LIBERTAD DE ELEGIR. Choque de trenes, crisis y elecciones. El Confidencial. 04.02.17

 

imagen-sin-titulo-5

Finalmente, los Presupuestos de la Generalitat de Catalunya para el año en curso están en camino de ser aprobados. La muerte súbita de la XI legislatura no se ha producido. Pero no tardará. Los contenidos precisos del pacto con la CUP se conocerán a lo largo del debate presupuestario. No es esta la cuestión relevante. Lo que si es determinante, es entender que el President Puigdemont y la CUP, a cambio del acuerdo de Presupuestos, han decidido avanzar la convocatoria del referéndum. En este designio, ERC tiene escaso margen de maniobra. Se suma porqué éste ha sido siempre uno de sus objetivos políticos principales y ahora no puede decir una cosa distinta.

¿Por qué se quiere adelantar el referéndum? Lo he explicado ya en alguna otra ocasión. Para los independentistas, el éxito del Procés se fía hoy, exclusivamente, a la eventual capacidad de movilización de su electorado. Estiman que ésta alcanzará su punto álgido con los juicios al President Mas, la Vice-Presidenta Ortega y la Consellera Rigau.  A esta respuesta popular- que desean y prevén muy amplia- esperan sumar la indignación de los suyos por las dificultades políticas que surgirán si el referéndum no se celebra.

¿Quién es el demiurgo de esta situación? El Gobierno español.  ¿Cuál es el paso previo para adelantar la convocatoria del referéndum? La aprobación por parte del Govern catalán de las tres leyes de desconexión. He aquí, lo fundamental y decisivo. ¿Puede el Gobierno español y los tribunales permitir que estas leyes prosperen? En mi opinión, no. Me atrevo a decir, incluso, que tratarán, con contundencia, de evitar su aprobación en el Parlament catalán.

¿Cómo se puede celebrar un referéndum, pretendidamente legal que en ningún caso será acordado, sin ley alguna que le de amparo? Aquí está la segunda cuestión esencial.

Es, en este endiablado contexto, dónde la crisis está servida y el choque de trenes garantizado.  No entraré en la especulación de las características de dicho choque. No tiene hoy demasiado interés. Lo tendrá mañana. Resulta en cambio primordial, percibir que lo que de veras se pretende es provocar una crisis de grandes dimensiones que permita inclinar la desventajosa correlación de fuerzas que padece el independentismo catalán.  No hay otra hoja de ruta ni ningún plan B en esta fase última del Procés.

Se trata de aquilatar la magnitud de la crisis y como en una compleja partida de ajedrez, esperar los movimientos encadenados del adversario. A más bronca, más crisis, a más crisis, más probabilidad de enfrentamiento y a más enfrentamiento, una acumulación de fuerzas más favorable. Éste es, amigos, el escenario en el que se adentra, irreversiblemente, la política catalana. Tendrá con el juicio al President Mas el dia 6 de febrero, su primer acto y con el intento de aprobar las leyes de desconexión, su segundo episodio. El resto ahora mismo, es imprevisible. Quien crea que hay una sutil y elaborada estrategia que informa el actual Procés está profundamente, equivocado. Ni estrategia, ni táctica. Más allá del diálogo y de la negociación imposible, sólo resta la confrontación.

Otra de las preguntas clave es cómo se da el salto, desde la profunda crisis y del violento choque de trenes a la convocatoria de unas nuevas elecciones. ¿Cómo podrá hacerse? Sospecho que, analizada la nueva situación- extrema en cualquier caso- producto del desenlace de la crisis, se tendrá que negociar primero y pactar después una salida política viable para la ciudadanía catalana. Independientemente, de las diferentes expectativas, sólo las elecciones proporcionaran la respuesta. No serán plebiscitarias. Serán autonómicas. El pueblo de Catalunya votará, más pronto que tarde, para establecer la legitimidad de la orientación política que estime oportuna.

Se entrará, así, en una nueva etapa. Desconocemos sus perfiles principales. No obstante, se hablará del Procés en términos de pasado reciente. Por decirlo de otra manera, Catalunya habrá entrado en el post-Procés.

independencia-de-cataluna-choque-de-tr-lecciones-blogs-de-libertad-de-elegir


Secessió o rectificació. La Vanguardia. 14.01.17

 

img_mforn_20170113-103000_imagenes_lv_colaboradores_aguilar_para_teixido-u412951293057nef-u4133059381004eb-309x274lavanguardia-cat_cat

S’atansen, indefugibles, hores decisives. El full de ruta de l’independentisme català avança cap a un desenllaç imprevisible. Accions i declaracions dels màxims dirigents del Govern confirmen que el referèndum és la peça clau del període. Fins i tot, l’alcaldessa Colau i el seu món es suma, sense reserves, a aquesta orientació.

