LIBERTAD DE ELEGIR. Muerte súbita. El Confidencial 21.01.17

imagen-sin-titulo-4

El debate de los Presupuestos del 2017 en el Parlament catalán se encona cada dia que pasa. Se hubiera dicho hace unos días, que Junts pel Sí y la CUP estaban interesados en aprobar las cuentas anules para garantizar que el Procés y el referéndum no se estancaran. Parecía que ese era el designio principal.

Algunas semanas después, la situación parece más abierta e incierta que nunca. Las crecientes exigencias de la CUP y la negativa del PDeCAT, hasta el día de hoy, de acceder a sus planteamientos, han enturbiado, notablemente, la perspectiva. Como es habitual, ERC posibilita, con un rictus de impaciencia, que ambos socios aparenten pelearse a fondo y adopta una actitud más bien distante en la brega cotidiana.

La CUP defiende la modificación de tres impuestos: IRPF, Patrimonio y Sucesiones -con un retroceso en las condiciones de dicho impuesto a niveles del 2010. Un aumento de un punto o dos en el IRPF de las rentas de más de 60.000 y 90.0000 euros anuales, respectivamente, y la creación de 8 nuevos impuestos ambientales. Todas estas exigencias son de difícil aceptación para el President Puigdemont y los suyos. Aún más. La aprobación parcial de subidas significativas en el ámbito del IRPF y las modificaciones substanciales en el Impuesto de Sucesiones y de Patrimonio supondría para el PDeCAT un trágala inaceptable. Sostienen que perderían algo más que los principios y sus posiciones programáticas tradicionales.  Se pondría en duda la dignidad política como independentistas catalanes.  Tienen razón.

El día 28 de enero la CUP discutirá en su Consell Polític, si aprueba o no, los Presupuestos. El resultado es imprevisible pero conviene recordar, como he hecho a menudo, que la lógica de los dirigentes cuparies no es exactamente la misma que la de sus oponentes. Para la CUP, la dinámica revolucionaria prima por encima de todo y los pactos parlamentarios no dejan de ser una forma incómoda de contemporización política. Naturalmente, esta manera de proceder está en las antípodas del PDeCAT y ERC. Pero, es precisamente, esa lógica rupturista y antisistema la que hace posible cualquier desenlace en el Consell Polític de la CUP. Unos y otros, parten de premisas distintas y aspiran a objetivos no siempre conciliables.

Si los Presupuestos no se aprueban, la legislatura cae por muerte súbita. Parece aceptado que, ni Junts pel Sí ni la CUP, tendrían argumentos suficientes para proseguir mucho más allá los trabajos parlamentarios y al tiempo, seguir impulsando el Procés. De modo que habría que elucidar, ante una hipotética convocatoria electoral, qué parte de la responsabilidad política en la liquidación de la presente legislatura le correspondería a cada uno.  Se trataría, por supuesto, de endilgársela al socio de hoy, adversario de mañana.  Esta no es una cuestión baladí ni para los actores ni para los ciudadanos fatigados tras un largo y sinuoso recorrido.

En este contexto, ¿qué hacer con el referéndum? Pienso que es muy difícil que el President Puigdemont renuncie, sin más, a la consulta por mor de convocar elecciones anticipadas. No respetaría su promesa y eso tiene poco que ver con el estilo personal de Puigdemont y con sus reiteradas declaraciones a favor del referéndum, sí o sí, hasta hoy mismo.

Apunto una hipótesis de trabajo. Aun careciendo de las leyes de desconexión, al no poder ser aprobadas por el Parlament, las tres fuerzas políticas aliadas – PDeCAT, ERC y la CUP- decidirán jugarse, el todo por el todo, y convocar la consulta.  Sin duda, ni acordada ni legal. Lo harán, independientemente, de la posterior celebración de las elecciones y, quizás, estas serían el lenitivo aceptado por todos frente a un hipotético fracaso de la convocatoria del referéndum.

Obviamente, vivimos en un escenario muy complejo. Los intereses de los actores, si bien coinciden en la aspiración nacional, divergen en cómo ésta afecta a los cálculos de cada partido. Y aunque no lo parezca, el patriotismo más noble suele guardar relación con las expectativas electorales de cada uno.

Es, en este sentido, que si los Presupuestos no se aprobaran la muerte súbita de la legislatura sería, prácticamente, inevitable. Se trataría de mantener viva la promesa del referéndum. ¿Cómo? Esa es la principal pregunta que, a mi juicio, se están planteando hoy los estrategas independentistas. Soy de la opinión que debería ser la ciudadanía quien contestara -siendo convocada a las urnas – a esta cuestión tan relevante y aclarara, de una vez por todas, cual es el rumbo por el que debe transitar Catalunya.

muerte-subita-blogs-de-libertad-de-elegir


Secessió o rectificació. La Vanguardia. 14.01.17

 

img_mforn_20170113-103000_imagenes_lv_colaboradores_aguilar_para_teixido-u412951293057nef-u4133059381004eb-309x274lavanguardia-cat_cat

S’atansen, indefugibles, hores decisives. El full de ruta de l’independentisme català avança cap a un desenllaç imprevisible. Accions i declaracions dels màxims dirigents del Govern confirmen que el referèndum és la peça clau del període. Fins i tot, l’alcaldessa Colau i el seu món es suma, sense reserves, a aquesta orientació.

