen consolidar un notable gir electoral cap a l’esquerra. Podemos a l’Estat i Barcelona En Comú, ERC i la CUP a Catalunya,  han estat els màxims protagonistes. En efecte, des de les europees – 2014-  fins a les darrers eleccions generals, el creixement  esquerranista, malgrat l’ascens de Ciutadans,  s’ha anat refermant amb prou solidesa.

Convergència, Unió Democràtica i, en bona mesura el PP, han estat les principals víctimes polítiques d’aquesta dinàmica. A Catalunya, la letal combinació dels inevitables ajustos pressupostaris dels darrers anys i el full de ruta cap a la independència han esdevingut els elements decisius per a consolidar aquesta tendència.  Sense cap possibilitat d’entesa amb el Govern espanyol ni amb les forces polítiques parlamentàries, l’anomenat Procés ha bastit aliances d’esquerres. En efecte, la candidatura electoral de Junts pel Sí i la posterior investidura del President Puigdemont pactada amb la CUP en són proves ben reeixides.

Aquest escenari polític era impensable fa només quatre anys. Els hi recordo que el President Mas va anticipar unes eleccions – les de la tardor del 2012- amb l’expectativa fundada d’obtenir la majoria absoluta. Aquesta,  es creia possible després de les extraordinàries mobilitzacions de la ciutadania els setembres del 2011 i 2012. Es pensava que la independència podia estar a tocar i que CDC seria el partit hegemònic.

Imperceptiblement, primer,  i amb molt d’enrenou mediàtic després, els pressupòsits polítics dels partits d’esquerres arreu han anat fent forat. Les previsions pel diumenge 26J confirmen quasi, per unanimitat, que aquesta propensió no ha acabat encara. Ni molt menys.

D’aquí un temps explicarem que el full de ruta del Govern de la Generalitat i les constants apel·lacions vers a la independència i l’Estat propi han donat a l’esquerra un paper rellevant, fins aleshores, insospitat. Bé sigui per tal d’aprofundir el Procés-  ERC i la CUP – o bé  per impugnar el sistema des de les posicions de Podemos, Barcelona en Comú i la CUP, el pes de les organitzacions d’esquerra ha crescut, significativament.

De manera legítima, l’electorat català sembla creure que l’esquerra pot fer possible  la reversió de les dites retallades, la lluita contra la corrupció i l’avenç cap a un referèndum pactat o no. Avui amb els comicis a les portes, ERC i Podemos batallen per un espai polític comú apel·lant als votants de la CUP,  per a tenir una majoria suficient per a governar. Avui o demà. Uns i altres però, defensen a Catalunya un model de societat amb gradacions diverses, que a parer meu, s’allunya molt d’aquell defensat amb èxit durant els darrers  30 anys per Convergència i Unió.

He afirmat moltes vegades, que la radicalització que calia per avançar en el full de ruta feia més forts els nacionalistes més extrems i desdibuixava, afeblint-los,  els més moderats.  Alhora Podemos i Barcelona En Comú, aspiraven i aspiren  a ésser un dic de contenció nacional amb l’objectiu explícit de transformar, profundament, el nostre model de societat. Penso, sincerament, que el referèndum només és un objectiu tàctic per implementar aquesta aspiració.

Cal tenir en compte, però,  que entre els nacionalistes independentistes més i menys radicals hi ha una entesa explícita: portar el nou Estat a Catalunya i després parlar de la seva orientació ideològica. Dit d’una altra manera. Primer, la independència, després l’Estat propi i, tot seguit, ja es parlarà de quin model de societat convé, o es pot  defensar. Aquestes són les seves prioritats.

Des de fa molt de temps crec, que la renuncia a la batalla política i ideològica ens farà pagar un preu molt alt. De fet, fa temps que hem començat a pagar-lo. Ho vàrem comprovar amb la fallida de la investidura del President Mas. Ho hem vist amb la manifesta inoperància del Parlament de Catalunya que no ha aprovat cap llei durant aquest període de sessions. Ho hem constatat davant la impossibilitat de poder tirar endavant la tramitació dels Pressupostos.  Ara encararem una moció de confiança pel 27S i els retrets son,  dels uns i dels altres,   si es posa,  o no,  en risc el Procés i qui en té la culpa.

És possible que el full de ruta estigui, objectivament, en hores baixes. La correlació de forces ha anat variant, negativament, pel interessos dels defensors del Procés. Penso, però, que el que està en risc és quelcom més essencial: és el  model de societat que ha fet prosperar a Catalunya durant tots aquests anys. Sembla que pocs volem parlar de tot això i en canvi, aquesta és la qüestió crucial. És l’element decisiu. L’exigència política d’aquest moment històric és comprendre que el combat es lliura al voltant del model defensat per cadascú. Model contra model.

Davant la retòrica esquerranista, clarament,  imperant avui,  no n’hi ha prou amb el discurs resignat de la retòrica democratista. Només la defensa dels valors d’una societat lliure, responsable, creativa, innovadora i compromesa pot aturar la complicada i perillosa situació en el que catalanes i catalans ens trobem. Aturar aquesta deriva no és només responsabilitat dels polítics. És l’obligació de tots aquells que creiem que, malgrat que tota opció democràtica és legítima, no totes són vàlides per a defensar una societat lliure,  pròspera i justa. Vet ací la qüestió de les qüestions.