En paraules textuals del President Puigdemont, el referèndum – si o si- ha d’ésser legal i acordat. Cal desfer aquest equívoc.  Serà legal, si és acordat, i,  es farà,  si és legal.

Es poden assajar variants diverses, però ni el President Puigdemont ni el Vice-President Junqueras, desitgen repetir un 9N. Primer, perquè consideren que aquesta via està esgotada i segon perquè saben que la seva materialització implicaria una resposta del Govern espanyol, a hores d’ara, inassolible.  Però, sobretot perquè intueixen que la resposta popular a una nova convocatòria com la del 9N seria menys entusiasta que la de llavors, quan el que de debò els  sobiranistes necessiten ara és escalf i ànims. Un retrocés cridaner en aquestes expectatives lesionaria greument els seus interessos.

Considerant amb cura l’actual situació,  és difícil que el promès referèndum es concreti. Ja no amb les garanties desitjades, si no senzillament que es dugui a terme.  No perquè el Govern català no vulgui un acord. És el Govern espanyol qui no l’acceptarà mai. Si aquesta presumpció és correcta, la partida està jugada i malgrat les legítimes esperances de convocar una consulta, es comprovarà que el camí no té recorregut.

Accepten els dirigents independentistes aquest designi? No. Mantenen l’esperança de què la mobilització del poble català encara és possible i que pot anar augmentant la seva intensitat. Sospiten, però, que només un fet podria possibilitar-ho. Es tracta dels judicis contra el President Mas, la Vice-Presidenta Ortega i la Consellera Rigau. No convé fer política amb recursos judicials  però els fets son més tossuts que les creences ideològiques.  A parer meu, la celebració dels judicis generarà un bon enrenou a Catalunya. Tanmateix, em sembla inversemblant esperar que doni lloc a una resposta popular que permeti variar decisivament el present estat de coses.

Els catalans ens sentim a disgust veient jutjat al nostre Ex-President, però creure que la reacció de la ciutadania comportarà una mobilització sense precedents és delicat. Aquesta eventual resposta ha de suposar – segons fonts del govern- una implicació creixent de l’opinió publica europea i, alhora,  una resolució contundent per part dels seus governs. Aquest càlcul és quelcom més que una aposta arriscada. És un error polític.

Els principis son la matèria fonamental de l’acció dels polítics. Però em sembla realista acceptar que hi ha quelcom més per sobre dels principis: la correlació de forces. Sé que aquesta visió és la d’un pragmàtic, però el catalanisme no pot estar renyit amb el pragmatisme si aspirem a obtenir resultats pels nostres conciutadans.

La política és també sentiment i està feta, en bona mesura, tenint en compte les emocions. Però la intel·ligència i el realisme polític primen respecte de les unes i de les altres.

Quina alternativa té doncs l’actual Govern? Trigarà més o  menys, però la convocatòria d’eleccions anticipades és inevitable. Ho és, perquè ens trobem en un carreró sense sortida i perquè és el compromís de Junts pel Sí  per la XI legislatura.

No vull estendrem ara respecte a les dates ni els resultats d’una convocatòria electoral avançada. Només vull subratllar que l’hora per a convocar les  eleccions l’escollirà ERC. Sé, que qui té la potestat per a fer-ho, és el President Puigdemont, però  sostinc que serà  ERC qui acabarà decidint el moment. No cal que els hi recordi que ERC i el PDeCat governen en coalició.

Una darrera consideració. Amics que estimo i valoro, suggereixen que, en  aquest precís moment, no es pot obrir cap escletxa en les files del sobiranisme en la persecució dels seus objectius. Això suposaria un afebliment a l’hora de negociar amb el Govern espanyol. De fet, aquests col·legues, sostenen aquest ben intencionat punt de vist des de fa més de dos anys.  És comprensible que en aquest estira i arronsa d’una esperançada negociació es mantingui aquest criteri. Però,  benvolguts, ha arribat l’hora d’assumir la responsabilitat de cadascú. No resta temps per a l’especulació política.

Penso que l’hipotètic desenllaç és ja un argument menor. Els catalans hem de conèixer  quina és l’exacta correlació de forces, què hem d’esperar, què podem aconseguir, com hem de prosperar i tractar d’evitar un altra possible derrota greu del catalanisme polític.

