Lliçons de França- La Vanguardia. 26.05.17

Macron ha guanyat les eleccions presidencials a França per un ampli marge. La seva victòria ha estat incontestable. El  triomf és important per raons diverses. Ha reeixit  un amplíssim moviment d’arrel popular sota la bandera d’un liberalisme més aviat  tou.  Milers i milers de ciutadans s’han mobilitzat activament formant part d’un moviment En Marche de perfil nou amb una molt destacable presència a les xarxes.

L’aspiració pregona del seu vot és una profunda regeneració de la política francesa que aturi la progressiva decadència del país. Es vol donar un  tomb a la França estancadissa dels darrers anys. La victòria també ha estat rellevant pel seu inqüestionable europeisme. És l’aposta per un nou impuls de la Unió Europea post-Brèxit. Els europeistes comptaran, a partir d’ara, amb un aliat que, de moment, sembla ferm i decidit. No ens hauria d’estranyar veure Macron com adalid del nou Manifest del 9 de Maig.  I en darrera instància, els bons resultats de Macron s’han de llegir en clau de la derrota de la variant populista del nacionalisme francès. Aquesta qüestió essent important pels resultats obtinguts,  no és la més significativa des de el punt de vista de la futura acció de govern.

Que cal emfatitzar del triomf de Macron? Esdevé clau el programa formalment liberal d’En Marche. Es considera l’empresa privada com un element determinant pel creixement  de l’economia,  la creació d’ocupació  i la redistribució ben entesa de la riquesa. S’impulsa una valent agenda de reformes inajornables del mercat laboral. Es fa una aposta decidida per a la mobilitat econòmica i social en l’era digital. Es promou l’acceptació i projecció d’una societat canviant i mòbil on la investigació i la innovació son estris imprescindibles.

Es considera essencial un Estat un punt aprimat que tingui  com a prioritat principal ajudar als que no poden seguir, posant l’accent en la protecció de tots aquells que viuen en  circumstàncies  adverses el seu dia a dia. Un contracte social explícit sobre quatre pilars: educació, cultura, salut i el paper de la justícia en un món de separació real de poders. Tot això acompanyat d’una reflexionada moderació fiscal. Es promet una rebaixa d’impostos agosarada per les classes mitjanes franceses, profundament maltractades per l’estatisme rampant de llarg abast al país veí.  I finalment, una tolerància zero envers la delinqüència i una laïcitat inflexible que estigui present en l’acció política del govern i  les institucions franceses.

Els liberals assumim de grat aquest programa. De fet, és el nostre des de fa anys. Amb matisos, puntualitzacions i precisions, però el podem defensar. Llegint amb deteniment el programa d’En Marche tinc, però, la sospita de que està amarat d’un designi lleugerament socialdemòcrata. Es veurà.

Quines lliçons podríem aprendre dels resultats de les darreres eleccions franceses des de Catalunya estant? La primera, és comprovar esperançats com la societat pot donar un salt endavant gegantí si les condicions objectives pel canvi estan prou madures. Tot i reconeixent quant decisiva ha estat la previsible implosió dels partits tradicionals. Apareix la sobtada certesa de que no cal recórrer feixugament tots els estadis intermitjos.  Es pot estalviar temps i feina.

La segona lliçó és la importància estratègica de batallar per la renovació democràtica. Això paga la pena sempre, doncs resulta imprescindible. Cal connectar estretament  amb la ciutadania perquè faci seva aquesta exigència que ha d’afectar,  intergeneracionalment, a tots aquells que es senten cridats a lluitar per una profunda metamorfosi.

La tercera és constatar que sense un partit estructurat el salt endavant és perfectament possible. A Macron i els seus, els hi espera una comesa gens fàcil però si encerten la diagnosi i la formulació de les primeres mesures, el partit polític vindrà després. S’haurà de cercar i aconseguir una nova majoria social i el partit en serà el subproducte.

La quarta i darrera lliçó és que no s’han d’endegar rutinàries polítiques de reformes ja provades. S’ha de voler dur a terme una autèntica transformació de la societat. Des de bases noves i engrescadores. Aquest gran repte només es pot assolir amb un clar emplaçament a la ciutadania fent-li veure que la implicació i el compromís polítics no és cosa dels demés,  si no de cadascun de nosaltres. En aquest camí, l’apel·lació als joves amb la seva entusiasta aportació esdevé essencial. Transformar vol dir fer del vell país, un de nou. Tanmateix, sense caure en somnis benintencionats. Aquesta és una generosa i transcendent  tasca que li correspon tothom.

Percebo un clar paral·lelisme entre la vella França i la vella Catalunya. Els dos països viuen moments especialment delicats. Sens dubte, el rumb ha d’ésser corregit. Cal aprofitar l’impuls i l’energia de fons, que un i l’altre disposen sobradament, per deixar enrere el passat i  fer front el present sense esperar el futur. Hi ha molt per fer, allà i aquí. I tot pot ésser fet. La victòria d’en Macron i el seu moviment liberal és la prova inequívoca que més enllà d’ésser necessari, és possible.

LLiçons de França- La Vanguardia 26.05.17



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s