Secessió o rectificació. La Vanguardia. 14.01.17

 

img_mforn_20170113-103000_imagenes_lv_colaboradores_aguilar_para_teixido-u412951293057nef-u4133059381004eb-309x274lavanguardia-cat_cat

S’atansen, indefugibles, hores decisives. El full de ruta de l’independentisme català avança cap a un desenllaç imprevisible. Accions i declaracions dels màxims dirigents del Govern confirmen que el referèndum és la peça clau del període. Fins i tot, l’alcaldessa Colau i el seu món es suma, sense reserves, a aquesta orientació.

En paraules textuals del President Puigdemont, el referèndum – si o si- ha d’ésser legal i acordat. Cal desfer aquest equívoc.  Serà legal, si és acordat, i,  es farà,  si és legal.

Es poden assajar variants diverses, però ni el President Puigdemont ni el Vice-President Junqueras, desitgen repetir un 9N. Primer, perquè consideren que aquesta via està esgotada i segon perquè saben que la seva materialització implicaria una resposta del Govern espanyol, a hores d’ara, inassolible.  Però, sobretot perquè intueixen que la resposta popular a una nova convocatòria com la del 9N seria menys entusiasta que la de llavors, quan el que de debò els  sobiranistes necessiten ara és escalf i ànims. Un retrocés cridaner en aquestes expectatives lesionaria greument els seus interessos.

Considerant amb cura l’actual situació,  és difícil que el promès referèndum es concreti. Ja no amb les garanties desitjades, si no senzillament que es dugui a terme.  No perquè el Govern català no vulgui un acord. És el Govern espanyol qui no l’acceptarà mai. Si aquesta presumpció és correcta, la partida està jugada i malgrat les legítimes esperances de convocar una consulta, es comprovarà que el camí no té recorregut.

Accepten els dirigents independentistes aquest designi? No. Mantenen l’esperança de què la mobilització del poble català encara és possible i que pot anar augmentant la seva intensitat. Sospiten, però, que només un fet podria possibilitar-ho. Es tracta dels judicis contra el President Mas, la Vice-Presidenta Ortega i la Consellera Rigau. No convé fer política amb recursos judicials  però els fets son més tossuts que les creences ideològiques.  A parer meu, la celebració dels judicis generarà un bon enrenou a Catalunya. Tanmateix, em sembla inversemblant esperar que doni lloc a una resposta popular que permeti variar decisivament el present estat de coses.

Els catalans ens sentim a disgust veient jutjat al nostre Ex-President, però creure que la reacció de la ciutadania comportarà una mobilització sense precedents és delicat. Aquesta eventual resposta ha de suposar – segons fonts del govern- una implicació creixent de l’opinió publica europea i, alhora,  una resolució contundent per part dels seus governs. Aquest càlcul és quelcom més que una aposta arriscada. És un error polític.

Els principis son la matèria fonamental de l’acció dels polítics. Però em sembla realista acceptar que hi ha quelcom més per sobre dels principis: la correlació de forces. Sé que aquesta visió és la d’un pragmàtic, però el catalanisme no pot estar renyit amb el pragmatisme si aspirem a obtenir resultats pels nostres conciutadans.

La política és també sentiment i està feta, en bona mesura, tenint en compte les emocions. Però la intel·ligència i el realisme polític primen respecte de les unes i de les altres.

Quina alternativa té doncs l’actual Govern? Trigarà més o  menys, però la convocatòria d’eleccions anticipades és inevitable. Ho és, perquè ens trobem en un carreró sense sortida i perquè és el compromís de Junts pel Sí  per la XI legislatura.

No vull estendrem ara respecte a les dates ni els resultats d’una convocatòria electoral avançada. Només vull subratllar que l’hora per a convocar les  eleccions l’escollirà ERC. Sé, que qui té la potestat per a fer-ho, és el President Puigdemont, però  sostinc que serà  ERC qui acabarà decidint el moment. No cal que els hi recordi que ERC i el PDeCat governen en coalició.

Una darrera consideració. Amics que estimo i valoro, suggereixen que, en  aquest precís moment, no es pot obrir cap escletxa en les files del sobiranisme en la persecució dels seus objectius. Això suposaria un afebliment a l’hora de negociar amb el Govern espanyol. De fet, aquests col·legues, sostenen aquest ben intencionat punt de vist des de fa més de dos anys.  És comprensible que en aquest estira i arronsa d’una esperançada negociació es mantingui aquest criteri. Però,  benvolguts, ha arribat l’hora d’assumir la responsabilitat de cadascú. No resta temps per a l’especulació política.

Penso que l’hipotètic desenllaç és ja un argument menor. Els catalans hem de conèixer  quina és l’exacta correlació de forces, què hem d’esperar, què podem aconseguir, com hem de prosperar i tractar d’evitar un altra possible derrota greu del catalanisme polític.

Cadascú és lliure de recomanar el que cregui oportú. A mi em sembla, que la convocatòria d’eleccions pot ésser un moment imprescindible per a decidir entre la secessió o la rectificació.  Ens entestem a anar fins el final o repensem la nostra orientació estratègica?. A tots ens tranquil·litza saber que serà el poble català qui tindrà la darrera paraula.  O no és així?

secessio-o-rectificacio-la-vanguardia-14-01



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s