Cadascú és lliure de recomanar el que cregui oportú. A mi em sembla, que la convocatòria d’eleccions pot ésser un moment imprescindible per a decidir entre la secessió o la rectificació.  Ens entestem a anar fins el final o repensem la nostra orientació estratègica?. A tots ens tranquil·litza saber que serà el poble català qui tindrà la darrera paraula.  O no és així?

secessio-o-rectificacio-la-vanguardia-14-01


Lliures. El catalanisme polític posat al dia. La Vanguardia. 24.10.16

4-1-1247186182_lavanguardia_20161024_cat_cat

Un bon amic meu sosté, que Catalunya ha mutat genèticament i que el gruix de la ciutadania ha esdevingut independentista. No puc compartir aquesta afirmació. Penso que conté una notable dosi d’optimisme voluntarista i tendeixo a creure que per raons diverses i justificades, els catalans i les catalanes estem, des del punt de vista polític,  més inflamats que modificats genèticament.

Els fets demostraran durant els propers anys – pocs- quina de les dues  percepcions s’ajusta millor a la realitat. És indiscutible, però, que bona part d’aquest país nostre es troba en mig del foc creuat. La polarització política és brutal i la seqüència dels resultats electorals ha generat dos blocs aparentment irreductibles. Inevitable? Hem de resignar-nos?

També és una constatació empírica, l’ensorrament del catalanisme polític de centre. Només un romàntic o un mal informat podria negar-ho. La situació política i econòmica objectiva i nombrosos errors ens han dut a un crític desenllaç,  impensable fa només uns quants anys. Malauradament, avui, el catalanisme que defensa el dret a decidir,  però  no és políticament independentista,  resulta, des del punt de vista organitzatiu, bastant irrellevant. Em sap greu dir-ho,  però és la veritat.

No cal dir que un munt d’iniciatives- totes ben intencionades- han tractat d’omplir aquest buit. Totes mereixen respecte pel compromís que els seus valedors demostren,  però la majoria d’aquestes accions no tenen l’aspiració de convertir-se en un instrument polític. Comprenc que no la tinguin. Tanmateix, això esdevé un obstacle fonamental.  Penso que les catalanes i els catalans, que avui se senten orfes a l’hora d’anar a votar,  necessiten,  un projecte polític que estigui en sintonia  amb allò  que  pensen  i amb allò que  han cregut durant molt anys. Amb aquest objectiu  i amb la modesta voluntat d’ésser útils, neix Lliures. Defensant les llibertats. Un moviment que es vol polític i que manifesta, des del seu moment fundacional, el propòsit de respectar tothom. Convençuts de què sense respecte i sense tolerància no hi ha camins alternatius a la crítica situació angoixant que patim.

Quines són les principals senyes d’identitat de Lliures? El catalanisme polític posat al dia, el liberalisme humanista de la segona dècada del segle XXI i un europeisme  compromès en la defensa d’una nova Europa molt més exigent que l’actual. Es tracta de bastir un  moviment que aspiri a fer néixer un partit polític que pugui aturar, entre altres coses, la perillosíssima  deriva de creixent  esquerranització radical en la qual ha entrat el país. Alhora ha d’ésser capaç de plantar cara als devastadors populismes de dreta i d’esquerra  que banalitzen el nostre present i comprometen el nostre futur.  Un corrent de pensament i acció que, aprenent dels molts errors comesos, vulgui  influir a Catalunya durant les properes dècades. I que, malgrat la veterania d’alguns, posi  l’accent en l’aportació il·lusionada dels joves en la projecció i materialització de les seves esperances. Això és Lliures. Defensant les Llibertats.

Té, també, la finalitat d’ajudar a sumar i sumar iniciatives compromeses des del punt de vista polític  i que sentin la imperiosa necessitat de crear una eina política de bell nou. Sospito que la mera agregació de sigles, partits, associacions, grups, etc…. no resol l’autèntic problema de fons. Els catalans que ho demandin  han de poder comptar amb un nou partit l’any 2017 que defensi els principis i les polítiques a dalt apuntats. Ho ha de fer respectant la llei i dialogant  amb els seus amics i adversaris polítics. Ha de tenir un estil propi clarament definit on els joves siguin els hereus naturals de tot aquest impuls i ensems protagonistes

Sens dubte, es tracta d’una aposta complexa, difícil que hom pot considerar un pèl  arriscada – ja ho sé- per intentar sortir de la crispació que avui divideix Catalunya. Es vol salvar el llegat, el present i el futur del corrent polític més fructífer que ha donat la Catalunya contemporània: el catalanisme.

Res està perdut, però menys encara guanyat. Els promotors d’aquesta iniciativa són ben conscients de les dificultats objectives per què aquest nou projecte qualli.  No accepten la resignació que paralitza. Saben que només la mobilització conscient, entusiasta i decidida  d’una part important del poble català que ha confiat sempre en aquesta orientació política,  farà possible que Lliures vagi endavant.

