Congrés: Corol.lari i coda. La Vanguardia- 13.07.16

 

Ha nascut el Partit Demòcrata Català. Caldrà veure quina és la direcció política escollida per la militància del nou partit per a tenir una idea precisa del balanç definitiu de la refundació de CDC.

Per a molts,  l’orientació estratègica que el PDC ha adoptat resulta sorprenent. Independència, República, Declaració unilateral amb matisos i batalla imminent per al nou Estat. Per a mi, no ha estat cap sorpresa.

És veritat, que aquesta no era exactament la pretensió inicial d’Artur Mas, ni del darrer equip de direcció convergent. Desitjaven fórmules més ambigües que permetessin la creació d’un partit d’ampli espectre també en la qüestió nacional.  Recordin que l’aposta per un sobiranisme, diferenciat de l’independentisme, era juntament, amb la transversalitat política del catch all party l’aspiració explícita del grup dirigent que ha enterrat CDC. Sempre he pensat que no ho aconseguirien.

Els militants i simpatitzants de la nova força política han decidit una orientació diferent. Més enllà d’un polèmic nom alternatiu i d’un quadre d’incompatibilitats més extens que el prèviament dissenyat,  la qüestió cabdal ha estat l’objectiu estratègic de la separació d’Espanya i els estris idonis per a aconseguir-ho. S’ha debatut i conclòs que el sobiranisme – en l’etapa actual- és un mer eufemisme de l’independentisme. I francament, també jo crec que, per a bé o per a mal, no són aquests temps per a dissimular.

En efecte, des del Congrés de Reus de l’any 2012 la majoria dels quadres dirigents de CDC han treballat, tenaçment, per arribar a aquest desenllaç. Aquesta ha estat una feina molt notòria de portes en fora però molt intensa de portes endins. Dels 62 diputats del 2010 als 30 del 2015, l’estratègia independentista de CDC  no només ha costat més de 600.000 vots perduts. Ha acabat també amb el partit fundat fa ara més de 40 anys.  D’això se’n diu una missió exitosa.

S’ha preparat  amb cura una nova generació de quadres polítics per a defensar, sense matisos,  un independentisme que té poc a veure amb la tradició política de la Convergència de tots aquests anys.  Excuso dir que la classe política espanyola ha estat determinant per a fer madurar un rebuig creixent de la societat catalana en el seu conjunt.

En quant a l’orientació emprada, res a objectar.  Alguns vàrem fracassar a l’hora d’intentar evitar-ho. Hom creu,  però, que en aquesta dura batalla s’ha perdut una part molt substantiva de dirigents i militants forjats i provats de CDC i s’ha prescindit, resignadament, sense cap autocrítica, de molt més de la meitat del seu suport electoral. També és veritat que altres factors han influït, decisivament. Ningú nega, que els casos Pujol i Palau han afectat negativament aquesta darrera etapa de l’existència del partit.

El PDC  no s’explica tampoc sense analitzar les  lliçons viscudes a Catalunya durant el període 2012-2016. N’he parlat sovint. No insistiré. Voldria remarcar  una vegada més, que l’anomenat Procés nacional ha empès el centrisme català cap a l’esquerra i en el cas de Convergència ho ha fet irreversiblement. El Partit Demòcrata Català és l’hereu d’aquesta etapa política.

Davant aquest nou escenari, tenim l’obligació de preguntar-nos quin paper pot jugar una formació d’aquestes característiques. Durant aquests últims anys, CDC  ha anat possibilitant, sense desitjar-ho, la creixent hegemonia d’ERC. Gràcies, entre d’altres coses, a la subordinació  poc meditada de les polítiques centristes a les necessitats estratègiques dels republicans. I aquests ho han aprofitat.

Maldo per a trobar diferencies de grau significatives entre ERC i el Partit Demòcrata Català, a banda de l’aspiració a ocupar un espai central en la política catalana. Un objectiu també perseguit pel gruix del partit republicà autèntic.  No cal dir  que el PDC té tota la legitimitat i el dret d’intentar-ho.

Sospito però, que aquest no és exactament el carril central de la política catalana com repeteixen una i altra vegada, els portaveus de l’extinta Convergència.  Si ho fos, el país estaria en camí de perdre totes les referencies que defineixen la centralitat política. No discutirem aquí de benintencionades aspiracions, jutjarem els fets que acostumen a esser ben tossuts.

El Congrés té un corol·lari evident. El Partit Demòcrata Català neix ancorat en els plantejaments representatius de l’esquerra moderada independentista. A banda del full de ruta cap a l’Estat propi sense subterfugis, la confluència política i organitzativa entre ERC i el PDC anirà en augment. La disputa,  molt dura,  serà, bàsicament  pel  lideratge i per la usufructuació del poder.  Dos equips de dirigents amb passat polític diferent batallant asprament per l’hegemonia del mateix espai electoral. Un vell conflicte en un escenari relativament nou.

No és la meva intenció desqualificar, amb una certa malenconia,  la funció del nou partit.  Escric això amb un punt de tristesa perquè copso l’orfandat política a la que es veu abocada una part molt important de l’electorat català que ha protagonitzat una etapa reeixida de llibertat, prosperitat, creixement i estabilitat.

Puc estar equivocat, es clar. Penso, tanmateix, que hi ha moltes catalanes i catalans, catalanistes de centre que no es senten independentistes, que no s’ identifiquen amb les polítiques d’esquerres  i que no creuen que el republicanisme hagi d’estar, avui, en el bell mig de les preocupacions que interessen a tothom i el país necessita resoldre.  Ja es veurà.

Aquest article té una modesta coda personal. Ha arribat l’hora de dir adéu a més de vint-i-tres anys de militància catalanista en el si de CDC. Ha estat un honor i un plaer formar-hi part com a militant, com a diputat  i com a membre de la direcció del partit. Malgrat les discrepàncies d’aquests últims temps, només tinc paraules d’admiració, respecte i agraïment per l’època viscuda. Tot i els errors comesos i assumint la part que em pertoca, vull deixar constància que he treballat al costat de gent magnífica que ha fet de la seva estimació a Catalunya la principal raó d’ésser. Vull donar, sincerament, les gràcies a tots.

De ben segur,  ara és el moment,  amb el cap fred, l’esperit inquiet i la voluntat creativa de servei, de pensar en noves coses pel país. Ens cal un impuls polític qualitativament diferent- combatiu gosaria a dir- per a treballar per una Catalunya forta i amb seny.

Congres. Corolari i coda. 13.07



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s