Model contra model. 24.06.16


ENTREVISTA EL PUNT AVUI- Convergència hauria d’haver après la lliçó. 22 de juny de 2016

“Suárez ha estat maltractat, només reconeixem la gent quan ja és morta”

” El millor parlamentari que he conegut es diu Felipe González”

” La mala percepció sobre Catalunya va començar quan el PP va engegar la maquinària per fer fora els socialistes”

“L’enfocament ha estat molt vehement, però s’ha parlat poc del model”

MAIG 1988 - PPCC - CDS - ANTONI FERNANDEZ TEIXIDO, ADOLFO SUAREZ - MIQUEL ANGLARILL AVUI¶P22/9/1991

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/-/979156-convergencia-hauria-d-haver-apres-la-llico.html?tmpl=print

 


LIBERTAD DE ELEGIR “El fracaso de una política de alianzas” El Confidencial 11. 06.16

Afirmé que el acuerdo de Govern entre CDC y ERC tendría, finalmente, un desenlace dramático. Admito, que los hechos han superado con creces las expectativas del peor escenario político.  Sostuve en su día, que dicha alianza, difícilmente, aportaría resultados positivos para la gobernabilidad del país y que, con toda seguridad, acarrearía pérdidas irreparables para Catalunya, primero y para CDC, después. Insistí, por activa y por pasiva, que el siguiente pacto entre Junts pel Sí y la CUP resultaría letal para los intereses de los catalanes y funesto para el futuro de CDC.

El camino iniciado el 9 de enero con la elección del President Puigdemont condicionada por los votos de la CUP, abrió un proceso que, a mi juicio, sólo podía llevarnos, en el mejor de los casos, a la inacción del Govern y, en el peor, a la ingobernabilidad. Los hechos han corroborado el pronóstico.

No es cierto, que una misma lógica presida la acción de todos los actores políticos. La capacidad de actuación de un partido democrático centrado y la de un movimiento anticapitalista no sólo, no es la misma, sino que es antitética.

Los dirigentes y los militantes de la CUP tienen un marco mental que les obliga a implementar una política que, más allá del propósito de la independencia, nada tiene que ver con la dinámica objetiva del resto de partidos del sistema. Es infantil pensar que el hipotético interés común para conseguir la independencia anula las notables diferencias de fondo entre unos y otros.

No se puede pactar una hoja de ruta para lograr un Estado propio con un movimiento que pretende proclamar la independencia en Catalunya para acabar con el sistema capitalista y desatar la revolución social.  Sólo desde una confianza inexplicable en la sinceridad política de este tipo de aliados, se puede intentar. Algunos nunca tuvimos dudas y siempre recomendamos evitarlo. Algunos creyentes, en cambio, pensaron que la CUP era un compañero de viaje que podría ser domesticado y que, finalmente, su apuesta independentista prevalecería por encima de su programa político.  Confiaron, con un inusitado grado de inocencia, en la segura lealtad de la CUP hacía los pactos firmados.

Tal dosis de inexperiencia y de buena fe ha producido resultados esperpénticos. Parecería, ahora, que la CUP es la única responsable del desatinado escenario actual. Probablemente, son los principales culpables, pero hay que repartir las responsabilidades entre todos los socios del pacto de estabilidad.

Desde la constitución del Parlament, la actividad parlamentaria se ha complicado, día a día.  En todos estos meses, no se ha aprobado ley alguna y la mayoría legislativa ha perdido 55 votaciones, muchas de ellas debido al voto en contra de los cuperos. Hoy, la ciudadanía desconoce en qué punto se encuentra la proclamada y reafirmada hoja de ruta hacia la independencia, por dónde sigue el Govern y qué tiene derecho a esperar.

La moción de confianza prevista para el mes de septiembre, parece abrir un nuevo marco, especialmente, diseñado para que la confusión, la inacción y la indignación crezcan en toda Catalunya. Su resultado no es determinante. Las cartas están echadas. Prosperará o no, pero a corto plazo la convocatoria de unas nuevas elecciones es inevitable y todos los partidos políticos son conscientes de ello. Añado, que habrá elecciones cuando le interese a ERC y se celebrarán cuando ésta tenga la percepción de que su futura hegemonía está garantizada.  Me temo, que el resto de formaciones políticas asistirán, sin capacidad de reacción, al ruinoso desenlace de esta legislatura.

Es verdad, que el President Puigdemont tiene la última palabra para la convocatoria de elecciones. Pero la resignación de su gobierno, las desavenencias del pacto de estabilidad con ERC y los movimientos rupturistas de la CUP reducen, significativamente, su capacidad de liderazgo. Era de esperar. No debe sorprendernos.

En todo este contexto, hay un elemento que me llama, poderosamente, la atención. ¿Cómo es posible que un gobierno presente unos presupuestos a la Cámara sin pactar, cuando menos, su tramitación? Podía presentarlos ahora o más adelante, pero en cualquier caso, debía haberlo hecho con el acuerdo previo de la CUP. ¿No?

Nada de esto se ha tenido en cuenta y asistimos ahora estupefactos a la mayor derrota parlamentaria del Govern en la presentación de su ley más importante. ¿Es sólo incompetencia? ¿Es sólo falta de previsión? Sospecho, que hay alguna cuestión más.  Probablemente, la voluntad de anticipar elecciones y de evitar hacer un balance de los 18 meses del Procés tiene algo que ver con todo ello. CDC y ERC siguen confiando en que el pueblo de Catalunya – bien intencionado siempre- manifestará de nuevo la esperanza de que las cosas pueden hacerse un poco mejor.  Deben hacerse mejor, pero hay que reclamar que no a su costa.

Para algunos, este grotesco episodio de devolución de los Presupuestos al Govern tiene claros culpables a los que hay que exigir responsabilidades y sería recomendable que pagaran por ellas.   Creo, aunque manifiesto mi respeto por la acción del Govern, que los responsables tienen que ser señalados. Ahora bien, lo que piense yo es anecdótico, pero lo que crea o no la ciudadanía en Catalunya, en esta coyuntura, es decisivo. ¡Qué acierte!