Es mouen entre la incertesa i l’esperança, però hom vol creure que es pot resoldre la primera, apel·lant a les virtuts i el compromís dels catalans i les catalanes de les millors hores.

lliures-el-catalanisme-politic-posat-al-dia


LIBERTAD DE ELEGIR. ” Nada está aún, definitivamente, perdido”. El Confidencial. 15.10.16

20151026_parlament-1

Si en Catalunya hay hoy un diagnóstico, unánimemente, compartido éste es la práctica desaparición del centro político catalanista. La refundación de CDC y las últimas derrotas electorales de UDC confirman la pérdida de influencia de este espacio político. Resulta indiscutible.

Pienso que varias razones explican este fenómeno. Las enumero, concisamente:

  • El efecto largo y sostenido de la inevitable política de recortes presupuestarios impulsada por el Govern de CIU, producto de la crisis y la recesión 2010-2015.
  • La apuesta del entonces President Artur Mas por una hoja de ruta que privilegiaba la independencia por encima de cualquier otra cuestión. Esa era su respuesta al escenario político creado después de múltiples desencuentros con el gobierno español.
  • El desmantelamiento progresivo de las posiciones políticas del centrismo catalanista, tradicionalmente, vinculadas a la moderación, al compromiso y a la consecución de acuerdos como pauta esencial del quehacer político.
  • La inestabilidad padecida en Catalunya durante estos últimos años debido a factores exógenos y endógenos.

Sin duda, todos estos elementos han contribuido al naufragio del catalanismo centrista.

El Partido Demócrata Europeo, PDE.cat- la CDC refundada- no ha conseguido aún hacer creíble, ante la opinión pública, la defensa sincera de este espacio político, a pesar de sus esfuerzos por conseguirlo. Probablemente, su retórica radicalizada y algún inoportuno aspaviento no se lo han puesto fácil.

La primacía de las exigencias de los militantes del partido por encima de los intereses del electorado y la apuesta inconcebible – hace tan solo unos años- por la independencia, la República y la desobediencia civil han cegado esa alternativa. Con tales aspiraciones políticas resulta imposible, hoy en Catalunya, reclamarse de centro y defender la moderación y la tolerancia. Es un contrasentido.

UDC cumplirá el dia 7 de noviembre 85 años. Lo hará en una situación límite. Las dificultades objetivas que nacen del concurso de acreedores, obstaculizan la posibilidad de un resurgimiento de la democracia cristiana catalanista en base a sus propias fuerzas. No hace falta decir, que como en el caso anterior, también es este un desdichado episodio que ha privado de voz a los catalanistas.

Merecen consideración a parte, los dirigentes y militantes de un partido y del otro que han quedado al margen de la política activa. Creo que aún tienen cosas importantes que decir y hacer. Este es un capital político que está amortizado y no puede ser ignorado.

En este contexto preciso, nace un movimiento, Libres. Defendiendo las libertades. Esta corriente intentará recuperar este espacio perdido para propiciar la movilización de un electorado que hoy se siente huérfano.  No se trata de una iniciativa más – ¿Cuántas llevamos? – con el propósito de influir, moderar, templar y aportar ideas y reflexiones. Se trata más bien, de poner en pie un instrumento político que sirva para luchar en defensa de sus postulados dentro y fuera del Parlament de Catalunya.

¿Cuáles son sus principales señas de identidad? Sintéticamente: el catalanismo no independentista, el liberalismo, el humanismo y el europeísmo. Adicionalmente, se pretende construir un nuevo proyecto que pueda convertirse en un partido que ha aprendido de todos los errores cometidos en estos últimos veinte años. Un movimiento con la experiencia intergeneracional y el dinamismo y la ilusión de muchos jóvenes. Con un estilo propio que respete a todos sus adversarios políticos y que haga de la moderación y la tolerancia una auténtica referencia. He aquí, Libres.

Tres consideraciones resultan esenciales para entender Libres:

La primera, es que este movimiento – que puede transformarse en un partido- no debe convertirse en una plataforma política, exclusivamente, electoral sumando todas las iniciativas existentes.  No pretende eso. Se requiere disponer de un elemento político que sea percibido por el electorado catalán como nuevo, claro, diferenciado y al tiempo, familiar.

La segunda consideración guarda relación con la indisimulable necesidad de hacer frente a las posiciones izquierdistas radicalizadas que avanzan imparables. No hace falta decir que hay que respetarlas, pero urge entender que es necesario combatirlas, democráticamente, y ponerse manos a la obra.