En paraules textuals del President Puigdemont, el referèndum – si o si- ha d’ésser legal i acordat. Cal desfer aquest equívoc.  Serà legal, si és acordat, i,  es farà,  si és legal.

Es poden assajar variants diverses, però ni el President Puigdemont ni el Vice-President Junqueras, desitgen repetir un 9N. Primer, perquè consideren que aquesta via està esgotada i segon perquè saben que la seva materialització implicaria una resposta del Govern espanyol, a hores d’ara, inassolible.  Però, sobretot perquè intueixen que la resposta popular a una nova convocatòria com la del 9N seria menys entusiasta que la de llavors, quan el que de debò els  sobiranistes necessiten ara és escalf i ànims. Un retrocés cridaner en aquestes expectatives lesionaria greument els seus interessos.

Considerant amb cura l’actual situació,  és difícil que el promès referèndum es concreti. Ja no amb les garanties desitjades, si no senzillament que es dugui a terme.  No perquè el Govern català no vulgui un acord. És el Govern espanyol qui no l’acceptarà mai. Si aquesta presumpció és correcta, la partida està jugada i malgrat les legítimes esperances de convocar una consulta, es comprovarà que el camí no té recorregut.

Accepten els dirigents independentistes aquest designi? No. Mantenen l’esperança de què la mobilització del poble català encara és possible i que pot anar augmentant la seva intensitat. Sospiten, però, que només un fet podria possibilitar-ho. Es tracta dels judicis contra el President Mas, la Vice-Presidenta Ortega i la Consellera Rigau. No convé fer política amb recursos judicials  però els fets son més tossuts que les creences ideològiques.  A parer meu, la celebració dels judicis generarà un bon enrenou a Catalunya. Tanmateix, em sembla inversemblant esperar que doni lloc a una resposta popular que permeti variar decisivament el present estat de coses.

Els catalans ens sentim a disgust veient jutjat al nostre Ex-President, però creure que la reacció de la ciutadania comportarà una mobilització sense precedents és delicat. Aquesta eventual resposta ha de suposar – segons fonts del govern- una implicació creixent de l’opinió publica europea i, alhora,  una resolució contundent per part dels seus governs. Aquest càlcul és quelcom més que una aposta arriscada. És un error polític.

Els principis son la matèria fonamental de l’acció dels polítics. Però em sembla realista acceptar que hi ha quelcom més per sobre dels principis: la correlació de forces. Sé que aquesta visió és la d’un pragmàtic, però el catalanisme no pot estar renyit amb el pragmatisme si aspirem a obtenir resultats pels nostres conciutadans.

La política és també sentiment i està feta, en bona mesura, tenint en compte les emocions. Però la intel·ligència i el realisme polític primen respecte de les unes i de les altres.

Quina alternativa té doncs l’actual Govern? Trigarà més o  menys, però la convocatòria d’eleccions anticipades és inevitable. Ho és, perquè ens trobem en un carreró sense sortida i perquè és el compromís de Junts pel Sí  per la XI legislatura.

No vull estendrem ara respecte a les dates ni els resultats d’una convocatòria electoral avançada. Només vull subratllar que l’hora per a convocar les  eleccions l’escollirà ERC. Sé, que qui té la potestat per a fer-ho, és el President Puigdemont, però  sostinc que serà  ERC qui acabarà decidint el moment. No cal que els hi recordi que ERC i el PDeCat governen en coalició.

Una darrera consideració. Amics que estimo i valoro, suggereixen que, en  aquest precís moment, no es pot obrir cap escletxa en les files del sobiranisme en la persecució dels seus objectius. Això suposaria un afebliment a l’hora de negociar amb el Govern espanyol. De fet, aquests col·legues, sostenen aquest ben intencionat punt de vist des de fa més de dos anys.  És comprensible que en aquest estira i arronsa d’una esperançada negociació es mantingui aquest criteri. Però,  benvolguts, ha arribat l’hora d’assumir la responsabilitat de cadascú. No resta temps per a l’especulació política.

Penso que l’hipotètic desenllaç és ja un argument menor. Els catalans hem de conèixer  quina és l’exacta correlació de forces, què hem d’esperar, què podem aconseguir, com hem de prosperar i tractar d’evitar un altra possible derrota greu del catalanisme polític.

Cadascú és lliure de recomanar el que cregui oportú. A mi em sembla, que la convocatòria d’eleccions pot ésser un moment imprescindible per a decidir entre la secessió o la rectificació.  Ens entestem a anar fins el final o repensem la nostra orientació estratègica?. A tots ens tranquil·litza saber que serà el poble català qui tindrà la darrera paraula.  O no és així?

secessio-o-rectificacio-la-vanguardia-14-01