Model contra model. La Vanguardia. 24.06.16

Sovint he explicat que les darreres eleccions a Catalunya i Espanya varen consolidar un notable gir electoral cap a l’esquerra. Podemos a l’Estat i Barcelona En Comú, ERC i la CUP a Catalunya,  han estat els màxims protagonistes. En efecte, des de les europees – 2014-  fins a les darrers eleccions generals, el creixement  esquerranista, malgrat l’ascens de Ciutadans,  s’ha anat refermant amb prou solidesa.

Convergència, Unió Democràtica i, en bona mesura el PP, han estat les principals víctimes polítiques d’aquesta dinàmica. A Catalunya, la letal combinació dels inevitables ajustos pressupostaris dels darrers anys i el full de ruta cap a la independència han esdevingut els elements decisius per a consolidar aquesta tendència.  Sense cap possibilitat d’entesa amb el Govern espanyol ni amb les forces polítiques parlamentàries, l’anomenat Procés ha bastit aliances d’esquerres. En efecte, la candidatura electoral de Junts pel Sí i la posterior investidura del President Puigdemont pactada amb la CUP en són proves ben reeixides.

Aquest escenari polític era impensable fa només quatre anys. Els hi recordo que el President Mas va anticipar unes eleccions – les de la tardor del 2012- amb l’expectativa fundada d’obtenir la majoria absoluta. Aquesta,  es creia possible després de les extraordinàries mobilitzacions de la ciutadania els setembres del 2011 i 2012. Es pensava que la independència podia estar a tocar i que CDC seria el partit hegemònic.

Imperceptiblement, primer,  i amb molt d’enrenou mediàtic després, els pressupòsits polítics dels partits d’esquerres arreu han anat fent forat. Les previsions pel diumenge 26J confirmen quasi, per unanimitat, que aquesta propensió no ha acabat encara. Ni molt menys.

D’aquí un temps explicarem que el full de ruta del Govern de la Generalitat i les constants apel·lacions vers a la independència i l’Estat propi han donat a l’esquerra un paper rellevant, fins aleshores, insospitat. Bé sigui per tal d’aprofundir el Procés-  ERC i la CUP – o bé  per impugnar el sistema des de les posicions de Podemos, Barcelona en Comú i la CUP, el pes de les organitzacions d’esquerra ha crescut, significativament.

De manera legítima, l’electorat català sembla creure que l’esquerra pot fer possible  la reversió de les dites retallades, la lluita contra la corrupció i l’avenç cap a un referèndum pactat o no. Avui amb els comicis a les portes, ERC i Podemos batallen per un espai polític comú apel·lant als votants de la CUP,  per a tenir una majoria suficient per a governar. Avui o demà. Uns i altres però, defensen a Catalunya un model de societat amb gradacions diverses, que a parer meu, s’allunya molt d’aquell defensat amb èxit durant els darrers  30 anys per Convergència i Unió.

He afirmat moltes vegades, que la radicalització que calia per avançar en el full de ruta feia més forts els nacionalistes més extrems i desdibuixava, afeblint-los,  els més moderats.  Alhora Podemos i Barcelona En Comú, aspiraven i aspiren  a ésser un dic de contenció nacional amb l’objectiu explícit de transformar, profundament, el nostre model de societat. Penso, sincerament, que el referèndum només és un objectiu tàctic per implementar aquesta aspiració.

Cal tenir en compte, però,  que entre els nacionalistes independentistes més i menys radicals hi ha una entesa explícita: portar el nou Estat a Catalunya i després parlar de la seva orientació ideològica. Dit d’una altra manera. Primer, la independència, després l’Estat propi i, tot seguit, ja es parlarà de quin model de societat convé, o es pot  defensar. Aquestes són les seves prioritats.

Des de fa molt de temps crec, que la renuncia a la batalla política i ideològica ens farà pagar un preu molt alt. De fet, fa temps que hem començat a pagar-lo. Ho vàrem comprovar amb la fallida de la investidura del President Mas. Ho hem vist amb la manifesta inoperància del Parlament de Catalunya que no ha aprovat cap llei durant aquest període de sessions. Ho hem constatat davant la impossibilitat de poder tirar endavant la tramitació dels Pressupostos.  Ara encararem una moció de confiança pel 27S i els retrets son,  dels uns i dels altres,   si es posa,  o no,  en risc el Procés i qui en té la culpa.

És possible que el full de ruta estigui, objectivament, en hores baixes. La correlació de forces ha anat variant, negativament, pel interessos dels defensors del Procés. Penso, però, que el que està en risc és quelcom més essencial: és el  model de societat que ha fet prosperar a Catalunya durant tots aquests anys. Sembla que pocs volem parlar de tot això i en canvi, aquesta és la qüestió crucial. És l’element decisiu. L’exigència política d’aquest moment històric és comprendre que el combat es lliura al voltant del model defensat per cadascú. Model contra model.

Davant la retòrica esquerranista, clarament,  imperant avui,  no n’hi ha prou amb el discurs resignat de la retòrica democratista. Només la defensa dels valors d’una societat lliure, responsable, creativa, innovadora i compromesa pot aturar la complicada i perillosa situació en el que catalanes i catalans ens trobem. Aturar aquesta deriva no és només responsabilitat dels polítics. És l’obligació de tots aquells que creiem que, malgrat que tota opció democràtica és legítima, no totes són vàlides per a defensar una societat lliure,  pròspera i justa. Vet ací la qüestió de les qüestions.

Model contra model. 24.06.16



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s