La izquierdización, la banalización de la política, los populismos y ese aire destructivo que hace de la desobediencia su arma favorita han de ser prescindibles en la política catalana.

La última tiene que ver con la voluntad de sumar y sumar.  Y hacerlo con una comunión precisa de los objetivos y las políticas que podemos compartir. Hay que hacerlo, no obstante, bajo una nueva bandera que dé esperanzas a un electorado, profundamente, decepcionado.  Ciudadanos que desean encontrar caminos de diálogo, negociación y acuerdo, aún a sabiendas, cuan difícil es su empeño.

Esa es la audaz apuesta. A nadie se le escapa la dificultad de la misma. A nadie se le oculta lo incierto del resultado. Sólo desde el optimismo de la razón y el corazón es posible intentarlo.

No se puede garantizar que la nave llegue a puerto. Se puede asegurar que zarpará. Que la travesía sea leve.

independencia-de-cataluna-nada-esta-au-perdido-blogs-de-libertad-de-elegir


Congrés: Corol.lari i coda. La Vanguardia- 13.07.16

 

Ha nascut el Partit Demòcrata Català. Caldrà veure quina és la direcció política escollida per la militància del nou partit per a tenir una idea precisa del balanç definitiu de la refundació de CDC.

Per a molts,  l’orientació estratègica que el PDC ha adoptat resulta sorprenent. Independència, República, Declaració unilateral amb matisos i batalla imminent per al nou Estat. Per a mi, no ha estat cap sorpresa.

És veritat, que aquesta no era exactament la pretensió inicial d’Artur Mas, ni del darrer equip de direcció convergent. Desitjaven fórmules més ambigües que permetessin la creació d’un partit d’ampli espectre també en la qüestió nacional.  Recordin que l’aposta per un sobiranisme, diferenciat de l’independentisme, era juntament, amb la transversalitat política del catch all party l’aspiració explícita del grup dirigent que ha enterrat CDC. Sempre he pensat que no ho aconseguirien.

Els militants i simpatitzants de la nova força política han decidit una orientació diferent. Més enllà d’un polèmic nom alternatiu i d’un quadre d’incompatibilitats més extens que el prèviament dissenyat,  la qüestió cabdal ha estat l’objectiu estratègic de la separació d’Espanya i els estris idonis per a aconseguir-ho. S’ha debatut i conclòs que el sobiranisme – en l’etapa actual- és un mer eufemisme de l’independentisme. I francament, també jo crec que, per a bé o per a mal, no són aquests temps per a dissimular.

En efecte, des del Congrés de Reus de l’any 2012 la majoria dels quadres dirigents de CDC han treballat, tenaçment, per arribar a aquest desenllaç. Aquesta ha estat una feina molt notòria de portes en fora però molt intensa de portes endins. Dels 62 diputats del 2010 als 30 del 2015, l’estratègia independentista de CDC  no només ha costat més de 600.000 vots perduts. Ha acabat també amb el partit fundat fa ara més de 40 anys.  D’això se’n diu una missió exitosa.

S’ha preparat  amb cura una nova generació de quadres polítics per a defensar, sense matisos,  un independentisme que té poc a veure amb la tradició política de la Convergència de tots aquests anys.  Excuso dir que la classe política espanyola ha estat determinant per a fer madurar un rebuig creixent de la societat catalana en el seu conjunt.

En quant a l’orientació emprada, res a objectar.  Alguns vàrem fracassar a l’hora d’intentar evitar-ho. Hom creu,  però, que en aquesta dura batalla s’ha perdut una part molt substantiva de dirigents i militants forjats i provats de CDC i s’ha prescindit, resignadament, sense cap autocrítica, de molt més de la meitat del seu suport electoral. També és veritat que altres factors han influït, decisivament. Ningú nega, que els casos Pujol i Palau han afectat negativament aquesta darrera etapa de l’existència del partit.

El PDC  no s’explica tampoc sense analitzar les  lliçons viscudes a Catalunya durant el període 2012-2016. N’he parlat sovint. No insistiré. Voldria remarcar  una vegada més, que l’anomenat Procés nacional ha empès el centrisme català cap a l’esquerra i en el cas de Convergència ho ha fet irreversiblement. El Partit Demòcrata Català és l’hereu d’aquesta etapa política.

Davant aquest nou escenari, tenim l’obligació de preguntar-nos quin paper pot jugar una formació d’aquestes característiques. Durant aquests últims anys, CDC  ha anat possibilitant, sense desitjar-ho, la creixent hegemonia d’ERC. Gràcies, entre d’altres coses, a la subordinació  poc meditada de les polítiques centristes a les necessitats estratègiques dels republicans. I aquests ho han aprofitat.

