Manel Ripoll Estera

 

En Manel Ripoll ens va deixar aquest passat mes de març

 

Per a mi el traspàs d’en Manel és quelcom més que la pèrdua d’un bon amic. És constatar sovint l’absència d’una persona que jo estimava com si fos de la meva família. Ens vàrem conèixer a les primeries dels anys 80 i des de llavors sempre vaig tenir a en Ripoll com un amic, un conseller i un complice. M’honora dir que de les seves múltiples virtuts en vaig aprendre molt.

 

Les característiques més destacades de la seva personalitat, a parer meu, eren el seu entusiasme espontani, genuí però alhora fonamentat, la seva capacitat de treball – podies comptar-hi a tota hora-  la seva amabilitat i la seva  simpatia desbordant que es traduïa en un tracte càlid, proper, amb un toc ben especial i una insubornable lleialtat personal.

 

Ens vàrem fer amics fa més de trenta anys i li he considerat com a tal fins el darrer dia. Tinc l’orgull de saber i dir que aquesta consideració era recíproca  Tota trobada amb en Ripoll era sempre un  esdeveniment. Parlar amb ell era gratificant, discutir de política era refrescant, parlar de la Boqueria i dels mercats era il·lusionant.  Va defensar el mercat de la Boqueria i els mercats de Barcelona- mitjança Fegram- a peu i a cavall. Sostenia que els mercats eren l’esperit, l’ensenya i els embaixadors de Barcelona. I ell va ésser alhora el seu més brillant i generós embaixador al món.

 

Així era en Ripoll, un home que presumia de la seva sort –  que em va tenir-  tot dient-me: “soc un home de sort perquè estimo i em sento estimat” i que sostenia que de totes les seves sorts la seva família era la més remarcable. Dono fe, coneguda i tractada la seva família, que tenia raó.  

 

M’emociona encara recordar la seva especial veu i els seus ulls riallers. Em vaig acomiadar d’ell el dia 8 de març i tinc el sentiment d’absència que ens deixen els bons amics, els lleials, els que estimes i t’estimen, però alhora en Manel Ripoll continuarà per sempre més nodrint en mi la idea de que la sort es té si es busca.

 


Simon Rosado

Vaig assabentar-me de la mort d’en Simón Rosado la matinada de l’11 d’octubre tot treballant en una ciutat malaguenya. Em costaria d’escriure amb precisió l’impacte interior que vaig viure pel seu traspàs. Coneixia en Simón des de feia uns quants anys. Va ésser durant la meva etapa de Conseller de Treball i Indústria i sempre vaig tenir la certesa de trobar-me davant d’un polític d’una extraordinària qualitat humana i d’un gran nivell.

 

El món sindical català ha donat en aquests darrers quaranta anys figures polítiques de gran relleu. Sindicalistes que han cregut i han batallat per la democràcia, la llibertat, la igualtat, la solidaritat i  la defensa dels interessos de la classe obrera i dels treballadors en general.

 

Molta gent m’ha sentit sovint dir que Catalunya ha fet fortuna comptant amb dues generacions de dirigents sindicals honestos, lúcids i compromesos. Al marge de les diferencies que he mantingut i mantinc amb moltes de les  polítiques adoptades pels sindicats, sempre he destacat la contribució del sindicalisme català a la llibertat i a la prosperitat de Catalunya.

 

M’ha semblat de justícia reconèixer l’aportació de tants i tants dirigents i militants de sindicats de classe o no, per a fer de Catalunya un país d’excel·lència. En Simón Rosado va ésser un dels millors. Un dels sindicalistes més complerts, un dels polítics més raonables i un dels estrategues amb més visió.

 

Vaig tenir la sort després d’ésser Conseller de trobar-me moltes vegades amb en Simón. Parlàvem de la indústria catalana, de la desocupació, de la creació de llocs de treball, de les tendències de futur de la nostra economia , dels problemes del sindicalisme de classe, de les vivències de CCOO… i de tantes i tantes coses. Sempre de política i economia!

 

El recordo sentat davant meu apurant un cafè i anant sempre al gra per tal d’aprofitar el màxim aquelles hores que ens dedicàvem un a l’altre. Sento molt la seva pèrdua. Em dol. Estimava a en Simón i el que representava. El veia com un sindicalista, com un polític que estava cridat a jugar un paper important en l’esdevenidor de la vida política i econòmica de Catalunya. El trobaré molt a faltar. Ja el trobo a  faltar.

 

Vull amb aquestes paraules fer un modestissim homenatge a un home del que em sento orgullós d’haver compartit algunes esperances per fer de Catalunya un país més pròsper i alhora més just. Descansi en pau.