Maldo per a trobar diferencies de grau significatives entre ERC i el Partit Demòcrata Català, a banda de l’aspiració a ocupar un espai central en la política catalana. Un objectiu també perseguit pel gruix del partit republicà autèntic.  No cal dir  que el PDC té tota la legitimitat i el dret d’intentar-ho.

Sospito però, que aquest no és exactament el carril central de la política catalana com repeteixen una i altra vegada, els portaveus de l’extinta Convergència.  Si ho fos, el país estaria en camí de perdre totes les referencies que defineixen la centralitat política. No discutirem aquí de benintencionades aspiracions, jutjarem els fets que acostumen a esser ben tossuts.

El Congrés té un corol·lari evident. El Partit Demòcrata Català neix ancorat en els plantejaments representatius de l’esquerra moderada independentista. A banda del full de ruta cap a l’Estat propi sense subterfugis, la confluència política i organitzativa entre ERC i el PDC anirà en augment. La disputa,  molt dura,  serà, bàsicament  pel  lideratge i per la usufructuació del poder.  Dos equips de dirigents amb passat polític diferent batallant asprament per l’hegemonia del mateix espai electoral. Un vell conflicte en un escenari relativament nou.

No és la meva intenció desqualificar, amb una certa malenconia,  la funció del nou partit.  Escric això amb un punt de tristesa perquè copso l’orfandat política a la que es veu abocada una part molt important de l’electorat català que ha protagonitzat una etapa reeixida de llibertat, prosperitat, creixement i estabilitat.

Puc estar equivocat, es clar. Penso, tanmateix, que hi ha moltes catalanes i catalans, catalanistes de centre que no es senten independentistes, que no s’ identifiquen amb les polítiques d’esquerres  i que no creuen que el republicanisme hagi d’estar, avui, en el bell mig de les preocupacions que interessen a tothom i el país necessita resoldre.  Ja es veurà.

Aquest article té una modesta coda personal. Ha arribat l’hora de dir adéu a més de vint-i-tres anys de militància catalanista en el si de CDC. Ha estat un honor i un plaer formar-hi part com a militant, com a diputat  i com a membre de la direcció del partit. Malgrat les discrepàncies d’aquests últims temps, només tinc paraules d’admiració, respecte i agraïment per l’època viscuda. Tot i els errors comesos i assumint la part que em pertoca, vull deixar constància que he treballat al costat de gent magnífica que ha fet de la seva estimació a Catalunya la principal raó d’ésser. Vull donar, sincerament, les gràcies a tots.

De ben segur,  ara és el moment,  amb el cap fred, l’esperit inquiet i la voluntat creativa de servei, de pensar en noves coses pel país. Ens cal un impuls polític qualitativament diferent- combatiu gosaria a dir- per a treballar per una Catalunya forta i amb seny.

Congres. Corolari i coda. 13.07


Model contra model. La Vanguardia. 24.06.16

Sovint he explicat que les darreres eleccions a Catalunya i Espanya varen consolidar un notable gir electoral cap a l’esquerra. Podemos a l’Estat i Barcelona En Comú, ERC i la CUP a Catalunya,  han estat els màxims protagonistes. En efecte, des de les europees – 2014-  fins a les darrers eleccions generals, el creixement  esquerranista, malgrat l’ascens de Ciutadans,  s’ha anat refermant amb prou solidesa.

Convergència, Unió Democràtica i, en bona mesura el PP, han estat les principals víctimes polítiques d’aquesta dinàmica. A Catalunya, la letal combinació dels inevitables ajustos pressupostaris dels darrers anys i el full de ruta cap a la independència han esdevingut els elements decisius per a consolidar aquesta tendència.  Sense cap possibilitat d’entesa amb el Govern espanyol ni amb les forces polítiques parlamentàries, l’anomenat Procés ha bastit aliances d’esquerres. En efecte, la candidatura electoral de Junts pel Sí i la posterior investidura del President Puigdemont pactada amb la CUP en són proves ben reeixides.

Aquest escenari polític era impensable fa només quatre anys. Els hi recordo que el President Mas va anticipar unes eleccions – les de la tardor del 2012- amb l’expectativa fundada d’obtenir la majoria absoluta. Aquesta,  es creia possible després de les extraordinàries mobilitzacions de la ciutadania els setembres del 2011 i 2012. Es pensava que la independència podia estar a tocar i que CDC seria el partit hegemònic.

Imperceptiblement, primer,  i amb molt d’enrenou mediàtic després, els pressupòsits polítics dels partits d’esquerres arreu han anat fent forat. Les previsions pel diumenge 26J confirmen quasi, per unanimitat, que aquesta propensió no ha acabat encara. Ni molt menys.

D’aquí un temps explicarem que el full de ruta del Govern de la Generalitat i les constants apel·lacions vers a la independència i l’Estat propi han donat a l’esquerra un paper rellevant, fins aleshores, insospitat. Bé sigui per tal d’aprofundir el Procés-  ERC i la CUP – o bé  per impugnar el sistema des de les posicions de Podemos, Barcelona en Comú i la CUP, el pes de les organitzacions d’esquerra ha crescut, significativament.

De manera legítima, l’electorat català sembla creure que l’esquerra pot fer possible  la reversió de les dites retallades, la lluita contra la corrupció i l’avenç cap a un referèndum pactat o no. Avui amb els comicis a les portes, ERC i Podemos batallen per un espai polític comú apel·lant als votants de la CUP,  per a tenir una majoria suficient per a governar. Avui o demà. Uns i altres però, defensen a Catalunya un model de societat amb gradacions diverses, que a parer meu, s’allunya molt d’aquell defensat amb èxit durant els darrers  30 anys per Convergència i Unió.

He afirmat moltes vegades, que la radicalització que calia per avançar en el full de ruta feia més forts els nacionalistes més extrems i desdibuixava, afeblint-los,  els més moderats.  Alhora Podemos i Barcelona En Comú, aspiraven i aspiren  a ésser un dic de contenció nacional amb l’objectiu explícit de transformar, profundament, el nostre model de societat. Penso, sincerament, que el referèndum només és un objectiu tàctic per implementar aquesta aspiració.

Cal tenir en compte, però,  que entre els nacionalistes independentistes més i menys radicals hi ha una entesa explícita: portar el nou Estat a Catalunya i després parlar de la seva orientació ideològica. Dit d’una altra manera. Primer, la independència, després l’Estat propi i, tot seguit, ja es parlarà de quin model de societat convé, o es pot  defensar. Aquestes són les seves prioritats.

Des de fa molt de temps crec, que la renuncia a la batalla política i ideològica ens farà pagar un preu molt alt. De fet, fa temps que hem començat a pagar-lo. Ho vàrem comprovar amb la fallida de la investidura del President Mas. Ho hem vist amb la manifesta inoperància del Parlament de Catalunya que no ha aprovat cap llei durant aquest període de sessions. Ho hem constatat davant la impossibilitat de poder tirar endavant la tramitació dels Pressupostos.  Ara encararem una moció de confiança pel 27S i els retrets son,  dels uns i dels altres,   si es posa,  o no,  en risc el Procés i qui en té la culpa.

És possible que el full de ruta estigui, objectivament, en hores baixes. La correlació de forces ha anat variant, negativament, pel interessos dels defensors del Procés. Penso, però, que el que està en risc és quelcom més essencial: és el  model de societat que ha fet prosperar a Catalunya durant tots aquests anys. Sembla que pocs volem parlar de tot això i en canvi, aquesta és la qüestió crucial. És l’element decisiu. L’exigència política d’aquest moment històric és comprendre que el combat es lliura al voltant del model defensat per cadascú. Model contra model.

Davant la retòrica esquerranista, clarament,  imperant avui,  no n’hi ha prou amb el discurs resignat de la retòrica democratista. Només la defensa dels valors d’una societat lliure, responsable, creativa, innovadora i compromesa pot aturar la complicada i perillosa situació en el que catalanes i catalans ens trobem. Aturar aquesta deriva no és només responsabilitat dels polítics. És l’obligació de tots aquells que creiem que, malgrat que tota opció democràtica és legítima, no totes són vàlides per a defensar una societat lliure,  pròspera i justa. Vet ací la qüestió de les qüestions.

Model contra model. 24.06.16


QUÈ TENIM DRET A ESPERAR? La Vanguardia 16.05.16

Finalment, les eleccions del 26J han estat convocades.  L’inacabable galimaties espanyol no ha deixat cap altra opció. Vist el que hem vist però, aquest no ha  d’ésser, necessàriament, el pitjor escenari. La ciutadania té de nou la paraula, torna a poder decidir.

És evident, però,  que hi ha una notable decepció arreu i una particular incomoditat dels partits polítics que, llevat d’alguna excepció, no desitjaven la repetició de les eleccions.

Per a Democràcia i Llibertat, la convocatòria és una pèssima notícia. Ho és per CDC i per Demòcrates. De nou, es  veuen  confrontats a unes eleccions on hi ha ben poc a guanyar i molt a perdre. En són ben conscients.

Davant el pànic a la nova consulta, CDC ha volgut escollir la sortida amb menys risc: una llista conjunta amb ERC. Ho ha intentat, malgrat el malestar expressat pels altres dos socis de Democràcia i Llibertat, que advocaven per una candidatura transversal de totes les forces independentistes amb una personalitat independent al capdavant.

Com era d’esperar, ERC ha dit que no a la proposta de CDC. Cap novetat. Els republicans han repetit la negativa amb les mateixes raons adduïdes durant la convocatòria del 20D de l’any passat.  “Sumem més separats que junts”… una  manera educada de dir que els republicans estan segurs de quedar per davant dels convergents. I volen deixar ben clar que aspiren a l’hegemonia del centre-esquerra independentista. Legítima aspiració, és clar.

Patriotisme o conveniència? Vostès escullen. L’experiència ens diu, però, que s’acostuma a prioritzar el resultat electoral per davant del requeriment patriòtic de la unitat. A Catalunya ho hem vist manta vegades. Ara, una més.

Com hem d’interpretar, més enllà de la conjuntura electoral, aquest contundent rebuig d’ERC a la llista d’unitat? Què podem esperar, després del previsible resultat electoral que es traduirà- em temo-  en un avenç per ERC, un retrocés per CDC i una victòria de En Comú Podem?

Resulta evident, a parer meu, que Junts pel Sí és, avui, un matrimoni de conveniència i malavingut. La governabilitat del dia a dia ho deixa ben palès. El darrer debat al voltant de l’augment d’impostos proposat per ERC, n’és una prova prou eloqüent. Estem davant d’una parella que conviu a la força, i que malgrat que ho neguen,  té dos capitans, dues tripulacions i dos designis polítics ben diferents a l’hora de tractar de conduir una mateixa nau. Per acabar-ho ’adobar,  la CUP condiciona, en funció de les seves expectatives polítiques, el dia a dia del Govern amb propostes al Parlament de Catalunya que generen, volgudament, fricció i divisió a dojo. Es podia esperar alguna altra cosa?

Després del 26J, avaluarem una nova situació caracteritzada per tres circumstàncies complementàries:

1-El mapa electoral català virarà, una mica més,  cap a l’esquerra. La percepció de la ciutadania serà d’una victòria clara dels esquerranistes no independentistes i un magre segon lloc pels independentistes que, sumats,  probablement perdran força.

2- L’escenari espanyol amb la signatura d’un acord Podem – IU fa que tot estigui més obert. En aquest cas, l’abstenció pot seguir ara un camí, lleugerament, diferent del previst i, sembla que creixen les expectatives d’un Govern de centre dreta. Ambdues possibilitats no beneficien el Govern de Catalunya i certifiquen la negativa de les forces polítiques espanyoles a canviar, substancialment,  el registre de la confrontació entre Catalunya i Espanya.

3- L’evolució de les possibilitats del Procés es fa més laberíntica. En el supòsit  que es sàpiga a on es va, els previsibles resultats electorals, l’inhòspit escenari espanyol,  les desavinences creixents dins de Junts pel Sí  i amb la CUP i la constant sensació d’improvisació, compliquen notablement el Procés. Fins a fer problemàtica la seva continuació? Fins a fer-lo impossible?

Tots admeten  i són conscients que ens espera un llarg i tortuós camí per endavant. Què hem d’esperar en aquest torturat marc? Sospito que, el creixent desgast per les diferències dins del Govern, la percepció indissimulada de projectes enfrontats, l’assumpció generalitzada de reptes inassolibles i el compromís d’eleccions constituents quan acabin els divuit mesos d’aquesta legislatura, disparen totes les conjectures alarmants. S’ha d’estar cec per a no adonar-se’n que caminem alegres i confiats cap un desenllaç inescrutable.

Es pot arribar en aquestes condicions a unes eleccions previstes, en principi, per a la tardor de l’any 2017?.  Haurem de patir un nou avenç electoral que intenti resoldre una situació política cada cop més enrevessada? Podrà el Govern complir amb el compromís, per excés o defecte,  d’una convocatòria en 18 mesos? Ara per ara,  sospito que la dinàmica electoral tornarà a estar present ben aviat. Les lleis de la història acostumen a ésser més fortes que les maniobres polítiques dels partits.

En aquest context i per acabar, només he de formular un darrer pronòstic d’urgència: si la convocatòria electoral i el seu presumible desenllaç es produeix en el referit escenari polític, la victòria aclaparadora de les forces d’esquerra a Catalunya, està servida. Prenguin nota.